Sota la buguenvíl·lia

El que es pot anomenar i ha quedat a la memòria col·lectiva com a Vàmpirs primera època, s’acaba l’any 1966. I és que a primers del 1967, Lluís Ribas (bateria) i Pere Moret (guitarra solista) es van haver d’incorporar al servei militar (tal i com vaig explicar en algun capítol anterior). En Ribas, “servint” a la marina i en Moret, per territori africà. Amb en Frederic Sirés i l’Albert Fontfreda, havien fundat el grup que fa un any va complir el mig segle. Val a dir que amb el revival del 2009 i puntuals actuacions, mantenen  encara més viu el seu record.

Bé, el cas que afegit a la seva personalitat i característiques musicals d’aquella primera època que es va iniciar amb la precipitada actuació a la Raqueta de Tamariu i es va acabar a finals de 1966 amb una brillant i emocionant actuació al Fraternal, compartint escenari amb l’orquestra Costa Brava, val a dir que es començava a gestar el que seria Els Vàmpirs segona època, de la mà d’en Joan Xicoira que ja s’havia incorporat al grup com a pianista i tocant també el saxo en alguns dels temes que interpretaven.

Amb tot, Els Vàmpirs primera època, encara havia deixat una altra actuació mitificada per a la memòria col·lectiva en l’espectacle ¿Decíais Milord… (abril i maig del 1965). Ha sigut la millor revista musical que es recorda a la vila del peix fregit. Se’n van fer cinc representacions i els diners recaptats van servir per ajudar a finançar la instal·lació de la calefacció a l’Asil de Palafrugell.

La posada en escena, els gags i la interpretació dels cinquanta (50 artistas en escena, 50, deia en el programa) artistes que hi van participar, va ser magnífica. El llibret escrit i dirigit per Josep Puig, amb l’estreta col·laboració d’en Manel Iglesias i les pinzellades d’en Manel Bisbe (algun dia miraré d’aprofundir amb text i fotografies tot el que va representar aquell “superespectáculo” que es va portar a terme al llavors encara anomenat “Teatro Victoria” -avui TMP- amb l’aforament totalment venut en cadascuna de les vetllades). En guardo un gran record. Llavors tenia quinze anys, d’una joventut que formàvem part de moltes reivindicacions i en les quals qualsevol ajut era benvingut com per exemple que dos “monstres” de la cançó en aquells anys de 1960, Gianni Morandi i Rita Pavone, enregistressin cançons amb les quals triomfaven, en català.

Joan Baez o Nino Bravo (per fer servir dos estils ben diferenciats) deixaven enrere la chanson francesa d’Édith Piaf o Charles Aznavour que s’incorporaven a la memòria històrica musical dels Franck Sinata, Dean Martin o Tom Jones, entre molts altres cantants que per la seva qualitat i personalitat formen part, en la seva especialitat, del pentagrama musical més important de tots els temps.

Igualment, com sempre, al meu entendre, és clar, serà vigent la música de The Beatles i Shadows, sobretot, amb Rollings i d’altres. Així com, guardant les distàncies, algunes cançons de grups de casa nostra com les populars La escoba o Que se mueran los feos, temes d’un llarg repertori de Los Sirex amb els quals en una no massa llunyana actuació a La Bóbila palafrugellenca van omplir a vessar el seu concert. Era un grup liderat per en Lesli, el seu cantant i portaveu.

I mentre el roquer Miguel Rios l’any 1966 enregistrava Ahora que he vuelto, anunciat per la televisió dient: La vuelta de Miguel Rios, en discos Sonoplay…, Los Bravos amb Black is black aconseguien situar-se en les primers posicions de les llistes internacionals d’èxit, arribant al segon lloc de vendes al Regne Unit i al quart als EEUU. Una cançó cantada en anglès per Mike Kennedy. Era l’època del mític productor francés Alain Milhaud. A casa nostra vam tenir més endavant (i tenim encara) a Joan Carles Doval (avui Picap), un home que algú, algun dia, n’haurà d’escriure les excel·lències de tot el que ha fet per la música, i en català, sobretot, al nostre País.

Però he de deixar els molts intèrprets bons (o els populars) de l’època, perquè ara toca Vàmpirs encara. Que, per acabar explicant quelcom d’aquells primers anys i fent cinc cèntims més de la seva actuació a la revista ¿Decíais Milord…, he de dir que en Lluís Ribas encara té ben present el (relatiu) cangueli que van passar en algun moment, penjats d’alt una bastida i en bidons tal i com es pot veure en la foto sobre aquestes ratlles:

L‘actuació dalt la bastida i els bidons va ser tal com dius molt espectacular i també físicament molt compromesa. Va ser una solució genial que en Puig es va treure de la mànega a l’últim moment, just el dia de l’assaig general. Resulta que mentre nosaltres tocàvem la nostra versió de “Rock and Roll Music” actuava un nombrós ballet a l’estil de West Side Story  a la part del davant de la boca de l’escenari. I com els ballarins ens tapaven i el públic no ens veia, en Puig va decidir “aixecar-nos” i va improvisar la bastida i els bidons. Per cert molt adients amb el decorat. El problema va ser que el ritme del ballet feia tremolar el terra de fusta de l’escenari i l’inestabilitat a dalt de la bastida i els bidons, anava en augment a mida que avançava el número. O sigui que tot i estant concentrats en l’interpretació,  vam haver d’estar molt pendents de no perdre l’equilibri. Per sort tot va sortir bé.

Posats a recordar, en Ribas en alguna ocasió m’ha fet esment quan el conjunt va acabar una de les seves interpretacions al ¿Deciais, Milord… el dia de l’assaig general… Entre els artistes hi havia en Zamora, famós cantant de sarsuela, que treballava de nit al forn de can Lluís Heras. Quan va pujar a l’escenari per cantar “En la Huerta del Segura”, l’Albert Fontfreda se l’hi va acostar per col·locar-li el micròfon al davant. En Zamora se’l mira despectivament i diu:  Treu això, noi!  Que et penses que ho faig veure que canto?!  Jo pico fort!! I de veritat que no li va pas fer falta cap micro.

En aquest ballet destacava l’Antoni Ruíz, un jove que feia un parell d’anys entrava gratis a Los Almendros atès que en Benet i la Maria Gràcia els agradava molt com ballava i al mateix temps, li deien que sempre que aconseguís engrescar els turistes sortir a ballar a la pista, convidava la casa. Era un temps que en Toni va tenir l’oportunitat de ballar al costat de llegendes del ballet clàssic espanyol com ara Antoñita Barrera, La Greca, La Chunga, o amb José de la Vega, que volia que Ruíz s’afegís al seu grup en la gira estival que feia arreu l’Estat. Una gira però, a la qual l’Antoni no hi va anar atès que els seus pares no li van permetre en considerar era massa jove. Eren altres temps. Ara, en aquests anys del dos mil, en Toni Ruiz s’ha especialitzat en el country i line dance, i en diverses ocasions ha estat campió estatal Silver de freestyle line dance i continua sent un gran ballarí que tan bon punt sent música, tot el cos se li belluga.

A la primera fotografia del ballet, hi podem veure a baix, d’esquerra a dreta: Lurdes Pelegrí, Pili Menor, Pilar Sistané i Carmina Fonalleras.

A la segona fotografia, en primer terme, i d’esquerra a dreta: Pepe Romero, Lluís Serra, Joan Viñas i Martí Passarrius. En segon terme, les noies Carmina Fonalleras i Elena Barrios.

I a la tercera fotografia, en primer terme, l’Antoni Ruíz i l’Elena Barrios. En segon terme es pot veure d’esquerra a dreta Lurdes Pelegrí, Pili Menor, Lluís Serra, Manel Sanjurjo, Joan Viñas i Pepe Romero. Val a dir que el ballet complet en aquest número acompanyat pel conjunt Els Vàmpirs, estava format per les noies Lurdes Pelegrí, Pilar Sistané, Elena Barrios, Carmina Fonalleras, Pili Menor i Alicia Roca. Mentre que pel grup de nois eren Antoni Ruíz, Pepe Romero, Joan Viñas, Lluís Serra, Martí Passarrius i Manel Sanjurjo.

 

Tornant a Els Vàmpirs… cada vegada els lloguers intersetmanals seguits de tarda i nit sovintejaven més i pels seus components es feia més i més difícil compaginar la feina habitual amb la música. Per això, l’Albert Fontfreda en acabar el 1970 també deixava el grup i el substituïa en Joan Ponsatí de Begur. Enrere quedaven els temes de The Shadows, Rollings, Animals, Creedence… un repertori que alternava el “ràpid” amb ballables “lents”; les sales de ball baixempordaneses de Sant Feliu de Guíxols, Palamós… així com les de Ripoll (Maribú), Cassà de la Selva (Sir Thomas) o Banyoles (L’Esquinçat).

 

Enrere es deixava també sovintejar l’amistat amb molts músics de tots els nivells, com per exemple la que van fer amb el grup belga Les Croque Notes. Uns joves, Ives, Marlène, Marianne i Ronald, que estiuejaven al camping La Siesta i aprofitaven per fer actuacions per Catalunya (sobretot pel litoral costabravenc). Per cert, aquest conjunt, va compondre un tema,  Siesta, dedicat al camping calellenc. Una cançó que va formar part del seu segon single (1964). Del primer (1963) que va sortir al mercat discogràfic, Els Vàmpirs van ajudar a convertir Idyle en un dels èxits més importants del conjunt que triomfava als Països Baixos. Aprofitant allò que se’n diu “l’avinentesa”, em permeto la llicència de dir que amb el meu germà, compartim un disc de vinil recopil·latori de cançons de Les Croque Notes on hi ha Idyle, Si tu t’magines… i fins i tot Siesta, dedicat als nostres pares “et ses enfants”. I és que cada estiu, quan venien a passar el seu mes de vacances a Calella, s’arribaven a la sastreria del nostre pare per fer-s’hi roba tant per la vida “normal” com americanes i pantalons per a les seves actuacions i a més a més, xerrar de música atès que el meu pare tot i que havia deixat els escenaris, sempre va continuar estant envoltat de músics i, evidentment, de música.

En fi… com veig, una vegada més, que em costa posar-me davant l’ordinador però quan m’hi poso el records i les emocions d’un temps viscut em fan allargar més del compte, per més que poso el fre, l’últim capítol dedicat a la segona etapa dEls Vàmpirs, liderada per Joan Xicoira, en parlaré la setmana vinent. Així, al mateix temps, arrodonirem a deu (10) capítols la pinzellada vampiresca. Perquè ells, Els Vàmpirs, ha estat i és un grup 10!

Fins la setmana vinent.