Sota la buguenvíl·lia

No voldria pas, ara i aquí, fer  una biografia resumida d’aquest músic talentós i persona d’excessiva modèstia que va dedicar la major part de la seva vida (Coll de Nargó, Alt Urgell, 1955; Palafrugell, Baix Empordà, 2010) a l’estudi de la cultura de les havaneres.  Però si que és d’això, del seu treball de recerca i fons documental així com les seves anades i tornades al Casal Català de l’Havana, del que m’agradaria intentar deixar-ne constància argumentada i aprofitar per fer petites aportacions a fi i efecte de poder ajudar a comprendre l’estimació i passió que sentia en Càstor per l’havanera.

Des del 1977 en Càstor, Càstor Pérez Diz, ha sigut  més que el continuador de la tasca divulgativa i de recopilació documental que havia iniciat l’Ernest Morató Vigorós (Calella de Palafrugell, 1895; Palafrugell 1990). I val a dir que sempre,  he pensat que en Càstor era una persona (un home bo, un prodigi amb la guitarra) que la Fundació Morató no va saber (o voler) aprofitar els seus coneixements fruit de rigorosos i acurats treballs de recerca, ni apreciar les seves sensibilitats i qualitats musico socials i culturals. Per en Càstor, l’havanera i tota la cultura generada a l’entorn del compàs del dos per quatre no era només la seva gran passió, sinó la seva companya en els seus darrers quaranta anys. (Foto: J.B.B.,agost de 1982)

Amb tot, no puc pas deixar de banda moments puntuals de la vida sociocultural d’en Càstor, tot intentant explicar una part menys coneguda pel gran públic: el treball de recerca i compromís adquirit amb el Casal Català de l’Havana. Doncs bé, en Càstor, que  havia arribat a la vila del campanar inacabat el 1971, el mateix any que moria el mestre Frederic Sirés i Puig, l’autor de La Gavina, va començar a introduir-se en el món de l’havanera l’any 1972, agafat de la mà del seu amic de tota la vida i company musical en el decurs de llargues dècades, en Xiqui Ramon. Ambdós van acompanyar els tres cantaires i excel·lents persones: Ernest Morató, Pitu Xicoira i Carles Mir, substituint, d’alguna manera, Frederic Sirés que fins aleshores havia acompanyat les tres veus fundadores del grup Port Bo, al piano. L’any 1966, Sirés, Morató, Xicoira i Mir, com aquell qui diu sense adonar-se’n, havien quedat inscrits com a pioners de la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell.

En Càstor va ser un jove que només d’arribar  al municipi palafrugellenc (tenia entre quinze i setze anys) ja va participar en obres de teatre, essent estudiant, dirigit pel seu germà Fèlix que era mestre, i ben aviat es va implicar  en grups i activitats socials, artístiques i musicals. Des dels tretze anys que havia establert, tot jugant, una molt bona relació amb la guitarra. Acaronant les sis cordes del seu instrument musical, en Càstor ben aviat va esdevenir un prodigi imprescindible per als projectes musicals de les diferents formacions amb les quals sempre ha aconseguit mantenir un alt nivell i personalitat. Sense oblidar la seva facilitat per fer la veu de baix ni els arranjaments musicals de les veus i les guitarres.

Diumenge 5 d’octubre de 1980, en el decurs de l’homenatge als pioners cantaires de la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell: Ernest Morató, Pitu Xicoira i Carles Mir (els tres a l’esquerra de la foto). Un acte que es va portar a terme en sessió matinal al llavors Teatre Victòria (avui Teatre Municipal) de Palafrugell. En plena actuació, la formació que va ser relleu inicial dels fundadors del grup Port Bo: Enric Vigas, Fonsu Carreras, Xiqui Ramon, Fèlix Pérez, Pere Bahí i Càstor Pérez. (Foto: Arxiu J.B.B.)

En Càstor va començar la seva carrera musical havanerística amb els pioners del grup Port Bo l’any 1972 (Morató, Xicoira i Mir es van retirar el 1977 i el grup es va anar renovant amb diferents integrants) i fins el 1993, va ser un reforç de la corda de baixos, i peça clau en els arranjaments i acompanyament musical. Una nova etapa (1995-2003) va ser formant el Duet amb en Fonsu Carreras, una proposta interpretativa que va crear escola, i a la qual el 2001 s’hi afegia en Lluis Bofill amb la guitarra per enriquir la cobertura instrumental. El 2003 en Càstor iniciava un nou projecte musical amb en Lluis Bofill, Xavier Jonama i Pere Molina: el grup L’Empordanet. Una formació d’estructura vocal a tres cordes (tenor, baríton i baix), amb dues guitarres com a únic suport instrumental. Paral·lelament a L’Empordanet, des de feia dos anys, alternava amb un projecte diferent, evolucionat i recuperat alhora, en la manera d’entendre i interpretar l’havanera: Cubacant, format per la veu de la Neus Martínez, la percussió d’Enric Canada, i en Càstor acaronant la guitarra i en la direcció musical. Aquest grup recuperava les havaneres primerenques del segle XIX que van ser fetes per ser cantades per veu de dona i, d’altra banda, les havaneres líriques. En el moment de la mor de Càstor, primers de novembre de l’any passat, Cubacant havia arrancat ampliant la seva projecció afegint-hi una segona veu, Xiqui Ramon, i preparant l’enregistrament d’un nou treball discogràfic  amb temes de Josep Bastons primordialment, i Antoni Mas.

Fotos 2 i 3: Els pioners de la cantada de Calella de Palafrugell: Morató, Mir, Xicoira i Sirés (Arxiu Fundació Morató) / D’esquerra a dreta, Xiqui Ramon, Carles Mir, Pitu Xicoira, Ernest Morató i Càstor Pérez (Fons fotogràfic La Bella Lola)

Proper capítol (II): De la taverna als escenaris