Sota la buguenvíl·lia

En aquests capítols fent pinzellada, de la mà dEls Vampirs, a uns anys viscuts en el decurs dels quals no era fàcil fer coses, en aquesta ocasió ens situem al 1963. Encara faltaven dotze anys per acabar amb la dictadura franquista, i la falta de llibertats era ben palesa. Amb tot, les ganes de canviar les coses feia que la imaginació despertés la creativitat i a vegades, fins i tot, es feia us d’allò que es diu: feta la llei, feta la trampa.

Mentre arreu el panorama musical s’anava consolidant amb els temes de The Beatles i el 1963 els mítics John Lennon, Pol MacCartney, George Harrison i Ringo Starr col·locaven als primers llocs de les llistes d’èxit el senzill (disc) Please Please Me publicat el gener d’aquell any, i The Rolling Stones començaven la seva carrera que competiria amb la Beatlemanía, a Palafrugell naixia el conjunt Els Vampirs (a la fotografia, d’esquerra a dreta, Ribas, Sirés, Fontfreda i Moret). Un grup (amb renovacions corresponents que anirem veient en els propers capítols) que no només va fer ballar el jovent de tres dècades (1960, 1970 i 1980) de la vila del peix fregit, sinó d’arreu el territori català i també l’estranger, amb actuacions a França.

Can Bech, desfilada de carroses i en Martí Filosia

A Palafrugell, en aquell 1963, s’acabava de pactar la permuta segons la qual l’antic edifici de l’Ajuntament al carrer Dels Valls, on ara hi ha les peixeteries, passava a l’edifici de la finca senyorial de can Bech. Ara, a can Bech, s’hi celebren els trenta-cinc anys d’ajuntament democràtic.

L’antic Ajuntament feia cantonada amb el carrer Pi i Margall. Just al davant hi havia la també ja antiga caserna de la Guàrdia Civil (al fons de la fotografia encara se’n pot veure un tros de façana xamfrà Pi i Margall amb Tarongeta). En l’edifici de l’Ajuntament, a més d’algunes dependències pels funcionaris, també hi havia l’oficina de “Telégrafos”.

Can Bech (aquesta foto del costat és del 1965), era (és) un gran casal noucentista format per tres plantes. En destaca el pati d’entrada descobert que encara es conserva, així com la majestuosa escala de marbre que condueix a la segona planta, on actualment hi ha l’alcaldia i la sala de plens, com espais principals.

A Palafrugell, en aquell 1963, va ser quan, després de la prohibició del Carnaval del Fraternal, per ordre governativa, naixia d’esclat popular, per la Pasqua Florida, la que seria la primera desfilada de carrosses. Avui en dia la marca Carroussel Costa Brava és coneguda arreu del món. I no exagero. Diferent seria entrar a valorar-ne l’evolució. Però avui, no toca donar el meu punt de vista sobre la desfilada que des del 1964 es porta a terme per l’anomenada segona Pasqua, el que és la Pasqua Granada o de Pentecosta.

A Palafrugell, en aquell 1963, va ser quan en Sisu, en Narcís Martí Filosia, era traspassat pel F.C. Palafrugell al F.C. Barcelona que aleshores presidia Enric Llaudet. En Sisu destacava pels molts gols que feia, en la categoria de juvenil, tant amb rematades de cap en les centrades d’en Miquel Casanovas, com de “cacau” de fora l’àrea o de jugada amb qualsevol dels seus companys, així com per la visió de fer un joc fàcil de primer toc i de cara (gairebé sempre) que, de fet, és molt difícil.

En la primera de les dues fotos a la dreta d’aquestes ratlles, hi podem veure (d’esquerra a dreta i de dalt a baix) el directiu Dalfó, Arbonés, Bonaventura, Borell, Padrós, Llaona, Joan Bofill, Fidel, Vila, Martí Bofill, Segura, Sisu, Francesch i Casanovas. A la segona fotografia: Marull (massatgista, conegut pel mal nom de Rufu), Vila, Bonaventura, Borrell, Esparragó (entrenador), Carrasco, Francesch, Llaona, Ribot, Padrós, Roger, Sisu, Casanovas i Vázquez.

Quan van demanar el parer a l'”Home Llagosta”, el mític futbolista culer Pepe Samitier, de què li semblava incorporar en Sisu al club blaugrana, va dir: Té un córrer molt estrany. Però si fot gols, més val que el fitxem! En Sisu primer va jugar amb el Condal, passant al primer equip l’any 1966 (temporada 1965-66). L’entrenador Roque Olsen el feia debutar en un partit de lliga contra l’Espanyol, a Sarrià, el 16 d’octubre. En aquella seva primera temporada va jugar 10 partits. Va jugar amb el primer equip del Barça fins la temporada 1974-1975 disputant 200 partits en total i va marcar un centenar de gols. La seva millor època de futbolista del F.C. Barcelona va ser tenint d’entrenador a Vic Buckingham.

Amb en Joan Borrell, van ser titulars amb la Selecció de Catalunya, que va guanyar el Campionat d’Espanya de regions, i en Sisu va ser considerat un dels tres millors jugadors del torneig. Possiblement els seus gols i les bones actuacions amb la Selecció de Catalunya li van servir per, sense cap prova posterior, ser cridat, el 1964, a jugar amb la Selecció Espanyola que va disputar a Holanda, el Campionat d’Europa Sub-18. L’equip espanyol va quedar subcampió i en Sisu tornava a ser màxim golejador d’un torneig, en aquella ocasió, de nivell internacional.

Els Vampirs, reconeixement mig segle després

Tornar viure moments musicals amb dedicació especial a Els Vampirs, és, en certa manera, per fer un reconeixement a un grup musical palafrugellenc que durant tres dècades va passejar arreu, de manera qualitativa, el pentagrama musical de l’època moderna de Palafrugell. I d’altra banda, perquè s’hi sentin identificats tots aquells músics, conjunts i formacions musicals baixempordaneses o de les comarques gironines que, com Els Vampirs, han deixat petjada.

L’any 2008-2009, Els Vampirs van començar un revival cridats per en Joan Aliu que en el seu Espai Fòrum Mediterrània alternava les sessions de jazz amb la recuperació de vells rock’ers, I ja se sap que com els vells rock’ers mai moren, de quan en quan encara pugen en algun escenari tot fent contents l’allau de fans que arrosseguen.

A la fotografia sobre d’aquestes ratlles, podem veure, d’esquerra a dreta: Joan Aliu, Eduard Bofill, Paco Pannon, Albert Fontfreda, Ramón Ponsatí (fill d’Agustí Ponsatí), Frederic Sirés, Lluís Ribas, i un servidor de vostès. Era el dia que es va fer la presentació del reportatge en vídeo del meu germà Eduard, amb la presència a l’escenari, dels integrants que han protagonitzat el revival dEls Vampirs.

En aquells moments l’enregistrament en vídeo d’algun dels concerts dEls Vampirs amb posterior arrodoniment de dades i imatges antigues que ajudarien a reconstruir moments puntuals de la història dels inicis del conjunt palafrugellenc, havia de quedar en aquell fet puntual i prou. Però resulta que s’ha superat l’efemèride del mig segle del seu naixement i s’ha convertit en un audiovisual imprescindible per a col·leccionistes o com a document de la història musical moderna, per a l’Arxiu Municipal de Palafrugell. Els Vampirs, el grup més important de la història musical sorgit a la vila de Palafrugell, conegut com aquell qui diu gairebé a tot el territori català. Passat un any, pobre innocent que sóc, em pregunto: Com és que aquesta efemèride els ha passat per alt als polítics locals de la vila del peix fregit, tenint sobretot en compte que aprofiten qualsevol situació beneficiosa per sortir a la foto?

En fi… Abans d’acabar el capítol d’avui, he d’explicar que qui va ser també responsable del revival dEls Vampirs, se’n fes difusió i quedés enregistrat amb ampliació de fotografies i dades, en vídeo, va ser el meu germà, l’Eduard, partint del que, inicialment, només volia tenir guardada un parell d’actuacions del conjunt. El cas és que el meu germà es va engrescar i ja el tens que va remoure cel i terra per recuperar fotos antigues del conjunt palafrugellenc així com de grups de prestigi o populars a nivell de l’Estat Espanyol. Però no en va tenir prou, i ens va enredar a diferents persones: a en Frederic Sirés perquè restés a la seva disposició, a en Paco Pannon que va tenir cura de la purificació del so en els enregistraments de veu en off, i a mi, que em va encolomar diferents papers de l’auca. Ara, no obstant, m’estic aprofitant de tot aquell treball de reconstrucció fotogràfica i alguna dada que m’està servint per a refrescar la memòria. I és que jo, dos anys després del naixement del grup Els Vampirs, vaig començar a treballar amb el que era el bateria d’aquell conjunt que tan admirava, en Lluís Ribas. Era, quan en aquell llavors (1965) s’anava a Perpinyà a comprar les camises de flors (no confondre amb florejades). Lo d’anar a Perpinyà per  L’últim tango a París va ser set o vuit anys més tard.

Fins la setmana vinent amb:

De Misfit’s a Vampirs (amb accent obert a la a)