Oriol Regàs i Pepe Gabarró

Amb les dades que tinc acumulades fruit d’un temps de dedicació professional, amb l’afegit d’experiències viscudes a partir de la meitat de la dècada de 1960 en amunt, amb humilitat, puc dir dir que podria dedicar si més no una mica d’espai a algunes de les principals discoteques que van ajudar engrandir el que en aquells llavors s’en deia glamour, si més no a la zona De Blanes a Portbou.

Amb tot, en aquesta ocasió atès el compromís que vaig adquirir en la meva declaració d’intencions posat negre sobre blanc el primer dia “Sota la buguenvíl·lia”, les principals referències són als locals baixempordanesos. I, referits a la zona, i malgrat són diversos els night’s club’s, boites o discoteques existents en el que era la modernització-evolució de les sales de ball de “tota la vida”,  en faré cinc cèntims bàsicament a Maddox de Platja d’Aro i al Night Club Savoy de Palamós. En el naixement o recuperació d’aquests dos locals llegendaris, dues persones van ser clau per la seva consolidació i prestigi: Oriol Regàs i Pepe Gabarró, conegut per Pepe del Savoy.

Tot plegat, en el ben entès que tota aquesta mena d’introducció de tres capítols, servirà una mica més per ajudar a situar millor l’època en la qual el conjunt palafrugellenc Els Vampirs esdevingués mirall proper per motivar joves músics a pujar els escenaris sense por que, a comarques, se’ls assenyalés com a rascaguitarres i prou.

El Maddox del 68

Encara que a Platja d’Aro ja estaven ben arrelades les discoteques Paladium i Tifann’ys, va ser l’any 1968 que Maddox s’emportà, els diumenges a la tarda, molta i molta clientela provinent dels diferents pobles sobretot de les comarques gironines. I és que l’Oriol Regàs, després de l’èxit empresarial obtingut amb Bocaccio a Barcelona, comprava la discoteca Maddox que en aquells moments era propietat de Casajús i Balletbó i considerat negoci en decadència.

Era, d’altra banda, quan acabava de néixer el mitificat maig del 68 o maig francès. Era, quan un dels eslògans “prohibit prohibir”, s’anava fent extensiu a través del ressò fruit de les mobilitzacions liderades pels joves universitaris d’un moviment estudiantil que volia canviar el món.

Tornant al local recuperat i convertit  en discoteca referent de la dècada de finals de 1960 i durant la del 1970 per Oriol Regàs, Maddox va viure el seu millor esplendor dels locals festivomusicals costabravencs.

Partint d’una arquitectura desacostumada per les nostres contrades, en aquella època, oferia una distribució circular a l’interior, amb una pista de ball envoltada d’uns sofàs d’obra encoixinada, i rodons, i uns cons que, com si es tractés d’estalactites, penjaven del sostre. Pel mig de tot plegat, arran de pista o un pèl més allunats, hi havia pòdiums cilíndrics on ballarines i ballarins acreditats o alguns d’atrevits de vegades portant-ne més al cap que als peus, arrodonien un ambient musical (juntament al rock o rhytm and blues no hi faltaven els ritmes més lents per poder ballar “a lo agarrao”) acompanyat de manera sincronitzada per llums-flashos amb ràfegues de colors, predominant el blanc llampec. Era el moment pels cubata’s i començava el gin tònic pels més “in” en el ram masculí, mentre el San Francisco predominava entre el sector femení. També formava part del decorat habitual, els qui en certa manera en una pel·lícula haguessin fet el paper d’actors secundaris: eren els que es passaven la vetllada amb el got a la mà passejant, o bé quedant-se a peu de barra o en algun racó estintolats. Els diumenges a la tarda et podies trobar amb joventut d’arreu per xerrar i ampliar les coneixences, així com intentar “lligar”, els assistents sense parella fixa. A la música disco de quan en quan s’alternava, bàsicament en temps estiuenc, actuacions en directe d’artistes com els francesos (llavors la chanson francesa encara era molt important) Charles Aznavour,  Johnny Hallyday o Georges Moustaki, o el rock dels britànics Soft Machine.

Regàs havia previst que Maddox es podia convertir en una de les discos de moda a l’estiu de Platja d’Aro, on ja estaven consolidades Paladium i, sobretot, Tiffany’s. Però Maddox no es va convertir només en discoteca d’estiu per l’allau turístic a la zona, sinó en lloc obligat dels diumenges a la tarda de tot l’any i per a tothom. De tota manera, ja en aquell llavors fins i tot les discoteques punteres tenien una data de caducitat que de mica en mica anava conduint la clientela cap a altres locals segurament per allò de la novetat i que es necessita aire fresc. El 1980 Oriol Regàs va deixar de ser-ne el propietari fins que l’any 2005 els amos que l’havien explotat en els últims anys se’l van vendre per, en aquell terreny, construir-hi pisos. Amb tot, la crisi ha deixat tot l’espai on en el decurs de dotze anys la joventut havia ballat o passat l’estona aguantant el got a la mà, en un solar.

Bé, com resulta que m’he allargat més del comte, “menjant-me” l’espai més o menys acostumat, crec serà millor que del també emblemàtic Savoy, el Night Club Savoy de Josep Gabarró, intenti fer-ne cinc cèntims la setmana vinent. Serà torn per fer una pinzellada al local palamosí del carismàtic empresari, periquito de soca arrel, que als seus 87 anys encara diumenge proppassat va agafar el cotxe i cap a l’estadi de Cornellà-El Prat on, en aquesta ocasió, va veure com el seu equip, l’Espanyol, guanyava per 3 gols a 1 a l’Elx, després de fer un bon partit.

Fins la setmana vinent amb:

Què hi fa un periquito com tu en un local com el Savoy?

Les Vegas, territori ganxó

De vegades, sembla com si, quan fem referència a una època determinada en aquest cas referida a la dècada de 1960, només val el que ens expliquen va representar la gauche divine barcelonina. Com si a “comarques” no haguessin existit moviments intel·lectuals ni persones amb inquietuds. Era temps, en canvi, que també a la Costa Brava, així com en zones puntuals, ja es tenia un tarannà progressista, tolerant i cosmopolita. És el que no va saber entendre l’Oriol Regàs, fins i tot uns anys més tard, el setembre de 1976, que tot aquell progressisme i intel·lectualitat que es representava des de la ciutat comtal, no s’havia de traduir en un menyspreu provincià cap a una vila, la del peix fregit, que feia dècades que s’afaitava. Però bé, del que va provocar l’article de qui va ser promotor de Maddox i Paladium, a la Costa Brava centre, ja en parlarem un altra dia.

Es podria dir, en certa manera, sobretot en la dècada de 1960, que en el món musical hi va haver un abans i un després dels Beatles. Sota la influència del grup de Liverpool van sortir, també  a comarques, diferents conjunts de guitarres, de qualitat. Era quan al Cap i Casal triomfaven Los Sirex i Los Mustang (aquests, els traductors oficials dels temes de John, Paul, George i Ringo). A les nostres contrades, a part del conjunt “de tota la vida” amb els corresponents instruments “tradicionals”, hi havia el Setson, una de les formacions musicals de petit format més importants que hi ha hagut a les comarques de Girona. Mentre que seguint la música jove d’aquell moment (Beatles, Rolling Stones, Shadows, The Animals…) a Palafrugell va néixer el 1963 el grup Els Vampirs, que ben aviat ja tallava el bacallà arreu les contrades gironines i part de l’estranger.

A Sant Feliu de Guíxols, com a teloners a Las Vegas, Els Sherpas i els Banys de Sant Elm

En territori ganxó, l’any 1962/1963 un grup de músics començava a preparar-se amenitzant actes, després d’experimentar en el que anomenaven el seu “taller musical”: havia nascut el conjunt Els Sherpas! El que va ser la primera banda de l’època dels “ye-ye’s” o música moderna, a la vila guixolenca, va actuar arreu les comarques gironines. I encara que la seva trajectòria no va ser llarga com el conjunt Els Vampirs, val a dir que va ser un grup molt popular i va tenir molts seguidors.

A Sant Feliu de Guíxols els antics Banys de Sant Elm estaven en estat ruïnós als anys de 1950 després del bombardeig de 1938. L’any 1960 s’en feia la restauració, i per la diada de Sant Joan s’inaugurava com “Salón de Fiestas de los Baños San Elmo” i a partir del 1963 passava a transformar-se en Royal Cliper San Elmo per, a l’any 1968, convertir-se en Cliper’s Boite (quan la música d’avantguarda, el rock i les balades de Miguel Ríos sonaven per tot arreu, juntament amb les músiques estrangeres de Led Zeppelin o The Shocking Blue, per exemple), fins que en la dècada de 1990 es va convertir en discoteca Palm Beach.

Amb tot, a Sant Feliu de Guíxols la sala de festes i de ball que va prestigiar no només la ciutat guixolenca sinó la Costa Brava, va ser Las Vegas.  En aquestes dues fotografies podem veure el conjunt palafrugellenc Els Vampirs (recordeu que en llegir Vampirs s’ha de pronunciar com si la a portés un accent obert) en una actuació revival de deu fer uns quatre o cinc anys, a la mítica sala ganxona.

Las Vegas, de fet era la continuació d’un local amb uns jardins de grans dimensions, situat al passeig marítim Juli Garreta, que s’havia inaugurat l’any 1957. En aquells jardins hi predominaven els espectacles i el ball flamenc, tot aprofitant el boom turístic de l’època. Era un temps en què els que intentaven lligar-se les estrangeres eren anomenats «rosegadors». El negoci funcionava i la família Recolons veia que no podia estar pendent de la bonança del temps i que calia ampliar la temporada. Va ser quan van comprar un magatzem de grans dimensions prop del moll. La inauguració es va fer amb l’actuació d’un cantant que en aquell moment estava de moda: Lorenzo Valverde, del qual els progres de l’època deien que era per a minyones i soldats.

Per la mítica sala de festes hi van desfilar primeres figures tant de la cançó (Serrat, Maria Dolores Pradera, Julio Iglesias, Mari Trini, Peret, La Trinca, Adamo, Patxi Andion…) com del ball (Antonio Gades, Carmen Amaya, La Singla, La Chunga…). Val a dir que també hi actuaven els conjunts de música moderna, com Sirex, Mustang, Salvajes, o els guixolencs El Sherpas o els palafrugellencs Vampirs.

Las Vegas fins a l’any 1983 va ser un local mixt que a l’estiu treballava com a sala de festes i a l’hivern es reconvertia en cinema. Durant vint anys (1963-1983), Las Vegas va rebre espectadors  d’arreu del món a l’estiu, donada la gran quantitat de turistes que acudien als espectacles majoritàriament de qualitat contrastada, i de la gent de les nostres contrades que s’hi acostaven en gran nombre quan hi havia les actuacions dels cantants i artistes de primera fila, així com les millors orquestres del moment. I, a l’hivern, el cinema s’omplia d’un públic provinent no només de la ciutat, sinó de les poblacions de la rodalia fins que, entre la crisi d’espectadors i les diferents ofertes lúdiques i comercials de la veïna població de Platja d’Aro, va obligar Las Vegas a trencar els plantejaments. De llavors ençà només feia de sala de festes. Des del mes d’agost del 2013, la ara ja històrica sala Las Vegas ha passat a dir-se Flamingo Auditòrium; està gestionada per l’empresa Art Agencia & Events, SL  potenciant els balls de saló dels diumenges i programant també actuacions de relleu.

Fins la setmana vinent amb:

De Maddox, Tiffany’s i Paladium, al Savoy i Marinada

Per anar agafant el to, cada vegada que surti el nom Vampirs en majúscules, cal llegir-ho com si la a portés un accent obert. Més endavant explicaré el motiu pel qual s’ha de pronunciar donant força a la primera síl·laba.

Amb l’intent de fer un reconeixement al conjunt musical Els Vampirs que ens va fer ballar i gaudir de les seves bones versions de temes del moment (dècades de 1960 a primers de 1980), procuraré fer, al mateix temps, una pinzellada per alguns locals sobretot baixempordanesos (sales de ball, night club’s, discoteques) de la dècada dels seixanta, primers de 1970. I que tot plegat, sigui un reconeixement també, per a tots aquells músics, cobles, orquestres i conjunts que ens han fet i fan ballar. Formacions musicals que no sovintegen als mitjans de comunicació però que  per cadascun de nosaltres són, o poden ser, punt de referència.

Els Vampirs va ser un grup palafrugellenc nascut el 1963.  Per tant, és un record, després de cinc dècades, no només a un grup, sinó, com deia, a l’àmbit musical perquè mai s’ha vist una festa sense música. Fent una mica de memòria, serà una pinzellada a una època que no era fàcil fer coses. La falta de llibertat quan encara havien de passar dotze anys per acabar amb la dictadura de Franco, era ben palesa. Amb tot, les ganes de canviar les coses (en el ben entés que “la autoridad competente permitia…”) feia que la imaginació despertés la creativitat i a vegades, fins i tot, es feia ús d’allò que es diu de “feta la llei, feta la trampa”.

Per acabar de situar-nos: era un temps que, per exemple, només per escriure carnaval en un programa per festejar les diades de Carnestoltes, i només que algú presentés una denúncia (vaja, tal i com ara mateix passa, cinquanta anys després, amb la imposició del castellà a l’escola…)  ja es podia prohibir la festa de la gresca, el “paganisme i frivolitats”, les disfresses, la disbauxa i la ironia. A Palafrugell, això va passar el 1963. Va ser quan es van “inventar” les Festes de Primavera, encara que a mi, particularment, m’agrada més dir-ne Carroussel. I és que els palafrugellencs no es van voler quedar amb els braços plegats i, d’esclat popular, va néixer, per la primera Pasqua d’aquell mateix any, la desfilada de carrosses i comparses que a partir de la segona edició, el 1964, ja es va donar a conéixer com Carroussel Costa Brava.

Los Cheyenes, uns músics “peluts” que no van voler passar per la perruqueria abans d’actuar a l’Arlequín de Palafrugell

Per acabar de situar l’època, encara que per Europa les coses anaven diferent (com ara) i a les nostres contrades es començaven a flairar uns temps de canvis, fins a cert punt, cal recordar el que forma part del “Celtiberia show” palafrugellenc d’un fet ocorregut un d’aquells 1960, s’expliqui posant-hi més o menys pa,  per la Festa Major.
El grup musical Los Cheyenes, qualificats per la gent gran com “uns joves que rascaven guitarres” i segons cròniques que han quedat per a la història musical, eren els que portaven els cabells més llargs de l’època i que feien rhythm and blues sense concessions i, d’altra banda, de més atrevits en posar negre sobre blanc hi afegien que a més de ser els més trencadors, eren els que més s’oposaven a la doctrina del “nacional catolicismo imperante”. Doncs bé, aquest grup de joves músics que va aterrar a Palafrugell en ser contractats pel Night Club Arlequín, resulta que es van trobar amb l’alcalde de la vila del campanar inacabat.

Joan Gich (l’alcalde) en veure’ls i saber eren els integrants del conjunt que havia d’actuar hores després en un local del poble, els va aturar tot amenaçant-los que si no s’anaven a tallar els cabells, aquella nit no actuarien a la vila del peix fregit. Els components de Los Cheyenes, tossuts de mena i fidels als seus principis, van preferir marxar de Palafrugell sense tocar. Igualment com van fer en altres ocasions en diferents pobles per circumstàncies similars o, fins i tot, quan es van negar a tallar o recollir-se els cabells per actuar a la televisió (TVE, atès que en aquells moments no n’hi havia cap més). Anys més tard, a finals de 1970, un dels seus components, Jesolin Vercher, amb músics amics seus del barri de sempre, va fundar La Salseta del Poble Sec.

Una mica entrats en el “túnel del temps”, en els propers capítols, amb Els Vampirs agafats de la mà, anirem de Las Vegas i Cliper de Sant Feliu de Guíxols fins La Raqueta de Tamariu, passant pel Marinada, el Savoy o l'”Arboleda” de Palamós, o “Los Almendros”, Can Gabriel i Arlequín de Palafrugell, o Can Met i Long John de La Bisbal o bé per Platja d’Aro amb referents com Maddox, Tifannys o Paladium. I també, farem una pinzellada biogràfica musical de Els Vampirs, de la seva primera època fins a l’últim dia, inclòs el revival de fa tres o quatre anys.

Fins la setmana vinent amb:

A Sant Feliu, Els Sherpas, la família Recolons i Las Vegas

Capítol VII:

El montrasenc Grañén, Joan Grañén

Amb música de fons, tot escoltant el Tema de Lara (Doctor Zhivago) d’un arranjament molt especial, per a mi, a càrrec del bon amic i músic Xavier Juanals que interpretant piano a capel·la i enregistrat en un CD al qual hi ha afegit, sempre acaronant només les tecles del seu piano: Sobre l’arc de Sant Martí; L’hombre del teu somriure; Yesterday; Wonderful world; Misty i Love Story, vaig a intentar mantenir la sensibilitat amb la qual en Xavier transmet les seves notes, perquè del teclat del meu ordinador un servidor en sàpiga treure les paraules justes que en aquesta tarda grisa de dissabte han de servir per tancar el seguit de capítols dedicats al montrasenc Grañén, Joan Grañén.

I és que arrodonir el que podria ser el perfil d’aquest home de 94 anys quina humanitat i saber fer i saber estar és d’elevat nivell, no sé si hauré sabut explicar-ho de manera prou entenedora i amb la sensibilitat que requereix.  Sortosament en aquest nostre País encara hi ha persones com ell, que de manera senzilla i potser passant una mica desapercebudes (que no vol dir de puntetes)  fan una gran feina de convivència sociocultural i ens ajuden a creure que encara es poden trencar moltes de les coses que avui són (o considerem) utopies.

En aquest espai que hi ha entre el néixer i el morir, conegut per vida, en Joan, malgrat les dificultats i cops duríssims que ha hagut d’afrontar –El pitjor per uns pares és la mort d’un fill diu quan recorda que la seva filla gran, l’Anna, va morir amb només 49 anys d’edat la tardor del 1998– i amb el dolor  fruit d’una estimació que al mateix temps l’acompanya sempre el bon record, sap trobar-hi i transmetre el sentit de tirar endavant sense descuidar mai preguntar-se moltes coses.

Persona de mirada i tarannà noble i de clarividència excepcional encara que mermat en la mobilitat física i amb dificultats pel que fa a la vista i l’oïda, fa just quatre dies, com aquell qui diu, que diàriament feia un parell de quilòmetres (entre anada i tornada) per arribar-se a buscar el diari a la llibreria de Mont-ras que regenta un dels seus néts. Val a dir que, fa uns anys, el recorregut sempre fent-lo a peu, era fins a la llibreria l’Esquitx, de Palafrugell (carrer De la Font). Dels vuit quilòmetres diaris com a mínim, no se’n escapava pas.  I encara, assenyalar que pel camí aprofitava el temps per començar a fer una tria del que, de manera tranquil·la, llegiria en arribar a casa seva, al final del carrer De la Font, però de Mont-ras.

Del Liceu de Barcelona                       a La Torre Ferrera de Mont-ras

No és gens estrany que la gent que el veia caminar cada dia fent el mateix trajecte quedés admirada en veure que una persona amb més de quatre vints al damunt ho fes al ritme decidit en què ho feia. Fins no deu fer ni un any, o sigui amb noranta tres a l’esquena, encara se’n anava -i tornava-  fins el CAP de Palafrugell. No hi havia ningú que el fes creure per fer-ho diferent. Ell, tossut de mena, mentre ha pogut, ha seguit el ritme i hàbit al qual estava acostumat en el seu temps de lleure: practicar l’excursionisme. Ell, que quan vol no hi ha manera que baixi del burro, menava l’hort de casa seva fins encara deu fer uns tres anys. En Joan, amb alguns coneixements tècnics d’agricultura, una vegada a casa seva a Mont-ras, primer amb el seu sogre al front, tenien cura de l’hort i van plantar una bona colla de fruiters. Posteriorment, ell sol es va haver de fer càrrec no només de l’hort, sinó ocupar-se també de l’olivar, amb oliveres centenàries.

A part d’haver sigut excursionista de talla pujant i baixant muntanyes i pics, en Joan tot fomentant les sortides i caminades, va presidir La Unió Excursionista de Catalunya de Gràcia uns deu anys. I aixoplugat en associacions esportives va impulsar, malgrat la por a la repressió franquista, la cultura i la llengua catalanes. Fou cap de la revista d’excursionisme anomenada primer “Senderos” i uns anys després “Excursionisme”.

Dit això, només per anar situant la seva activitat, cal aclarir que en Joan sempre ha estat acostumat a combinar feina, família, voluntariat i aficions de lleure. Per això tampoc ha fet estrany que des del dia que amb la seva dona, la Maria Mercè, es van establir a Mont-ras de manera definitiva, es convertís en un ferm col·laborador o hagi sigut l’iniciador, dinamitzador o revulsiu, d’algunes activitats de caire sociocultural.

De petit havia fet estudis de solfeig, de cant i de música. De gran i durant molts anys va formar part de la Coral Núria de la Unió Excursionista de Catalunya. Era un bon tenor amb unes qualitats  prou apreciades. Dies enrere comentant el capítol IV en el qual en parlar dels seus tres amics (Mira, Capella i González) vaig jugar amb el fet que “els tres mosqueters eren quatre”,  li vaig tornar fer la broma en aquesta ocasió diguent-li que ell era el quart tenor. Va posar cara de no saber d’on venia i li vaig aclarir que era el quart, tenint en compta que “els tres tenors” popularitzats en el seu dia, eren Luciano Pavarotti, Plácido Domingo i Josep Carreras. Es va posar a riure i va donar-li en certa manera una possible veracitat al que inicialment era una meva broma: Doncs mira, no et pensis, al Teatre del Liceu hi he fet més d’un centenar d’actuacions. A part d’haver-hi participat en alguna ocasió amb la Coral Núria, resulta que la Coral Victòria, amics meus gairebé tots ells, tenien l’exclusiva de les actuacions al Liceu quan feia falta i ells sempre em cridaven a mi per tal de fer més número. I això durant més de vint anys. Per cert, val a dir que pagaven molt bé hi afegeix tot cofoi i orgullós d’haver pogut cantar en escenari tan prestigiós la major part d’obres de Wagner com les conegudes Mestres cantaires (en la qual amb els seus amics cantants sempre hi feien el rol del gremi de forners) o Parsifal, per exemple, o des de Cavalleria Rusticana de Leoncavello fins a Rèquiem de Verdi, Passant per Guillermo Tell de Rossini, La Gioconda de Ponchelli o Il Piccolo Marat de Mascagni.

En Joan porta establert a Mont-ras de manera definitiva, des que es va jubilar l’any 1985. Amb tot, sempre se l’ha considerat un montrasenc més. Coneix el poble i la majoria de la seva gent, com pocs autòctons en saben ets i uts. Home de formació religiosa cristiana,  creient i practicant, des del primer dia va començar a col·laborar amb les lectures en la missa dels diumenges i va ser peça clau en la recuperació dels cants litúrgics. Al cap de poc temps ja formava part del Consell Parroquial encarregant-se de la feina de comptable que va complir amb fidelitat, rigor i pulcritud fins fa tot just un parell o tres d’anys. D’altra banda, a la Parròquia hi havia formada la Coral Sant Esteva que feia les seves cantades en els moments puntuals de les misses més celebrades com ara Nadal i la Festa Major. El cas és que en Joan un bon dia els va fer a mans una partitura d’una cançó per si la volien afegir al seu repertori. Els membres de la Coral li van acceptar amb la condició que s’afegís a la colla. I és que els integrants de la Coral, d’orella fina, ja havien sentit la bona i educada veu d’en Joan, en el decurs dels cants en les misses dels diumenges. I com no té mai un no per resposta quan es tracta de col·laborar i participar en la vida sociocultural del poble, de llavors ençà que cada dilluns és dels primers en arribar als assajos. Val a dir que des de fa un temps, un dels integrants de la colla el va a buscar -i tornar- a casa seva, en cotxe.

En una altra de les diverses col·laboracions en les quals ha intervingut o incentivat a tirar endavant, en destaca el fet de ser amb la seva habitual persistència, l’artífex del naixement d’una de les revistes montrasenques. Resulta que un bon dia, en veure que no li feien arribar els textos que normalment corregia de la revista El Crit, se’n va anar a l’Ajuntament a veure què passava. El va atendre la Mercè Català que en aquell període era l’alcaldessa. Sembla ser que la colla de El Crit s’havia agafat un temps sabàtic o de reflexió. En Joan, que quan està convençut d’una cosa no para fins que se’n surt, tenia clar que el municipi no es podia quedar sense cap publicació local i que s’havia de posar fil a l’agulla. L’alcaldessa li va proposar que si ell se’n feia càrrec de liderar una revista, ja trobarien la manera de posar-hi solució. Pam endavant, pam endarrere, així va començar que pel Nadal del 2007 arribés a cada casa del municipi de Mont-ras la revista La Torre Ferrera. De llavors ençà que n’és el director i no ha deixat mai de dedicar-hi esforços i un munt d’hores perquè cada semestre de manera puntual entri a totes les cases. Amb to ferm, consens, mà esquerra i professionalitat en Joan condueix les reunions les quals sovint s’acaben amb bosses de carquinyolis sobre la taula. És una aportació més d’aquest home. Són uns carquinyolis deliciosos elaborats pel mateix Joan i que ningú sap fer com ell. De tot plegat en puc donar fe, perquè he col·laborat en alguna edició de La Torre Ferrera i he assistit en algunes de les reunions.

Bé, com a pinzellada dedicada al montrasenc Grañén, Joan Grañén i Rossell, només afegir-hi que si be aquell llavors soldat republicà figurava en els fitxers franquistes com a “desafecto al régimen”, avui en dia encara ho deu ser atès continua sent persona compromesa amb el seu i nostre País, havent participat en nombrosos actes i sent un ferm defensor i divulgador de la cultura i llengua catalana. Va participar a la Via Catalana de l’11 de setembre proppassat -era al tram 714, a La Jonquera- i s’espera amb candeletes el proper 9 de novembre per poder votar SÍ i SÍ!

Ah!, i si algun dels possibles lectors algun dia sent a dir que en Joan m’ha renyat per algunes de les coses que he posat negre sobre blanc en aquests capítols, només feu-li cas si els arguments fan referència a alguna imprecisió. Però mai, que hi he bolcat afalagaments. Perquè tal i com he dit en reiterades ocasions, sempre he procurat, i n’estic plenament convençut, que els reconeixements sempre s’han de fer en vida si és possible. Només és el que intento posar en pràctica. Sobretot de persones que no sovintegen a les planes dels diaris o en els espais radiofònics o televisius. Encara que, en honor a la veritat, si en teniu l’oportunitat, no deixeu de llegir Cartes des del front, del periodista Eloi Vila. En aquest llibre, en Joan n’és un dels protagonistes com a “quinto del biberó”.

Espero i desitjo que aquesta esperança que sovint comenta en Joan des de l’endemà de la Via Catalana Encara veuré la independència es pugui complir després d’haver pogut fer ús del nostre dret a decidir.

Fins la setmana vinent amb: El Baix Empordà, pentagrama de Vampirs

Capítol VI:

Camps de concentració

En els diferents capítols ja he intentat explicar que només pretenia fer una pinzellada sobre en Joan Grañén i Rossell; del seu tarannà, guerra, i la proposta que algun dia se li reconegui la feina feta com activista cultural que és des de sempre, i també en aquest petit poble de Mont-ras. Miraré d’argumentar-ho tot el millor que sàpiga en el proper i últim capítol d’aquesta sèrie.

De fet, però, en el decurs d’aquestes setmanes, quan m’he assegut davant l’ordinador, no he pas pogut deixar de banda alguna de les moltes coses que m’ha explicat i explica encara, com tampoc podia deixar al calaix alguns episodis patits durant la seva estada al front d’Aragó com a “quinto del biberó”. Per això, potser, ha resultat que, sense premeditació, he anat donant un cert protagonisme a situacions que en Joan va viure en la guerra civil, i les ratlles han anat omplint els capítols en una mena de cròniques viscudes. Viscudes per en Joan, és clar. Un servidor, només estic procurant fer una mica de transmissor d’alguns fets que li van succeir al seu pas pel front, camps de concentració i “de postres” mili. I si em permets fer una mica de broma, Joan, he de dir que tot i la meva jubilació oficial com a periodista, a través d’aquesta espontània oportunitat de poder narrar aquestes teves vivències al front d’Aragó, em fan sentir com el teu particular “corresponsal de guerra”. Una etapa, aquesta, que podré afegir al meu currículum en premsa escrita.

Bé, bromes a part i tot anant cara “barraca” en el que hauria de ser el capítol d’avui, he de dir  que em puc apropar a “veure” una mica com podia ser un dels camps de concentració en el qual va estar empresonat en Joan El primer, ja que vaig estar en tres més, va ser a San Juan de Mozarrífar, a la província de Saragossa, on vam arribar després de tres dies de marxa a peu i en tren. En ple hivern hi feia un fred que pelava; totes les parets del local on fèiem estada eren plenes d’escrits que es referien a la gelor antàrtica que s’hi havia d’aguantar. Per sort, van ser només sis o set dies; després en tren, ens van portar a Santoña a la província de Santander. (Aquestes dues fotos, extretes d’internet, són un parell de detalls del camp de concentració de San Juan de Mozarrifar, durant la guerra civil)

San Juan de Mozarrifar i tres més

Si dic que quan en Joan em va explicar que el primer camp de concentració, San Juan de Mozarrifar, m’hi podia “apropar a veure” com devia ser aquella situació, és perquè trenta quatre anys després, el mes d’abril del 1972, un tren “borreguero” ple de reclutes vam arribar a l’estació d’aquell barri rural de Saragossa, encara que força allunyat de la ciutat, a “negres nits” i bufant de valent no sé si era el Cierzo o el Moncayo. A l’estació (avui abandonada atès Renfe la va tancar a primers del 2000), un parell de bombetes de 25 en prou feines il·luminaven el rètol en el qual ben justet s’hi podia llegir on ens havien “descarregat”. D’allà, en filera una mica informal “de a tres”, controlats per soldats veterans i algun sergent, vèiem passar jeeps i algun camió ple “d’estrelles” (tinents, capitans…) que per moments “il·luminaven” el nostre trajecte. Nosaltres, reclutes encara de “paisà”, carregats amb el sac petate que ens havien lliurat a la caserna del Bruc, a Barcelona, i els “controladors”, a peu, havíem iniciat una caminada d’uns cinc o sis quilòmetres. Recorregut que a les fosques, i amb el vent que ens feia trontollar i suposo també amb una mica de cangueli pel que ens podíem trobar després d’aquells camins desconeguts i interminables: el campament San Gregorio que deien era “un matadero de reclutas”.

A San Juan de Mozarrifar, en el decurs de la guerra civil, les naus d’una antiga paperera s’havien convertit en camp de concentració i més tard en presó, on igualment que en Joan, milers de republicans hi eren empresonats. Amb tot, en Joan Grañén només hi va estar uns sis o set dies atès que  va ser traslladat al camp de concentració de Santoña un poble pescador de la riba del Cantàbric, a la província de Santander.  Aquest, era un quarter de cavalleria sense cavalls on ens hi havien encabit més de dos mil presoners. Allí només d’arribar, hi vaig tenir dues alegries: la primera, que hi vaig trobar l’amic Capella que hi havia arribat uns dies abans. La segona, que el carter em va avisar que havia rebut un gir postal de 25 pessetes (que aleshores era un gran capital). Li pregunto a en Joan com és que havia rebut un gir postal si tot just acabava d’arribar al nou “destí”… Jo també m’ho vaig preguntar i va resultar que el benefactor va ser un fill del Forn del Cigne on jo havia treballat a Barcelona, que era soldat franquista i estava destinat en aquell quarter i cada dia, llegia la llista de presoners que hi arribaven i em va fer aquest obsequi tan oportú com inesperat i tan d’agrair.

Però aquelles inesperades alegries no van durar massa atès que a partir d’haver estat fet presoner, vaig contraure una malaltia a la pell, una “piodermitis” al colze del braç esquerre que em supurava molt i cada dia anava a la consulta mèdica on em curaven i embolicaven un aparatós embenat, que a mi em servia i aprofitava per no haver de fer cua a les hores de menjar. Un menjar, per cert, que tal i com ja també ens havia explicat el meu pare al meu germà i a mi, era molt dolent. El temps, explica en Joan, el passàvem matant polls i de tant en tant, per grups, ens portaven a la platja per tal que els equips de desinfecció, neteja i “desparasitació”, hi poguessin treballar sense destorbs. Ja pots comptar, febrer i març en ple hivern i a la platja, el fred que hi havíem de passar. Ostres, li dic… I ell hi afegeix: Doncs mira, asseguts dins l’aigua, no s’hi estava del tot malament.

Com es pot comprovar una i altra vegada, tot i les precarietats, duresa, i saber que no els deixarien en llibertat, mai va perdre el  coratge, fortalesa, conviccions, il·lusió ni la ferma predisposició de sortir-se’n. Així va ser que tres mesos després d’haver arribat al camp de concentració de Santoña, una cosina del seu amic Capella que també tenia un germà presoner al camp, els va avalar a tots tres i en van poder sortir. Mil peripècies abans no van poder tocar terra barcelonina i, una vegada a la Ciutat Comtal, en Joan, tal i com els havien indicat, havien d’esperar que ens cridessin per entrar a l’exercit com a soldat. Els nois de la meva lleva, soldats franquistes, encara estaven fent el servei militar, per aquest motiu era natural que d’un moment a l’altre em fessin també incorporar. Així vaig estar esperant gairebé un any.

Però el dia va arribar encara que no tal i com es pensava perquè es veu que pels meus antecedents com a soldat de la República em consideraven “desafecto al régimen” i per això em van fer entrar en un altre camp de concentració, a Reus, aquesta vegada.  A la ciutat del General Prim (Reus, 1814-Madrid, 1870) va ser quan van comunicar als presoners que no podien escriure res més que una targeta postal per enviar als familiars i en Joan se les va enginyar per explicar moltes coses en un espai reduït, escrivint amb una lletra minúscula tal i com es pot veure en el capítol número II. Tres mesos més tard nou trasllat per passar uns pocs dies al seu tercer camp de concentració: el Depósito de Prisioneros Miguel de Unamuno a Madrid i d’allí en un viatge de dos dies de tren, tancats en uns vagons de mercaderies, vam arribar a l’estació de Lugones (Astúries) i d’allí a peu, dos o tres quilòmetres, a Llanera, un consell que agrupava quatre pobles. Les targetes postals en Joan les havia d’encapçalar amb la nova adreça: “Batallón Disciplinario de Soldados Trabajadores”.  Les coses a Llanera no li van pas anar malament del tot, doncs va ser assistent d’un alferes fins que… un dia, regirant papers a les oficines del camp es veu que van trobar algun document que m’afavoria com a “desafecto al régimen” i em van donar de baixa com a “soldado disciplinario trabajador” i em traslladaren al “Regimiento Milan número 32 de guarnición en Oviedo”.

Uns mesos més tard la mili i, entre una cosa i altre, era l’any 1945 quan en Joan Grañén i Rossell podia retornar a una vida civil “normalitzada”.

A buscar feina, que en va trobar, i els primers dies de primavera del 1948 va contraure matrimoni amb la Maria Mercè Bosch i Colomer. Del seu matrimoni en van néixer tres fills: l’Anna, en Xavier i la Mercè.

Dels tres mosqueters que eren quatre, només queda en Joan, doncs en González va morir al front en la defensa d’una posició a les envistes de Corbera; el caparrut Mira moria a les darreries dels anys de 1980 i en Capella va morir el 2002. La relació i estima d’aquests quatre amics biberons ha continuat mentre la vida ho ha permès.

Proper i últim capítol (VII): El montrasenc Grañén

Fins la setmana vinent.

Capítol V:

Desembarcament frustrat

El dia que em vaig posar a escriure per dedicar unes ratlles a en Joan Grañén i Rosell, no pensava pas que aniria fent capítols. Amb tot, per fer-ne una pinzellada més acurada i, d’altra banda aprofitant la seva excel·lent memòria, les dades precises que té anotades en llibretes escrites “in situ” i documentació i fotografies que m’havia facilitat sobre les vivències patides en el decurs de la guerra civil, ha servit per recordar tots aquells joves biberons ahir, pares, avis o besavis avui. Amb tot, tampoc he pretès fer una ressenya més o menys engrunada d’un temps de guerra, sinó aprofitar unes situacions determinades que, al meu entendre, poden ajudar a perfilar el tarannà i personalitat d’aquest home que entre moltes altres coses, fa uns carquinyolis de c…. Molt bons, vaja.

Un parell de lectors m’han demanat si explicaria què va passar quan, amb la barca, van fer el desembarcament a l’altra riba… Doncs bé, tot i que hi hauria material per redactar-ne un capítol -llarg, molt llarg- d’aquell fet, procuraré resumir-ho:

A l’hora de la veritat, el desembarcament va ser un fracàs. I és que els primers en arribar a l’altra costat de riu van ser un sergent i els soldats Joan Grañén i un dels seus amics, en Capella. El cas és que en baixar de la barca i just els dos soldats l’estaven amarrant a un arbre i el sergent ja “tocava de peus a terra”, senten uns trets que de manera seguida i cada vegada més a prop en veien passar les bales. Davant aquella rebuda en ser descoberts per l’enemic, el sergent els deixa pal plantats, i encara corre. Resultat, els dos amics biberons van haver de tornar pujar a la barca com van poder, i remant com si fossin campions d’olimpíades, tornar on hi havia la seva tropa “roja”. El sergent, encara deu córrer…

Anotacions de la llibreta del front 

Sense entrar doncs en més detalls del que va ser el front d’Aragó en el cas d’en Joan i els seus amics, enrere queden vivències: Mentre caminàvem les explosions i el crepitar de les metralladores era ara més perceptible, més proper, més carregat / Notem que s’han generalitzat els combats en els diversos llocs on s’ha d’haver romput el front / El Capità que ens havia fet tantes recomanacions va morir els primers dies de la batalla, en recollir de terra una bomba abandonada que li va esclatar a les mans / Els ferits són retirats a reraguarda. Un amic nostre ajagut en un baiard ens diu adéu amb un somriure als llavis i ens desitja sort / Els meus quatre companys i amics havien resultat ferits i ja els havien evacuat / Ben poca estona havia passat, quan un esgarrifós bombardeig d’aviació i artilleria destrueix Corbera. Tot es va esfondrant a la nostra vista i s’omple de fum i de pols. Estem esparverats i sembla que no s’hagi d’acabar mai / Pels carrers de Corbera plens de runa i de cases esventrades, corren espaordits conills, gallines i fins i tot algun porc. Ens proveïm d’aviram que ens permet recuperar forces / …mentre un cavall desbocat corre en direcció a nosaltres. Ja el tenim al damunt. Sento un cop com d’una pedra, al baix ventre, que em produeix un dolor molt fort, i el cavall rebotat contra terra al meu costat cau, mort, a sobre d’un company que de seguida és evacuat. Poca estona després començo a sentir un dolor més intens i persistent on he rebut el cop, m’assec al peu d’una paret i suposo que allí em vaig desmaiar… / Ara els meus pensaments no són tan concrets sobre el moment que estem vivint. Penso en Barcelona i els pares. Potser no tornarem a veure’ns mai més / El dia 12 de novembre el nostre batalló (amb els altres tres batallons de la XIII Brigada) vam rebre l’ordre de retirada sense perdre contacte amb l’enemic. Aniríem retirant ordenadament protegint la retirada de totes les forces de l’Exèrcit Republicà. L’ordre era de no acceptar cap combat però amb la nostra presència dificultar tot el possible l’avanç de l’enemic / A la XIII Brigada i en últim terme el nostre Batalló i al final la nostra Companyia, els cap l’honor  d’haver protegit la retirada de totes les forces de l’exèrcit republicà / El pont de ferro de Flix, l’únic que quedava per a la retirada va ser volat pels artificiers gairebé a les 5 de la matinada del 16 de novembre, cinc minuts després que, per ell, nosaltres hi travesséssim el riu.

Però en Joan, capturat pels feixistes a mitjans de gener del 1939, va passar per diferents camps de concentració (proper capítol) i després, en sortir mitjançant avals d’un familiar del seu amic Capella, va haver de fer la “mili” tal i com va succeir als nostres pares, avis o besavis que van sobreviure als horrors de la guerra.

Avui en Joan, als seus noranta quatre anys, cada dilluns assaja amb la colla de la Coral de la Parròquia de Sant Esteve de Mont-ras i amb els quals, aquesta nit de Nadal, canten a la Missa del Gall.

Bon Nadal a tothom, i fins la setmana vinent.

Capítol IV:

Fusell, baioneta, cartutxeres i municions

En el recorregut cap el Front d’Aragó, cada nova situació, de fet, els anava apropant  cada vegada més al que era la guerra en primera línia. Al mateix temps pel camí en Joan Grañén consolidava l’amistat  amb tres companys més: en Capella, en Mira (que es veu era una mica caparrut tal i com comprovarem més endavant) i en González. Des del primer dia que anaven plegats i van esdevenir inseparables. Junts havien construït la seva primera xavola que els aixoplugava durant les hores de descans.

A primers de maig d’aquell 1938, els soldats enrolats en la 13 Brigada Internacional, els biberonets, es van haver de vacunar contra el tifus: tots en filera índia, amb el dors nu i un rere l’altre, anàvem passant per tal que el practicant anés buidant a l’esquena de cada un de nosaltres un xic del contingut de la gran xeringa, recorda en Joan. I concretament el dia 9 de maig, dos mesos després d’haver estat mobilitzats i amb només un mes i mig de precària instrucció, el té gravat a la memòria perquè a Almatret ens carreguen amb fusell, baioneta, cartutxeres i municions. Aquell dia, s’assabentaven que la lleva del 41 havia sigut cridada a files. Per diferenciar-los una mica de la lleva del 40, la d’en Joan, als novinguts entre els quals s’hi trobava el meu pare amb només disset anys, els anomenaren xumets.

Descuidava precisar que els fusells lliurats als biberons (lleva del 40) eren russos amb una llarga baioneta d’uns 40 centímetres; de base quadrangular, estriada i acabada en una respectuosa punta segons descripció precisada per en Joan que ho amplia concretant: en preguntar el per què dels profunds solcs de l’arma, ens aclariren amb tota naturalitat que era per tal que en clavar-la a algun enemic, entrés l’aire en la ferida i així gangrenés de seguida. No havien entrat en batalla, però s’adonaven que allà, s’havien acabat les contemplacions. L’endemà al matí arribaven al front: El riu Ebre. Més que mai, havien d’encapçalar les seves cartes posant “Zona de guerra”, d’acord a les ordres que havien rebut encara que, tal i com havia explicat anteriorment, en Joan amagava, escrit sota el segell que s’enganxava al sobre, el lloc on es trobava.

Els tres mosqueters eren quatre

Les Brigades Internacional, en general, estaven formades per polonesos, hongaresos, americans, anglesos, alguns voluntaris catalans i espanyols, a més a més dels “nostres” biberons.

La companyia d’en Joan era comandada per un polonès així com tots els soldats veterans que la formaven. Els biberons veien de la manera que es movien aquells veterans quan es “flairaven un aire diferent al d’altres dies” i es posaven a repassar fusells i a canviar corretges. Era la preparació  per anar a sorprendre l’enemic, sense fer soroll. En un moment determinat, el sergent demana voluntaris entre la lleva d’en Joan. El silenci dels biberons sembla declinar la “invitació” però… tot d’una, en Mira, un dels amics de la colla, surt dient “Jo m’hi apunto”. Malgrat els esforços de la resta de companys (Joan, Capella i González) per fer-lo desistir, no hi va haver manera. Li vam dir de tot, comenta en Joan. Que t’has begut l’enteniment, que t’has tornat boig?, ets un mal amic, que aquest no era el pacte que havíem fet d’anar sempre junts… El cas és que no hi va haver res a fer, en Mira impassible, amb els ulls baixos va deixar que ens anéssim esbravant. Li demano a en Joan com ho van solucionar i continua amb aquella vivència: Una vegada calmats i pensarosos, impotents per fer-li canviar la decisió, ens mirem tots tres, i tots tres estàvem pensant el mateix: Podíem, a consciència, deixar-li anar tot sol? Si et mataran com a un conillet!  I jo li pregunto, com manant-li la pressa per saber-ne el desenllaç:  i com ho vareu arreglar? Doncs què volies que féssim… Encara que en González era qui més es resistia, al final va claudicar com en Capella i jo. En resum, recuperem cartutxeres i bossa de costat i, ben poc després, emprenem camí cap a la concentració de voluntaris per al “cop de mà”.

Com si fossin els tres mosqueters, que eren quatre, com en Joan, en Mira, en Capella i en González, i de moment sense una por definida, es posen a la cua on repartien galetes, xocolata i conyac. Però la cosa anava canviant, atès que després, els hi van donar granades de mà a dojo, i els expliquen, amb tota minuciositat, l’assalt projectat: travessar el riu sense fer soroll ni ser descoberts. I val a dir que per travessar el riu, continuava aquella precarietat que ja s’havia manifestat en la migrada instrucció rebuda feia un parell de mesos: i és que només hi havia una barca per poder passar a l’altre riba i en cada viatja només hi podien anar tres soldats. Van fer falta, per tant, un munt de viatges fins haver traslladat totes les forces a l’altre costat. Una vegada allí, un escamot ja escollit d’antuvi, aniria al davant per tal de sorprendre qualsevol patrulla o guàrdia…

Tot plegat, no era cap joc de joventut. Era la guerra, un tema que els nostres pares que la van sobreviure ben poca cosa ens en van explicar atès era tema silenciat a les cases de la postguerra. Amb la distància del temps, els nets, o persones privilegiades com ara em trobo amb l’amistat d’en Joan, puc reconstruir, de primera mà, el que va passar a tants i tants joves biberons i xumets i per tant, el que va haver de passar també el meu pare  al qual van ferir en una mà en ser bombardejada la seva companyia en el seu pas per Balaguer.

Fins la setmana vinent.

Capítol III:

Mobilització, instrucció, i el front de l’Ebre

Jo, soldat de la XIII Brigada Internacional, de la primera lleva del biberó, amb 94 anys complerts el recordo molt bé. En Joan Grañén es referia al record que en té del primer dia de la batalla de l’Ebre. I amb un seguit de detalls, explicava en una carta que el diari El Punt+Avui publicava el passat dia 21 de novembre, com va anar el que sense contratemps ens va permetre iniciar l’ofensiva fins arribar a les Camposines (quatre trets mal comptats) i un gran combat per conquerir Corbera a mig matí del dia 25 que vam saldar amb un munt de ferits. I és que en Joan el que explica és perquè ho ha viscut, hi era. A més d’una bona memòria, en guarda apunts molt concrets dels diferents dies i situacions viscudes al front.

Per tant, fent us de coses que m’ha explicat i dades que m’ha facilitat en diferents ocasions, i amb el ben entès que ara sí amb el seu vist i plau, intentaré fer algunes pinzellades per la vida d’aquesta persona exemplar i de quan, encara vailet com  aquell qui diu, va ser convertit en soldat.

Valguin aquests capítols com a record per a tots aquells que es van trobar en situacions similars a les viscudes per en Joan Grañén i Rossell atès que, com a ell, tants i tants  joves (entre els quals el meu pare) de 17 i 18 anys batejats pel conegut i popularitzat sobrenom de “quinta del biberó” van haver de patir, fer patir els familiars i persones estimades, i van perdre una joventut que mai més han pogut recuperar.

Quan la guerra civil va començar, en Joan tenia 16 anys i vivia a Sant Gervasi. La guerra va arribar a Barcelona el 19 de juliol de 1936. De la revolta, en recorda que només sentíem els trets llunyans i vèiem circular els camions carregats amb milicians de la CNT-FAI, cantant i brandant els seus fusells, fins que la rebel·lió, amb la intervenció de la guàrdia d’assalt i l’exèrcit fou sufocada. Dies després, no gaires, matisa, la lluita dins de Barcelona es va traslladar a altres indrets, a l’Aragó principalment. El cas és que en aquells moments, en Joan i altres nois com jo puntualitza sempre, s’ho agafaven un xic esportivament. Aquells joves veien les desfilades que feien els voluntaris que anaven cap el front però semblava com si la cosa no anés per a nosaltres, recorda com si fos ara mateix. Eren uns dies que, sovint, de dies o de nit, sentien com sonaven les sirenes i la ràdio no parava de repetir avisos: “Catalans, hi ha perill de bombardeig, aneu ordenadament als vostres refugis…” I així, fins que des de la mateixa ràdio s’escoltava: “Catalans, ja ha passat el perill, podeu tornar a les vostres llars.

Un mes i vuit dies dies d’instrucció i… cap el front!

Amb tot, va arribar el dia que van mobilitzar aquells “quintos del biberó…” Férem l’allistament i començarem a Piscines i Esports la nostra preparació amb una instrucció militar ben primària. Sense deixar de fer la nostra vida normal, cada dia, de bon matí, durant un parell d’hores principalment fèiem caminades per les muntanyes veïnes. Allí vam aprendre a cantar l’himne de l’Exèrcit Popular.

El cas és que el dia 10 de març del 1938 en incorporar-se al camp d’instrucció de Sitges, coincidia que eren dies de criminals bombardeigs de Barcelona, que va ser una de les primeres ciutats obertes del món víctimes d’aquests miserables atacs segons descriu en Joan. Ell i els seus companys de lleva van ser destinats a Can Bruguera i allí perdíem el temps instruint-nos, jugant a futbol, fent curses de resistència donant voltes -no gaires- a l’autòdrom que teníem molt a la vora i sospirant dia i nit per escapar-nos cap a Barcelona, on anàvem cada setmana, si us plau per força, amb l’aquiescència camuflada dels nostres caps.

Però arribava l’hora de la “veritat” i va començar el seu primer pas cap el front d’Aragó: el dia 18 d’abril a les 12 de la nit ens criden i ens fan preparar per marxar cap a Vilaseca. Era un campament de recuperació de combatents internacionals convalescents, que recentment havien sortit de l’hospital on havien ingressat per guarir les ferides que havien rebut durant els combats a l’Aragó. I allà ens havien enviat a nosaltres per a ésser enrolats a la 13 Brigada Internacional.

Abans d’acabar el capítol d’aquesta setmana, voldria, a manera de “tast” del que pot venir, explicar que en Joan Grañén, aquell “quinto del biberó”, ara fa setanta-cinc anys ja era un estratega convençut que posava en pràctica les seves teories: Quan havíem de portar a terme algun atac sorpresa, sempre era el primer d’avançar. “Joan, això no era ser suïcida fruit d’una inconsciència?” li dic quan em relata aquesta “batalleta” viscuda que també té anotada en llibretes que escrivia allà mateix al front. Però en Joan, de manera tranquil·la em raona el perquè encapçalava el que era “sortida sorpresa” cap a les línies enemigues: Pensa que quan els soldats de l’altra bàndol referint-se als anomenats “nacionales” se’n adonaven i començaven a disparar, jo ja m’havia pogut situar en posició i guanyat terreny. Era un dels que els havíem agafat desprevinguts i contràriament al que pugui semblar, mai no en vaig resultar ni ferit.

Fins la setmana vinent amb el capítol IV:

Fusell, baioneta, cartutxeres i municions

Capítol II: Un home de conviccions i compromís

Avui he anat a veure en Joan. No perquè “tocava”, sinó perquè ambdós ens hi sentim a gust fent-la petar una estona, fent repàs a diferents temes. Fins i tot el futbolístic. Intento dir que ho “arreglem tot” sense que, de fet, es mogui res. Com si fóssim alguns dels tertulians d’algun d’aquests programes ja siguin radiofònics o de televisió; que discursegen sobre tot, i entenen de gairebé tot però  sovint poques solucions aporten. A en Joan, i a mi també, ens agradaria veure’n algun d’aquests amb un càrrec de responsabilitat havent de decidir i mullar-se realment i no només des de la teoria o allò que es deia (es diu encara?) de “veure els toros des de la barrera”. En el que és la vida de les decisions, es carregarien el sistema i el poder econòmic existent, per exemple, o també hi passarien de puntetes sense molestar ningú?

En fi, que a més a més, avui hi he anat perquè ja ahir volia (havia de) redactar el segon capítol dedicat a aquest home exemple practicant dels seus principis. En Joan és molt exigent en les qüestions de feina, té el seu caràcter i també s’enxarina  a vegades, o mostra, també, la seva tossuderia en alguna situació puntual particular. No us penseu que tot són roses i flors, eh? He de deixar constància, amb tot, que està de manera plena en allò que en dic l’equilibri de la maduresa: il·lusió, però sense presses encara que sense pauses, quan convé; consens, reflexió i raonament. Bé, el cas és que avui, tenint previst fer un segon capítol, volia il·lustrar-ho amb alguna fotografia seva, perquè qui no el coneix físicament, pugui fer-ho.

M’he emportat la “màquina de retratar”, i mentre xerràvem l’hi he fet tres o quatre fotografies. Al mateix temps, li he demanat si en tenia alguna de quan va estar al front i me n’ha deixat no del front ben bé, però si vestit de soldat corresponent a l’època, més o menys. I és que la setmana passada, quan em vaig trobar davant l’ordinador escrivint sobre aquest home al qual Mont-ras algun dia haurà de dedicar (en parlarem del perquè, en propers capítols) algun carrer o plaça, no vaig il·lustrar-ho amb cap fotografia. I és que, tal i com vaig explicar, no tenia res preparat; vaig escriure a raig per situacions meves personals. En resum, a vegades, els periodistes, com a humans que som, també tenim les nostres febleses.

Qüestió de principis

Tot i que en diferents i posteriors capítols podrà traspuar (espero saber-ho transmetre) que en Joan és un home que creu fermament en allò que pensa, en voldria fer unes pinzellades concretes. Per exemple:  En Joan és persona religiosa i practicant. A Mont-ras, a més a més de ser un fidel que no falta a la missa dels diumenges ni de diades assenyalades, en les quals col·labora amb els cants i les lectures, forma part de la coral de la parròquia de Sant Esteve i fins no fa massa portava la comptabilitat sent un dels components del consell parroquial. Amb en Joan s’hi pot parlar dels “temes” d’església. No defuig res, ni pretén, mai, convèncer de res. És creient, però crític en molts aspectes i, sobretot, com deia, mai intenta anar més enllà i fer apologia de res. Ell fa les seves aportacions, argumentacions i admet les del/s contertuli/s. Es pot generar debat i de ben segur que enriquidor. Res més, mai la sang arriba al riu. Al contrari, tan amics com sempre. És una qüestió ben entesa del respecte.

Quan tenia uns onze anys, durant la República, es va introduir l’assignatura del català a l’escola i en Joan va poder iniciar-se a conèixer la gramàtica del que era i és la seva llengua. Persona acurada com és, no estranya gens ni mica que als seus noranta quatre anys encara conservi el  primer llibre de gramàtica que li van donar a l’escola. Anteriorment els seus estudis havien estat en castellà. Posteriorment, els estudis, malauradament, després amb la guerra i amb la dictadura franquista, es van tornar estroncar.  Tot i així, ell, en Joan, sempre redactava les seves cartes en català i mai ha deixat de polir el nivell que ha anat assolint. Redacta molt bé i amb un coneixement de la llengua extraordinari.

En la seva etapa de quinto del biberó, fins i tot des dels camps de concentració “pels meus antecedents com a soldat de la República em consideraven desafecto al régimen” explica en els seus apunts dels moments viscuts, escrits periòdicament en una llibreta que encara guarda. En aquells camps de concentració “ens van dir que la correspondència que podíem enviar s’havia de limitar a targetes postals”. En Joan, però, en aquella situació va ser partidari de fer ús d’allò tan tradicional de sempre: feta la llei, feta la trampa. El cas és que escrivia targetes com les que queden aquí reproduïdes, amb una lletra minúscula tal i com es pot veure.

En Joan mai ha deixat de polir i perfeccionar ni la gramàtica ni l’estima per la nostra llengua  i el país. Ara mateix, quan tot just faltava un mes i mig per complir els noranta quatre anys,  en aquest Onze de Setembre passat, va ser un dels integrants del milió sis-centes mil persones que van conformar la Via Catalana cap a la Independència. Va estar al tram 714. “No pot fallar, Joan” li deia pocs dies després. I li afegia: “això és una molt bona premonició atès que tu ets persona preparada, que n’ha vist de tots colors i creus de manera ferma que veuràs la independència”.

Com hem pogut  comprovar ratlles amunt  en Joan és home de recursos. Estant al front, sempre va tenir informats els seus familiars en quina part geográfica es trobava.  Com a bon estratega que ja era en aquells divuit anyets, en no poder encapçalar les seves cartes posant el lloc on estaven combatent en aquell moment, només la data i prou, resulta que detallava sota el segell, el lloc on es trobava. Fins que un bon dia se li va acabar ja que, per casualitat, un comissari va descobrir “aquella estratègia”. Val a dir que en Joan va passar fluix doncs només va ser renyat per la seva “lleugeresa” que podia haver permès  l’enemic descobrir, si el segell s’hagués desenganxat, per exemple,  la posició i recorregut de la seva companyia: el 50è Batalló d’Infanteria de la 13ena Brigada Internacional.

Fins la setmana vinent.

En Joan és una persona de les millors que he conegut mai. I això que només deu fer uns tres, quatre anys màxim, que he tingut la sort de tractar-lo establint una amistat prou forta i amb el qual, a més a més, he de dir que hi estic aprenent en cada nova trobada que fem com a mínim un parell o tres de vegades al mes. És un home que ens ha ajudat molt a l’Adela i a mi, sobretot en els tres mesos i mig de la malaltia de la meva dona. Va estar al nostre costat fins el dia de l’enterrament  i  posteriorment,  amb el seu exemple, em continua donant forces i ànims per a superar un dolor quines emocions, generades pel sentiment d’estimació, són molt difícils de controlar i anar-hi fent front. És un estat d’ànim que gràcies en Joan i persones com ell que em continuen fent costat vaig recuperant allò que en la teoria sempre es diu de “s’ha d’anar superant, la vida continua”. El cas és que avui, 21 de novembre, en veure al diari El Punt+Avui la carta d’en Joan “L’Ebre, un riu per a una batalla”, i després de trucar-lo per felicitar-lo i xerrar un moment, resulta que em trobo davant l’ordinador intentant recuperar comentaris, situacions viscudes, que fins l’agost de l’any passat havia anat posant negre sobre blanc sota la buguenvíl·lia.

Nascut a Vallfogona de Riucorb, a la Conca de Barberà, el 4 de novembre del 1919, en Joan Grañén va formar part del que s’ha popularitzat com a quinta del biberó i per tant, fa ben pocs dies va complir els 94 anys. He de dir que moltes coses que explica i m’explica de la guerra civil, m’ajuden a entendre més encara el que el meu pare (també de la quinta del biberó com en Joan) amb molta precaució ens apuntava al meu germà Eduard i a mi, d’un temps de guerra, camps de concentració i posterior servei militar.

Es pot dir, d’altra banda, i abans no em posi a explicar-ne ets i uts de la seva personalitat, que és un montrasenc de soca-rel encara que, de fet, és des del 1947 quan va començar a establir la seva vinculació amb la vila de Mont-ras.

Per acabar de justificar com és que aquest home que provinent del poble on mossèn Francesc Vicent García (un clergue de tarannà molt peculiar més conegut pel sobrenom de Rector de Vallfogona quines anècdotes parodiant-lo han circulat de boca en boca per tot Catalunya) va acabar establint-se a Mont-ras, us he de dir que va ser en posar-se a festejar amb la Maria Mercè Bosch i Colomer. Jove amb la qual va contraure matrimoni en la primavera del 1948. I és que tot i que la Maria Mercè vivia i treballava a Barcelona, els seus pares s’havien  establert a Mont-ras  tot just acabada la guerra civil.  Amb tot, malgrat que en Joan i la Maria Mercè una vegada casats passaven alguns  caps de setmana, i els períodes de vacances de setmana santa i tot l’estiu a Mont-ras, val a dir que no va ser fins que en Joan es va jubilar, l’any 1985, que primer van passar llargues temporades a la casa que tenen mirant cap a Cucala, a peu de les Gavarres, fins que s’hi van establir de manera definitiva a finals d’aquella dècada.

En Joan és un home cultivat i sempre ple d’activitat. Als seus noranta quatre anys, té dificultats amb la vista, l’oïda, i camina amb dificultats. Ara, les seves passejades es redueixen a transitar per l’hort i jardí de casa seva,  però continua llegint molt i està més alerta que ningú. Vegeu la  seva carta al diari El Punt+Avui, plana 24. És una mostra del que acabo de comentar, afegint que és ell mateix qui es posa a escriure-ho a l’ordinador i passar el corresponent correu electrònic. A vegades, però, s’enfada amb el seu ordinador perquè li fa malifetes: “ara ves per on, resulta que em diuen que no han rebut l’adjunt. Aquest ordinador hi ha vegades que no va prou bé. Hauré de dir al Pol (un dels seus nets) que se’l miri, doncs jo els ho poso, però no ho reben.” En Joan, però, torna enviar el correu, assegurant-se que ell si que ho fa tot de manera correcte i, en la segona oportunitat, l’ordinador no li fa cap mala jugada. Les seves ratlles arriben a destí tal i com, des de l’Ebre, en el llavors “anomenat correu ordinari”, van arribar sempre a la seva família i persones estimades.

En Joan és una persona entranyable,  i em sembla que tot i que sempre m’ha dit que quan no hi sigui faci el que cregui convenient sobre documents i dades que m’ha anat facilitant, com sóc persona convençuda que els reconeixements, a poder ser, sempre s’han de fer en vida, sense el seu consentiment però espero que amb la seva aprovació quan ho llegeixi, aniré dedicant-li algun capítol sota la buguenvíl·lia.

En Joan és el mirall de la fortalesa, il·lusió, predisposició i ànims (“encara veuré la independència”, em diu tot esperançat-convençut) així com del saber escoltar quan toca i saber-se comunicar sempre que se’l vol escoltar. Als seus noranta quatre anys, en Joan Grañén i Rossell és una persona que encara té moltes coses a dir i a fer, i de la qual, moltes en podem explicar. Espero, mica en mica, saber-ho fer com es mereix.