Sota la buguenvíl·lia

Fa un parell de setmanes, a manera de dit i fet, vaig ser convidat al nou estadi perico de Cornellà. No hi havia estat mai  i, la veritat, és preciós!

Primer de tot, però, voldria deixar clar que sempre m’ha agradat el futbol.  L’he practicat; com a jugador primer, i després, fins i tot com a entrenador. Intento dir que aquells que ens agrada el futbol, el bon futbol, fugim de tot el que no sigui mirar, admirar i parlar del que és el joc i prou. Per això, a l’hora de parlar de futbol, dels partits que hem viscut o dels que podem veure ara, ho podem fer sense ser anti cap equip en concret. Bé… sí, n’hi ha un que no em fa gràcia haver hagut d’acceptar el seu saber fer dins el terreny de joc… quan va guanyar tantes i tantes competicions en un temps que la tele era en blanc i negre…

De Josep Parra a Jordi Amat

Dit això i que espero sigui prou clar, arribar a l’estadi de Cornellà-El Prat i veure la gespa (per cert, és veu collonut des de tots els racons del rectangle de joc), em vaig traslladar, per a uns moments, a uns cinquanta anys enrere. Devia ser la temporada 1960-1961. El meu pare (perico de llei) ens va portar a mi i al meu germà a Sarrià. Tenia 10 o 11 anys i em sembla que era l’última temporada que va jugar Vicente (el grapes) amb l’Espanyol, ja que el magnífic  porter si la memòria no em fa una mala passada, a final de temporada fitxava per l’equip del Bernabéu. Era un dia que, allà a la graderia, mentre a mi em faltaven ulls per veure tot el que passava al terreny de joc, el meu germà es va passar els noranta minuts de manera relaxada i tranquil·la, llegint un teveu. No li agradava gens ni mica el futbol. Per la meva part, en aquells anys, hi havia un parell de jugadors que em queien molt bé de l’equip de Sarrià, l’Indio i en Camps. Però aquell dia, em va impressionar en Joan Bartolí. Un central que no tenia res a veure, pel que m’havia explicat el meu pare, amb la manera de jugar net i elegant del mític Parra; en Bartolí era tot cor, una mica barruer, em sembla recordar, però molt ferm en la seva posició. Recordo, com si fos ara mateix, que anava a totes amb un gran punt d’honor i una bona qualitat, pel que s’exigia en aquell llavors a un central: que marqués bé, cobrís i manés la defensa, i es desempallegués de la pilota. Si complia aquestes condicions, no era pas necessari que afegís l’elegància que tenia, per exemple en la mateixa època, el barcelonista Ferran Olivella, encara que els seus inicis fossin de lateral.

Ha sigut ara, el febrer de 2011, però, quan m’he pogut fer una idea del que podia ser i fer aquell magnífic central, en Josep Parra, al qual tanta admiració tenia el meu pare. I és que pensant gaudir del talent de jugadors com Verdú o Màrquez, resulta que em va impressionar la bona col·locació, elegància, control i bona sortida de la pilota de Jordi Amat, tal i com suposo devia fer aquell defensa central que va començar a trencar motlles en treure la pilota de manera controlada i que em sembla va ser internacional i considerat dels millors centrals d’Europa. Jordi Amat, aquest jove central de només 18 anys, em va fer “recuperar” una època futbolística perica d’aquell bon central que el meu pare m’havia descrit i que jo no vaig arribar a veure jugar. La manera de situar-se al camp i el  saber fer d’en Jordi Amat va ser, juntament amb la meravella d’estadi, el millor record que em vaig emportar d’un partit que l’Espanyol va trenar molt bones jugades a la segona part. És, una pinzellada del que va ser la meva primera i última (per ara) estada al camp dels pericos. Aquestes, però, no han sigut les úniques vegades que he trepitjat els estadis de l’Espanyol i d’algun bon record que m’hi he emportat, com ara el poder veure-hi jugar a Lauridsen o Solsona, per exemple.

L’autocar dels pericos, amb breu pinzellada de records futbolistics baixempordanesos

Amb tot, a banda d’aquests records futbolístics pericos, voldria aprofitar l’avinentesa per fer  unes pinzellades, també relacionades amb el futbol, però baixempordaneses. I és que només de pujar a l’autocar, a part dels palafrugellencs que per la vila ja ens veiem normalment, gent de Pals que feia temps que no veia: Ostres, què hi fas per aquí… i de seguida, intercanvi llampec de moments futbolístics viscuts a primers de 1970, quan una colla d’amics amb tot el suport del poble, vam engegar el futbol federat a la vila de les muralles i arrossars.

Propera parada, Palamós. Un flash em ve al cap: inauguració del llum al camp del carrer Cervantes, en etapa juvenil amb el FC Palafrugell. Juguem de preliminar contra el Palamós d’en Pere Vilardell, els guanyem, i els fotem la festa enlaira. Guanyar a Palamós sempre era un plus afegit, era una rivalitat futbolística impressionant. A Calonge (de fet Sant Antoni), nova parada. Allà, un grup de calongins, i també de La Bisbal. Nous records… en Napoleón (l’entrenador) i en Molla a Calonge, jugant, en categoria infantil, en un camp de cols, com aquell qui diu, prop d’on hi tenen ara el camp de futbol de veritat; i per a canviar-nos (sense dutxar), en una sala de l’edifici on és ara l’Ajuntament… No tinc més temps a res més, perquè em saludo amb  un bisbalenc que és el president de la Penya Blanc i Blava del Baix Empordà: home, Eduard!; Josep, tu per aquí?… El seu pare havia sigut àrbitre en la meva època de futbolista i m’havia arbitrat en diferents ocasions en categoria juvenil; i al mateix temps, també passa en un flashback en Pere Plaja i en Bodro (entrenadors, responsables futbol de base bisbalenc), quan, essent jugador infantil i es jugava al camp del passeig Marimon Asprer, ens canviàvem i deixàvem la roba en una butaca del Mundial unes vegades, i en altres, a l’escorxador, penjant la roba en els ganxos on a l’endemà segurament hi penjarien porcs o vedelles… I encara vaig tenir temps perquè el meu disc dur processés un record futbolístic maravellós ocorregut al camp de La Bisbal, en categoria juvenil. Es feia un homenatge al bisbalenc Narcís de Carreras que s’havia acabat d’estrenar com a president del FC Barcelona. El camp de futbol, ple a vessar. De preliminar, Palafrugell-La Bisbal. Un partit rodó, però se’m trenquen els pantalons en una jugada que no recordo com va anar. Me’n porten uns altres i em canvio tocant la “valla”, arran de gespa (a La Bisbal sempre havien tingut un camp amb més o menys herba); continuo fruint i participant del joc, de l’ambient,  i s’acaba el partit. Satisfet, en arribar al vestidor (aquesta vegada era al vestidor de veritat, encara que compartit amb tots els 22 jugadors que haviem disputat el partit, més quinze o setze del primer equip bisbalenc), el somni futbolero s’arrodonia; tenia la meva roba penjada just al costat d’on s’estava acabant de calçar les botes en Ladislau Kubala que, juntament amb en Re, reforçaven, aquell dia, el bisbalenc que s’enfrontava al primer equip del Barça…

Tot recordant, com si tot just fos ahir, i devia ser l’any 1967 o 1968… me’n adono que ens hem aturat a Sant Feliu de Guíxols.  Penso amb en Salvi Clarà, un periquito de pro que els primers anys del Carroussel Costa Brava sempre que podia feia  una carrossa ganxona per participar a la desfilada palafrugellenca. Però automàticament, torno al futbol baixempordanès… En Salvi, era el pare del malaguanyat Joan Clarà, i d’en Quim, que a més d’haver jugat també a futbol, igual que el seu germà Joan,  és regidor a l’Ajuntament guixolenc… Els records futboleros immediats que  em venen al cap és una magnífica davantera ganxona de l’etapa de juvenils: Vera, Clarà (Joan), Borrego, Chamorro i Valldeperes. A mig camp, el bon amic Reyner (Coquis), en Roure de central… I, un nou flash, aquest relacionat amb els amics de Pals que vaig saludar primer, en pujar a l’autocar. Devia ser l’any 1975,  en aquella ocasió sent entrenador de l’equip juvenil de Pals, en la segona temporada que competíem en el futbol federat. Vam jugar al camp guixolenc, on ara hi ha l’hospital de la ciutat ganxona, vam fer un molt bon partit  i vam guanyar per 3 gols a 4, contra tot pronòstic. Erem un equip, una família…

En resum, aquella tarda de dissabte a Cornellà-El Prat vaig veure una segona part de futbol prou interessant, amb un central perico que ha d’anar agafant experiència però que ja és un bon present i que espero segueixi, com a mínim, les passes de Josep Parra. Per a mí, les condicions les té totes. A la tornada, per la ràdio, en Puyal anava cantant els gols del Barça i en Ricard Torquemada explicava amb la seva acostumada literatura didàctica futbolera els moviments, posicionament tàctic i estratègic, així com les jugades màgiques dels futbolistes de Guardiola, sobre el rectangle de joc.

A més d’haver vist quaranta cinc minuts de força bon futbol, m’adono del que dóna de si un viatge en autocar amb el Pericos del Baix Empordà… I és que, és clar,  comencem a tenir una edat….