Sota la buguenvíl·lia

En les quatre ratlles on feia esment de l’obra “Són molts anys…”, de Josep Puig, explicava: El sainet és una crítica a la societat (que som tots), per tocar els `cataplins´, passar-ho bé i fer-ho passar bé, i provocar debat i/o tertúlia. Gira a l’entorn d’un rector que volia fer negoci venent parcel·les de cel, amb l’aparició de diferents personatges que a través de gags ben “recuperats” i/o actuals encara, xarloteixen, en el bon sentit de la paraula.

Doncs bé, ara intentaré fer cinc cèntims de cada personatge…

En obrir cortines, el mossèn (Esteve Ferrer) està  agenollat al reclinatori, resant i amb el breviari a les mans.

La primera visita que reb el rector és la d’un viatjant que es diu Benet (Josep Puig), un home estrafolari  que porta una grossa maleta plena d’objectes que vol encolomar al mossèn. El rector li argumenta que en aquesta ocasió no li comprarà res, doncs la crisi… Però el viatjant insisteix, i li ofereix “material de primera classe” com ara  una creu que per demostrar-li al rector que està feta de fusta d’olivera “autèntica” amb un treball de talla de qualitat, comença a donar-hi cops sobre la taula… Davant la negativa del mossèn el viatjant li va oferint qualitats inferiors, fins arribar a la de pi “que és més senzilleta”… Això sí, tornant a picar amb la creu corresponent sobre la taula, per mostrar que tampoc es trenca…  Després li ofereix una capsa en la qual hi van cent hòsties “bé, vull dir de Sagrades Formes”, li aclareix el viatjant tot destacant que “són l’últim crit” atès que n’hi ha de color rosa amb gust de maduixa… Depenent del color, els gustos són diferents, com ara en groc, té gust de llimona; també n’hi ha amb gust de canyella… El rector li diu al viatjant que no es pot jugar amb aquestes coses i si és que ha perdut els trucs…  El cas és que el viatjant no es rendeix, i li vol encolomar alguna cosa, perquè necessita “quartus” per poder fer bollir l’olla, i li ensenya patenes, calzes… Que, per cert, n’hi ensenya un que es veu que és de “ceràmica, fet a La Bisbal”… Finalment per treure’s de sobre el viatjant, el rector li diu que amb això de la visita del Sant Pare a Barcelona, totes les parròquies han de retallar despeses per poder contribuir als costos que generarà la seva passejada “vista i no vista”…

Bé, tampoc es tracta ara i aquí de fer un resum més o menys engrunat de cada esquetx… necessitaria un altra capítol… I tampoc és això… Per tant…

La majordoma, la Rita (Miquel Esteve), és una dona una mica voluminosa que deixa entreveure la “bona relació” amb el rector…

El sacristà, en Cintet  (Pere Pagès), és un home que diu les veritats de manera diplomàtica (que si els diners de la bacina sap qui és que n’agafa i/o es fa canvi a la seva manera…), o fins i tot les que són a nivell de rumor cert -diu en Cintet- (en els quals hi surten involucrats l’alcalde i la dona de l’alcalde…), les explica al rector però, passant pel confessionari, sota secret de confessió…

L’home de negocis i protector de la parròquia (Eduard Bossacoma) que va a portar el donatiu mensual “per ajudar el rector en les seves bones obres”… Però el mossèn, que encara no en té prou, vol esprémer una mica més el promotor i, sabent la falera que té comprant i venent terrenys, li posa sobre l’escriptori un plànol del cel aparcel·lat… Amb l’argument de “qui té guanyat el cel té la glòria eterna assegurada”, el rector li ofereix la possibilitat que l’home de negocis, benefector de la parròquia, pugui comprar un tros de cel per quan Déu el cridi, tenir un bon lloc…  El rector li argumenta que els diners de la “recol·lecta” es destinen a les bones obres aquí a la terra… El cas és que com el mossèn explica que depenent de la donació el tros de cel és més petit o més gran, el benefector se’n va tot content pensant amb la quantitat que vol invertir-hi per poder tenir una bona parcel·la. O qui sap si dues, tres, o les que facin falta; encara que sigui per revendre-les a bon preu, és clar…

En Xicu, és un “jove” (Josep Cubiñá) que ja ha superat la cinquantena, qualificat com una mica “esternucat”  al qual la seva mare li fa portar patates, cebes, pebrots… vaja, productes de l’hort… El cas és que en Xicu, és un “vailet de mig segle” que tot fent-se (essent?) el tontet va cantant les veritats, tal i com els burros fan els pets.  En el cas d’en Pepe Polo (Josep Cubiñá), cal assenyalar que per a la majoria de públic va ser tot una troballa atès que queda entre mig dels tres i quatre vints i que no havia fet mai teatre al Casal Popular. Només, fa uns anyets, havia sortit a Els Pastorets de Pals. Entre altres coses, amb el rector parlen de la xicota que es diu Cinta, i del festeig… del que hauria de fer la mare d’en Xicu per poder fer rutllar la casa…

El botiguer (Albert Sabater), és un comerciant que no està d’orgues i molt enfadat perquè el rector l’obliga a beneir el seu establiment abans no el pugui obrir al públic. Pujant de to, i per més que el rector li argumenta que això són tradicions, costums que vénen de molt lluny, el botiguer li recrimina el tracta discriminatòri  en no ser “missaire” i que tot plegat són bestieses per només fotre-li els “quartus”…

Finalment, després de les diferents situacions amb cadascun dels variats personatges, quan el rector es queda sol, treballant al seu despatx, apareix el dimoni. Li fa el sermó “que t’aprofites dels  homes de bona fe, dels ignorants, que els enganyes”… El mossèn es justifica que ell el que fa és ajudar la gent, als invàlids, als pobres… El dimoni desapareix, i el rector “s’adorm” -mor- sobre l’escriptori del seu despatx…

A grans trets, una pinzellada del sainet “Són molts anys…” de Josep Puig. Una obra divertida, irònica sempre, en el qual l’autor fa palès una vegada més la seva preocupació social i la “lluita entre el bé i el mal”. Tot plegat, representat pels quatre vints d’un artista de cap a peus, i els seus amics.

Com a final de festa, i després de sopar, el porxo de ca l’Esteve es retroba amb  l’escenari. En aquesta ocasió, de la manera més informal, però  d’una gran professionalitat també. Arriben les cançons, el divertimento musical de la mà de l’amfitrió Esteve Ferrer amb la guitarra i el seu quartet familiar: els seus fills Toni i Marta, i el gendre Rosendu. Havaneres, boleros, cançons d’ahir, d’avui i de sempre, i també alguna de picantona. La nit doncs, s’acaba a les petites i amb cants de sobretaula interpretats per la família de ca l’Esteve “dels barcos”, acompanyats per tots els comensals.

Tot plegat, és la manifestació d’una gent que encomana il·lusió, seny i rauxa. Són els quatre vints d’una gent que mica en mica hi va incorporant els que els han d’anar agafant el relleu…

Fotos:

1.- El rector al reclinatori, interpretat per l’Esteve Ferrer.

2.- El rector  i el viatjant Benet (Josep Puig).

3.-  El sacristà (Pere Pagès) i la majordoma (Miquel Esteve).

4.- El rector  i el sacristà (Pere Pagès, l’actual Jutge de Pau de Mont-ras).

5.- El rector i l’home de negocis i benefactor de la parròquia (Eduard Bossacoma).

6.- El rector i la majordoma (Miquel Esteve).

7.- El rector i en Cintet (Josep Cubiñá).

8.- El rector i el botiguer (Albert Sabater).

9.- El rector i el dimoni (Josep Puig).

10.- La mort del rector (Esteve Ferrer).

11.- El quartet musical de l’Esteve. D’esquerra a dreta: Marta -filla de l’Esteve, una veu dolça i acurada-; l’Esteve Ferrer, mans a la guitarra i sempre una per dir, a més de cantar, i bé; Rosendu, la bona i educada veu del gendre de l’Esteve; i en Toni -el fill gran de l’Esteve- amb la guitarra sempre a punt per acompanyar el grup, i plegats, arrodonir una nit socio-lúdico-cultural per recordar.