Sota la buguenvíl·lia

Tot i que ja fa un mes i mig de la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell, en voldria fer una mena de contra crònica, del final de la vetllada, de manera més refredada… Vull dir que intentaré fer-ho de manera més suau del que potser ho hagués fet el mateix dia i moment. D’altra banda, aprofito per dir que espero recuperar l’assiduïtat setmanal d’aquest bloc, després d’unes setmanes d’haver fet campana per descans vacacional.

Des de fa molts anys que no trepitjo Calella la diada de la cantada d’havaneres. Ara bé, segueixo la tradicional posada en solfa havanerística que oficialment enceta la temporada, per la televisió; tranquil·lament a la fresca, fora del garbuix,  i sota la buguenvíl·lia. Un dels moments esperats per una bona part del públic assistent, en directe, segurament deu ser el final, quan tots plegats coregen La bella Lola (fent voleiar es mocador, és clar)  i després es canta al crit de Visca Catalunya, visca el Català, l’havanera del malaguanyat Ortega Monasterio, El meu avi. Per a mi, la part final, és el moment que menys m’agrada. Trobo queda… poc respectuós… Amb tot,  la curiositat (serà per defecte professional) per no sé ben be què, em penso que gairebé sempre, em manté quiet davant la tele fins que des de Sant Joan Despí es procedeix a la desconnexió.

Cu…llleres, forquilles i ganivets!, Quin final, quina falta de respecte cap el públic (el que era al pati de butaques a l’amfiteatre del Port Bo, i els que ho seguíem repenxagats des de casa estant) i als cantaires que  de manera col·lectiva estaven sobre l’escenari; quina manera de carregar-se una cantada en la qual, per cert, em va sorprendre gratament (ho sento, no els havia sentit-escoltat mai) el bon saber fer del grup Boira.

I és que en aquesta 45a edició hi ha hagut quelcom que va sortir de mare…,  just en  la cantada col·lectiva final, en la qual s’hi afegeixen els presentadors i a vegades fins i tot algun espontani. El cas és que el presentador que al mateix temps és el director de la cantada de Calella, resulta que va donar la impressió de no tenir altra preocupació que anar-se orientant un micròfon com si hagués de fer el gran pinyol com a traca final. Bé, com a pinyol escarransit, desafinat i fora de to, ja el va fer, i com a traca final, va ser una intervenció molt desafortunada. La veritat és que va ser un ridícul esgarrifós. De manera particular, pel presentador-director de la cantada d’havaneres de Calella, que a més a més també és col·laborador-assessor de la cantada (Mostra de l’Havanera) de Palamós i  presentador; coordinador musical i presentador de la cantada d’havaneres de Platja d’Aro; director i presentador de la cantada de Calafell i si no m’erro, també participa si més no com a presentador a la cantada d’havaneres de la vila altempordanesa de Roses. I val a dir que, de manera global, el ridícul i desprestigi malauradament se’l va emportar la cantada de Calella per culpa de qui teoricament havia de tenir cura de vetllar pel bon desenvolupament artístic de la cantada. Vaja, amb el ben entès que no fos que aquells desafinats fora de to el director posat per uns moments a feinajar de (mal)cantaire no els considerés art, i per això va voler fer passar bou per bèstia grossa…

Tots ens podem equivocar, tots podem tenir un mal moment i generar un  mal entés protagonisme… Però ha passat un mes i mig, i  no em consta que el director i presentador de la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell hagi demanat disculpes públiques per la seva desafortunada intervenció.

Per això, em sap greu que transcorregut el temps, quan estàs en alguna cantada, encara trobes algú que fa el comentari del desastrós final de la 45a edició de Calella de Palafrugell, assenyalant “aquell que s’anava posant el micròfon perquè sentíssim com desafinava”.  I és que, efectivament, va ser un fora de to inadmissible en una cantada de referència com és la de Calella de Palafrugell. I a més, un fora de to inadmissible provocat per qui el va provocar. Un fora de to que en cap cantada s’hauria de produir per respecte a l’havanera, a la cultura de les havaneres, als bons professionals que s’esforcen per prestigiar i difondre les cançons d’amors i desamors i d’anada i tornada, així com, en definitiva, per respecte a totes les persones que s’estimen aquestes trobades al compàs del 2×4.

Amb el ben entès que fets com aquests s’han de desterrar dels escenaris, potser, d’altra banda, podria ser el moment per reflexionar i/o valorar si el final de la cantada ha de continuar pel mateix camí degeneratiu o calen canvis d’acord al prestigi que des del 1966 va convertir en el referent musical havanerístic la zona del Port Bo. I per arrodonir-ho, també, potser, caldria valorar si és necessària la permissibilitat que hi hagi mainada corrent i jugant entre el pati de butaques i l’escenari, a part d’haver de suportar les imatges d’alguns tripulants d’algunes embarcacions que més que per escoltar el concert d’havaneres estan més per la seva festa particular amb encesa de cremats abans d’hora, inclosa.

I és que… No és això, companys, no és això…

L’autor de la fotografia que il·lustra aquest text és en David Borrat (Click Art Foto).