Sota la buguenvíl·lia

La primera vegada que ens vam trobar amb en Càstor, en un escenari, va ser a Pals, a la sala de can Barris, l’any 1973… Amb una colla d’amics de la vila de les muralles i arrossars, havíem posat en marxa una associació d’esbarjo cultural. Una de les activitats era, per exemple, de quan en quan muntar una mena d’espectacle. El cas és que a les diferents actuacions locals, que ja estaven reforçades per la participació del conjunt palafrugellenc El Vampirs, calia aportar-hi una música que en aquells moments s’anava consolidant als escenaris: l’havanera. M’havia posat en contacte amb l’Ernest Morató amb el qual hi mantenia una bona relació, per exposar-li el projecte i la finalitat del “muntatge”.  Aquelles tres veus pioneres de la cantada d’havaneres de Calella, Morató, Xicoira i Mir, no només no van fallar, sinó que van comparèixer acompanyats per en Xiqui i en Càstor que van enriquir encara més la seva brillant actuació. En aquells moments, tot just eren els inicis d’en Xiqui i en Càstor amb l’Ernest, en Pitu i en Carles, però ambdós ja mostraven el seu talent musical. En Càstor, a més a més, tenia la total i plena confiança dels cantaires perquè dirigís musicalment el grup, a banda d’acompanyar-los amb la guitarra. Crec que aquells inicis i estreta relació amb els tres vells del grup Port Bo, de tarannà especial i humil, va ser clau en el desenvolupament de la ja formada personalitat d’en Càstor que de seguida es va interessar i identificar amb un gènere que malgrat l’impacta assolit, encara estava considerat de segon ordre. Ara fa 10 anys, en Càstor mateix, així ho recordava: “Actualment l’havanera es continua considerant un gènere de segon ordre. I cal que els cantaires d’avui intensifiquin el seu nivell d’autocrítica per arribar a oferir un treball més acurat. Cal deixar pas a una `quarta generació´ que ens aporti una proposta més elaborada i vigorosa. Perquè l’havanera és una manifestació musical de la cultura catalana, que forma part de la nostra tradició.”

Ell mateix, en Càstor, just entrats a l’any 2000, ens explicava: “A Catalunya, l’havanera va arribar -amb mariners, soldats i indianos- cap a finals del segle XIX, i va trobar aixopluc al costat d’altres gèneres de marcat caràcter mariner dins d’ambient acollidor de les tavernes, especialment a la zona del litoral gironí. Els textos de la cançó de taverna, continuava explicant-nos en Càstor, giraven a l’entorn d’un triangle molt concret: la mar, la dona i el mariner. L’havanera es feia estimar per les seves melodies fàcils de recordar, i pel fet d’utilitzar un llenguatge planer i clar, amb un missatge molt directe. I feia volar la imaginació dels presents amb paisatges càlids i acollidors i amb dones encisadores de pell bruna.”

I és que els orígens de l’havanera, deixant de banda les llegendes segons les quals va ser portada pels emigrants catalans que tornaven de Cuba, van coincidir amb el retorn  dels soldats, dels mariners o dels negociants per la pèrdua de les colònies. No hi ha dubte que l’origen de l’havanera cal buscar-lo a Cuba durant el segle XIX, ja que els cubans van ser els primers músics que van compondre i interpretar les peces que avui entenem com a havaneres. Amb tot, la primera llavor cal situar-la una mica més enrere, quan a l’illa va arribar-hi un ritme de ball europeu anomenat contradansa, nascut ja a Anglaterra amb el nom de country-dance i passat a França un segle després. Entre els historiadors no hi ha acord unànime sobre quin va ser el pont de transmissió d’Europa cap el Carib, però si que hi ha dades que assenyalen que a mitjan segle XVIII -i possiblement abans- a Cuba ja es coneixia aquest ritme europeu, amb influències musicals espanyoles però també franceses i angleses a través, precisament, dels dominis colonials. Cal tenir present que Cuba, en aquells moments, encara era una colònia espanyola i, per tant, estava estretament vinculada a tot el que hi arribava d’Europa, ritmes musicals inclosos.

Foto: Càstor al Casal Català de l’Havana. (Arxiu Neus Martínez)

Proper capítol (IV): Agermanament de cultures