Sota la buguenvíl·lia

A Catalunya, després del procés espontani de transplantament a la sarsuela (els set números més populars, sobretot els que es cantaven en castellà, eren els que triomfaven als cafès, barrejats amb altres cançons de diversa procedència), l’havanera és la manera de cantar dels pescadors. I, més concretament, com a cançó tavernària de pescadors. L’havanera havia arribat a la costa catalana a finals del segle passat, i va ser considerada un cant de taverna, juntament amb els valsets i les sardanes.  I és que l’havanera va barrejar-se des del primer moment amb valsets, mesurques, tangos, pericons, sardanes i cançons. D’altra banda, a Cuba, la gent no s’explicava com podia ser que un cant que ells consideren seu i elitista estigués tan arrelat a l’altra banda del mar. Perquè la línia popular de l’havanera al nostre país divergeix totalment de la cubana, que està inclosa dins del gènere líric.

Arribats a aquest punt, en Càstor, en aquella ocasió esperonat per la il·lusionant idea de la Neus Martínez, va (amb la mateixa Neus, l’Enric Canada i posteriorment la incorporació d’en Xiqui) fer pedagogia amb un projecte (Cubacant, 2008) que recuperava les havaneres primerenques del segle XIX que van ser fetes per ser cantades per veu de dona i, d’altra banda, les havaneres líriques, situant i argumentant cadascuna de les peces que interpretaven.

Anteriorment, a primers del 2000, en Càstor ens deixava pinzellades de l’agermanament de cultures a partir i/o a l’entorn de l’havanera. “El joc de comparances ens pot ser molt útil. D’una banda, ens demostrarà la sorprenent capacitat d’adaptació d’aquest gènere a cultures molt diferents. D’una altra, es tornarà de cop i volta un nexe d’unió entre totes elles. I per acabar-ho d’arrodonir, a l’hora d’establir les diferències, ens permetrà identificar els matisos que atorguen un caràcter autòcton a cada indret. A Catalunya, continuava explicant Castro, l’havanera primerenca es presenta amb una proposta absolutament espartana: tres veus d’home -tenor, baríton, baix- i res més. Com a molt, marcaven el ritme picant amb els dits sobre la taula. La segona generació hi afegeix la guitarra com a suport instrumental: podem considerar-la com la proposta típicament calellenca. Més tard vindran l’acordió i el contrabaix. La tercera s’atrevirà amb les percussions. I s’entén com a cant de sobretaula, com a cant de lleure. L’espontaneïtat d’aquesta proposta s’assembla a la de Valladolid, reduïda a les trobades familiars, però queda molt lluny de la complexitat i la contundència dels `atxotes´ del Cantàbric o de la proposta de Llevant. Tot i així, les funcions cobertes són semblants: com a cançó de treball, de ronda… i fins i tot, com a cançó de bressol. A més, el seu origen antillà deixa entreveure que el nostre mestissatge no és exclusivament mediterrani. Els edificis aixecats amb diners dels `indianos´ens poden ajudar a veure-ho tot clar.”

M’agradaria dir que en un treball de recerca dels professors Josep Alabau, Anna Brunet, Pere Font, Jordi Tormo i Josep Vives, que està incorporat a La maleta pedagògica, una brillant idea que em sembla que no ha sigut prou aprofitada, assenyalen que existeix gairebé tota la seguretat que els músics cubans van incorporar el ritme de la contradansa europea, però no en estat pur, sinó modificat amb aportacions ancestrals de la música africana. La barreja no es limita només al ritme, sinó que les melodies de les primeres contradanses cubanes poden arribar també de l’Àfrica i de l’Estat espanyol. Aquest anar i venir és el que ha permès emmarcar l’havanera dins dels anomenats cants d’anada i tornada.

Foto 1: La formació Cubacant en una cantada a Tamariu, l’estu de 2010 (d’esquerra a dreta, Enric Canada, Xiqui Ramon, Neus Martínez i Càstor Pérez. / i 2: Concert al Casal Català de l’Havana. En Càstor, amb la pantalla de fons en la qual hi ha projectada la diapositiva d’Eduardo Sánchez, l’autor de l’havanera Tu, coneguda i popularitzada a casa nostra com a Tecla. (Arxiu Neus Martínez)

Proper capítol (V): Una manera de ser, una manera de fer