Sota la buguenvíl·lia

El meu avi (per part paterna) va néixer a Esclanyà, era de can Lai, i algunes vegades m’hi havía portat tot passejant des de Palafrugell. Jo devia tenir uns set o vuit anys, i sempre pensava que Esclanyà era Esclanyà, però de Palafrugell. Més endavant vaig anar descobrint que el poble pertanyia al municipi de Begur. En aquell llavors, el meu avi encara em va poder ensenyar algunes rajoleries. Sobretot les eres plenes de rajols, assecant-se al sol…

Sembla ser que en el decurs del segle XVIII es va saber treure profit de la matèria primera provinent de les vetes argiloses existents entre Esclanyà i Regencós, i el que inicialment només era zona agrícola, moltes finques es van veure envaïdes per l’artesania del fang amb els seus corresponents forns. Amb tot, la gran demanda de rajols amb la posterior industrialització, entre altres factors, va anar absorbint les rajoleries que eren, podríem dir, de caire familiar.

Avui, en un paratge conegut per La Calera, a redors de la muntanya de Quermany, on hi havia hagut no fa tant, el camp de futbol de l’Esclanyà, i de ben segur molt i molt anteriorment rajols… ara, des de fa un any, hi ha instal·lat un magnífic camp de tir amb arc.

Un dia d’aquest estiu passat…, passejant per Esclanyà, em vaig trobar amb els palafrugellencs Francesc Arza i  la Roser Salas. Ei!, què feu per aquí? I em contesten: Anem al camp de tir, que avui ens arriben molts arquers…

Davant la meva cara de sorpresa que a Esclanyà hi hagués un camp de tir amb arc, m’ho expliquen: en Francesc que fa més de vint anys havia practicat el tir amb arc, s’hi va tornar animar després que un bon dia el seu fill va trobar el seu arc  en un armari, guardat… A partir d’aquí no només es va tornar a despertar l’arquer que en Francesc portava dins, sinó que fins i tot la Roser, la seva parella, també s’hi va aficionar… Més endavant, juntament amb l’arquer begurenc Juanma García,  s’engresquen a posar en marxa el Club d’Arquers Esclanyà i, amb la ferma predisposició de l’alcalde de Begur, Joan Català, l’Ajuntament begurenc els va cedir un terreny municipal per poder portar a terme la pràctica del tir amb arc.

El cas és que el proper 20 de novembre, a Esclanyà, quedarà assenyalat com la celebració del primer aniversari de la inauguració del Camp de Tir amb Arc. En aquest any d’existència, aquestes instal·lacions de tir amb arc de la Calera ja han acollit diferents competicions d’entre les quals cal destacar el LXIè Campionat de Catalunya absolut, i el XVè Campionat Paralímpic.  I segons he llegit a les cròniques que es van publicar “ni el fort vent al llarg de la competició va imposibilitar la gran organització del Club d’Arquers Esclanyà amb la FCTA (Federació Catalana de Tir amb Arc) i Ajuntament de Begur que ha treballat fort perquè els 127 arquers, més acompanyants, puguessin gaudir de la festa del tir amb arc català en un gran escenari esportiu que va comptar amb la presència dels millors arquers catalans...”

Ostres, ostres, ostres… Resulta que a Esclanyà ja no hi ha rajoleries però sí un interessant camp de tir amb arc. Ho he d’anar a veure…  Hi vaig. Quedo bocabadat, fa la mar de goig. M’expliquen que la instal·lació té 90 metres de llarg, pot aplegar un total de 40 dianes fixes, i hi poden tirar al mateix temps 160 arquers. Aquest és el camp de tir amb arc més gran de l’Estat Espanyol, on acollirem diferents competicions al llarg de l’any com la Lliga Catalana o bé el Campionat de Catalunya de tir amb arc, em diuen en Francesc i la Roser. Mentre em posen al corrent, tot trepitjant el terreny, vaig aprofitant per fer fotos a diferents arquers, i fent preguntes: …però això no és un esport una mica bèl·lic?, dic amb tota la prudència del mon…

Apta per a totes les edats, i no és bèl·lic

La Roser, amb diplomàcia, em fa adonar  que he pixat fora de test… “Hi ha encara una mica de mania en dir que el tir amb arc és un esport bèl·lic, i no és així. És un esport olímpic de llarga tradició que requereix concentració, mètode, disciplina, memòria muscular… és molt complet, relaxa, i és apta per a totes les edats. És un esport que també es pot practicar en família, i per això, sovint, podràs veure-hi algun pare i fill, o fins i tot l’avi amb el seu  net.  En el nostre cas, puntualitza la Roser, t’he de dir que els nostres socis van des dels 5 anys als 80. I porten una marxa… Les normes a seguir, d’altra banda, són molt estrictes, i per a poder estar federats, a més de complir-les,  el camp de tir ha d’estar homologat, tal i com és el cas, i cal  també una assegurança de responsabilitat civil obligatòria en tot club legalitzat.”

Em vaig fixar que només quan tots els arquers han fet la tirada des de les distàncies corresponent a la seva modalitat o categoria, llavors, tots, poden arribar-se fins a les dianes per a comprovar exactament la seva punteria; extreure les fletxes, i tornar a lloc. És un procés que es repeteix i repeteix, mentre hi ha arquers en tirada.

La Roser i en Francesc m’expliquen que els socis, amb una quota de 120 euros l’any, i prèvia llicència federativa, poden disposar plenament de les instal·lacions del camp de tir amb arc d’Esclanyà, i fer tirades tantes vegades com vulguin. Pels no socis, les portes estan obertes els cap de setmana (preu: 10 euros),  de les 10 del matí a les 2 de la tarda, els dissabtes, i  de les 10 del matí, a la una de la tarda, els diumenges. Ah!, i es veu que els que hi van per primera vegada i volen provar si els agrada això del tir amb arc, no han de pagar. El club els deixa fer el tast sense cobrar-los ni cinc.

Una estona iré a veure com estic de punteria i… si m’agrada i me’n surto… m’hi apunto! Ja ho havia d’haver provat el dia que em van ensenyar les instal·lacions, però en aquell moment  no m’hi vaig atrevir…

Les fotos:

1.-El trofeu que es lliura als campions: Una peça de ceràmica que representa la Torre d’Esclanyà (segle XIV); el ceramista Ferran Gallo és l’autor del motlle i va coure les peces en el forn cedit per l’Escola de Ceràmica de la Bisbal; el joier Josep Florensa va fer els arcs amb ferro forjat i corda de guitarra acústica, i la base de fusta, és obra del cisteller Joan Carmona.

2.-  Detall-vista general del camp de tir amb arc, un dia de campionat, quan els arquers van a treure les fletxes de les dianes.

3.- Un pare amb el seu fill, practicant el tir amb arc.

4.- Dos joves, practicant el tir amb arc.

5.- Vista general del camp de tir amb arc d’Esclanyà, un dia de competició.

6 i 7.- La Roser i en Francesc em van ensenyar els moviments i posició per tirar.

8.- Un arquer recollint les fletxes d’una diana.