Sota la buguenvíl·lia

De mica en mica, en passar als escenaris i popularitzar-se, l’havanera va deixar de ser un lleure tavernari de pescadors de la Costa Brava, encara que segueix sent de Blanes a Portbou o al litoral maresmenc on se celebren més cantades al llarg de l’any. En Càstor va tenir la sort de viure l’època que alguns anomenen com a “autenticitat de l’havanera”, atesa la posterior excessiva comercialització en passar de la taverna a l’escenari i, sobretot, després de l’impacta popular que va representar la cançó El meu Avi (1969) del mestre Ortega Monasterio. Com a estudiós de l’havanera, en Càstor tenia en compta totes aquelles situacions, i de les seves explicacions i en gran part a través dels seus treballs de recerca, segurament podrem entendre moltes coses relacionades no només amb l’havanera com a cançó d’anada i tornada, sinó que ens aproparem cap a la cultura de les havaneres.

Per a endinsar-nos a aquells inicis i evolució de la cançó d’amors i desamors en Càstor en feia una introducció sociocultural: “Els pescadors que fugien del mal temps, i els vilatans que havien pujat al carro de la incipient revolució industrial (suro i terrissa) es deixaven bressolar per aquelles melodies en el seu temps de lleure, amb un glop de canya o d’aiguardent quan la butxaca els ho permetia. Potser algú de vosaltres -deia- ha tingut el privilegi d’haver gaudit de les veus d’aquells cantaires i d’unes trobades inoblidables. Ja no en queden gaires d’aquella colla de cantaires, perquè el temps -malauradament- no perdona. Els pocs representants d’aquesta `primera generació´ encara avui ens recorden la seva manera d’interpretar l’havanera, tan peculiar: sentida a flor de pell, amb una espontaneïtat màgica.”

I després, començava a engrunar el que havia estat el full de ruta de l’havanera al nostra litoral: “Cap a la meitat del segle XX, el turisme va portar aires de bonança econòmica a casa nostra, però va capgirar  sobtadament els hàbits de la gent del litoral, i la cultura tradicional se’n va ressentir. La cançó de taverna es precipitava a l’oblit. Per sort, la reacció no es va fer esperar, i una colla de corferits per la cultura popular van prendre l’havanera com a estendard per iniciar un procés de recuperació. Mai els agrairem prou la seva valentia, perquè cal ser agosarat per enfrontar-se a un grup d’ortodoxos endormiscats que s’oposaven a traslladar l’havanera des de la taverna fins a dalt dels escenaris. Aquesta transició traumàtica corria el perill de deixar pel camí el caliu i l’espontaneïtat de l’entorn originari de l’havanera primerenca, però calia arriscar-s’hi.” En Càstor continuava argumentant “aquell atreviment” dels cantaires, en passar de la taverna a l’escenari: “En resposta a aquest moviment reivindicatiu, els que havien viscut com a espectadors aquelles trobades a les tavernes, els que havien gaudit de la calidesa i la intensitat d’aquelles veus, van atrevir-se a pujar dalt de l’escenari per mirar de revitalitzar una tradició amenaçada.  Van ser anys difícils. Obligats a cantar a sobre de quatre taulons mal sirgats, recordaven la proximitat dels companys al voltant d’una taula. Sortosament, aquesta `segona generació´ rep avui el reconeixement de qui estima l’havanera.”

A primers del 2000, com si de fet fos ara mateix, en Càstor ens ho arrodonia dient: “A partir dels anys vuitanta apareix una `tercera generació´ que descobreix l’havanera des del pati de butaques, que no ha tingut l’oportunitat ni tan sols d’ensumar l’ambient de la cançó de taverna, però que reconeix aquest gènere com a una manifestació musical de la nostra cultura, i que ha fet que avui en dia l’havanera gaudeixi d’una popularitat que cap d’aquells cantaires primerencs podia arribar-se a imaginar.”

Foto: Els components del grup L’Empordanet (d’esquerra a dreta: Càstor Pérez, Pere Molina, Lluis Bofill i Xavier Jonama) en una taverna basca, després d’una cantada al País Basc. (Arxiu L’Empordanet)

Proper capítol (III): Els orígens