Sota la buguenvíl·lia

Fa aproximadament un mes, amb motiu de la signatura de la carta fundacional de la Fundació Josep Pallach, una fundació que ja en parlarem quan toqui, engegada pel professor Josep Maria Soler, em vaig retrobar amb una bellíssima persona i excel·lent professora d’història: la Carme Güell Parnau.

Feia almenys uns deu anys que no ens veiem. La vaig conèixer a primers de la dècada de 1990, a l’IES Baix Empordà de Palafrugell. Ella era professora al centre palafrugellenc, i jo en aquells moments vivia força intensament el món educatiu en participar, com a pare, en diferents actes i reivindicacions necessàries d’aquells moments. Vam viure tot el procés de la reforma educativa, amb la implantació de l’ESO.

Vam ser un col·lectiu de pares, a nivell de Catalunya, que ens vam preocupar per fer pedagogia del nou sistema educatiu, per comptes de continuar polititzant una situació que mantenia enfrontat una bona part de la comunitat educativa (que som tots) i és clar, els enrenous acabaven perjudicant els alumnes. Era quan semblava que els problemes generats per l’ESO quedaven centralitzats i reduïts al transport i el menjador, sense parlar, gairebé, de quin era el contingut, i què ens oferia el nou sistema educatiu.  Molts mestres i professors també van lluitar per tirar endavant i sobretot, que tots aquells aldarulls no afectessin l’alumnat. La Carme Güell va ser una de les  persones del  professorat que, fugint de demagògies, continuava treballant pel que era i és la seva feina vocacional: ensenyar dins el concepte del que és l’ensenyament d’ensenyar educar. Mai va perdre la il·lusió per tirar endavant.

En veure’ns, ara fa un mes, després de saludar-nos i interessar-nos per com ens havien anat les coses, no me’n vaig poder estar de dir-li que en el fons, tot i haver passat gairebé vint anys d’aquells moments viscuts, els problemes en l’ensenyament continuaven sent els mateixos… “Sí, em va dir, penso que no hem resolt el problema, d’acord a la mesura que les expectatives ens ho havien posat al davant: el repte de millorar la qualitat dels alumnes que surten i aproven l’ESO. No n’hem sabut prou, i la falta de mitjans… És un cúmul de coses i circumstàncies, Josep, em deia… Ha canviat molt la societat en tot aquest temps i el sistema de valors no hi ha manera que entre tots haguem sabut transmetre’l en la seva mesura. Sembla que hem estat vivint en una bombolla, no només la immobiliària, sinó de vida, que no pertocava. El nivell, fins i tot, sociocultural, ha canviat. Havia arribat un moment que ningú volia ser aprenent… Trobo bé l’ESO, però penso que amb la seva entrada s’havia d’haver potenciat encara molt i molt més la formació professional. Aquí és un dels aspectes on hem errat.”

En el poc temps que vam tenir, recordo perfectament la seva pinzellada cap a la situació social del moment: “Hi ha una certa apatia general. Moltes vegades no dic que sigui amb raó, eh? Jo penso que la gent que es dedica a la política de grans volades ha fet que hi hagi desencís. En aquest món només existeix el Barça, la Generalitat, el govern central i Barcelona. I no dic que no sigui important, però estem perdent una mica l’essència de petites coses com sortir a passejar, poder tenir temps de fer el badoc, de fer el xafarder en el bon sentit de la paraula. De preguntar a la gent: com et trobes? Estem en uns nivells d’individualització molt elevat. Per diferents motius, actualment, costa molt de transmetre els valors a la mainada. A la nostra època (la Carme va néixer l’any 1956) realment ens faltaven moltes coses, però teníem quelcom essencial: molta il·lusió. La il·lusió de millorar, la il·lusió de saber,  la il·lusió de ser xafarder en el bon sentit de la paraula. I nosaltres hem actuat i no hem sabut transmetre aquesta bona xafarderia. Hem volgut donar tant, en global, que potser hem donat massa sense saber-ho administrar com calia. I per contra, no hem sabut dir que no. Saber dir que no costa molt. A tots nivells, a la mainada, als més grans… Saber dir que no de manera fonamentada, raonada, i conseqüent, és molt difícil.”

Fe pels joves, i Corçà, el seu poble

A aquesta pinzellada ràpida i improvisada que a algú li pot semblar pessimista, la Carme de seguida hi enfoca el seu to més positiu de sempre: “Malgrat el mirall d’alguns programes de televisió, sortosament en cada poble encara hi ha un grup de joves que van amb empenta, amb ganes, que per exemple són capaços d’anar amb els avis, ajudar-los i escoltar-los, de participar en festes ja sigui estant en l’organització o gaudint-la de manera col·lectiva, amb educació. Però en general, a aquests joves, la societat no els premia per més que siguin practicants de la cultura de l’esforç. Amb tot, són persones amb il·lusió, i ens en sortirem. Perquè hi ha molts joves que lluiten per fer-se camí a través de l’educació, el sacrifici, el treball i la preparació.”

A la Carme sempre li ha agradat, i agrada, fer historia oral recollint dades a la gent gran, la memòria històrica… Té llibretes i llibretes plenes d’apunts.  “A mi sempre m’ha agradat Corçà. Hi tinc la millor gent, els millors companys… És un luxe anar pel carrer i poder-te aturar cinc minuts. I sinó, com a mínim, en cas de pressa, aixecar el braç i dir: ei!, ja ens veurem“, m’ha explicat a vegades.  I vet aquí que aquesta seva admiració i estima pel seu poble la va portar, durant vuit o deu estius, a recollir dades sobre el municipi de Corçà: els noms, les cases, què feia la seva gent, les inundacions que hi ha hagut, el canvi d’arquitectura… Ha tingut la sort que tot aquell treball de recerca sobre Corçà ha quedat recollit en un llibre publicat el 2007 per Quaderns de la Revista de Girona, editat per la Diputació.

I és que Corçà és un referent en la vida de Carme Güell i sempre en destaca la situació privilegiada del seu poble: “no té sotracs, tenim el mar a dues passes, paratges preciosos, ho tenim gairebé tot a a dos minuts de casa…” Enamorada del Baix Empordà,el seu país, li agrada molt la Garrotxa, on hi va estar treballant de professora, però també el Ripollès, la Cerdanya, el Gironès i la Selva, així com l’Alt Empordà… Troba precioses les platges de Begur,  i Tamariu, al terme de Palafrugell, que no li toquin, és el seu lloc predilecte. I no en parlem de les Gavarres… O sigui que li agrada combinar mar (que no sigui a l’estiu) i muntanya,  a més de sentir-se baixempordanesa-gavarrenca, sense deixar mai de banda els Pirineus, és clar.

Però el  món de la Carme no és només Corçà i la seva feina i vocació, l’agrada caminar i fer excursions, poder sortir descobrint territori. I, plena d’il·lusió, m’explicava que quan es jubili vol aprendre l’anglès i a cosir. També li agradaria saber una mica de música. Aquestes tres coses són prioritàries en la llarga llista de la Carme, una professora que té assignatures pendents atès que vol continuar aprenent coses. Algun dia es podrà jubilar com a professora, però mai es retirarà fugint de la societat, ni deixarà de participar i conviure amb aquesta societat que tan l’omple com a persona. Li sap greu no poder atendre tothom, i també s’ho passa malament i sent molta impotència davant la crisi d’una empresa i que afecta tantes persones.

La Carme ha passat sotragades molt fortes i dures, de salut, tant de manera particular com familiar, i viu encara controls mèdics rigorosos. Amb tot, és una persona d’empenta, i  segueix amb el seu caràcter entusiasta per continuar fent coses, des de la humilitat i la modèstia, però amb unes grans dosis d’il·lusió.

A la Carme tant li agrada fer de professora com el servei que fa des de l’alcaldia de Corçà, el seu poble. Perquè en els dos àmbits ha de tractar amb persones i “quan tractes amb persones, no es pot triar. Totes mereixen la millor atenció i quan no pots arribar a tothom, tot és prou frustrant.” I és que la Carme, la Carme Güell Parnau, a més de professora d’història, actualment a l’institut de La Bisbal d’Empordà, és l’alcaldessa de Corçà des del 2007 (8 regidors el seu equip, per un  l’oposició). Particularment, veient tots els precedents i la seva permanent renovada il·lusió, espero que per a molts anys continuï tant en el món educatiu, com portant les regnes del municipi que més s’estima. Això li permetrà, com a alcaldesa, continuar un dels projectes més importants que tenen endegat des de l’Ajuntament: la nova escola del municipi que inclou els nuclis del mateix Corçà, Casavells, Matajudaica i Cassà de Pelràs.