Sota la buguenvíl·lia

Tot i el molt que representa l’obertura de la nova seu del Museu del Suro de Palafrugell, val a dir que l’antiga fàbrica de Can Mario ha deixat de tenir porta principal encara que continuï emmarcada a la façana.

Com en aquesta edició digital del diari El Punt/Avui encara es pot trobar la informació publicada en l’edició de paper d’ahir sobre el treball acurat que ha convertit l’antiga fàbrica modernista de can Mario en el nou Museu del Suro,  des d’aquí em permeto afegir-hi un contrapunt (com a mínim):

I és que aquesta porta que va veure entrar i sortir riuades de personal i un anar i venir constant de carretes i camions de petit i gran tonatge, ha quedat convertida en una portalada d’accés a un cancell. O sigui que amb la porta oberta, des del carrer, ja no es podrà veure la magnífica perspectiva del pati i/o jardí de l’antiga fàbrica de suro que culminava amb la torre que va ser declarada d’interès cultural l’any 2000. Era un atractiu que, no ja només pels que som de la vila, sinó pels forasters, es convertia en el reclam turístic-cultural per a fer-los decidir a interessar-se per una indústria quina estrella ha sigut i és el tap.

Però és que des del pati interior del mateix  Museu, una vegada entrat per un munt de ferralla inventada ara com a porta principal en un lateral secundari de la finca, tampoc es pot contemplar la majestuositat de la torre de Can Mario que juntament amb el campanar inacabat és el símbol de la vila del peix fregit.

Com deia,  aquesta torre que tot just fa tres anys era anunciada com el nou mirador de Palafrugell, també queda amagada des del patí interior del Museu per una paret sobreposada i enlairada de ferro rovellat. Una paret que tal i com està incorporada al projecte, trenca de manera total el que podria ser de manera visual, la integració no només de la torre del dipòsit, sinó de tot l’entorn que era realment l’antiga fàbrica de suro de Can Mario.

La torre de Can Mario que a més de símbol d’un poble ha esdevingut no només un monument al taper sinó a tota una indústria surera que tant havia reivindicat en Bepes, és inadmisible que no s’hagi sabut integrar, a nivell visual en no poder ser d’altra manera, dins aquest museu que de ben segur és i/o serà el referent museístic mundial de la indústria del suro.

Per més explicacions que m’han donat en el que va ser jornada de portes obertes als mitjans de comunicació, sóc un dels palafrugellencs dur de mollera i se’m fa molt difícil d’entendre que amb la gran preparació que tenen els arquitectes d’avui en dia, la solució per a l’acolliment dels visitants hagi quedat resolta substituint la feina que feia la porta principal i natural, pel mòdul monstruós de ferro rovellat. Pel gran impacte que en patim des del primer moment que ens el van encolomar, i perquè ha desdibuixat el que els tècnics municipals, per exemple, sempre ens han venut que els edificis catalogats no es poden malmetre ni modificar. En aquest cas, a algú l’hi han fet un gol… i pel mig de les cames… I tots els polítics que hi han passat en el decurs d’aquests anys que es va aprovar el projecte, n’han sigut els espectadors signants de primera fila.

Sense entrar en més detalls, que es podria, tot i la patxoca que fa aquest Museu del Suro i que plegats n’hem d’estar orgullosos, s’ha d’admetre que el Palafrugell que hauria de gestionar i administrar no ha sabut reeixir l’oportunitat de posar en marxa un projecte d’envergadura que ha durat deu anys, s’hi han destinat molts diners i hi han intervingut diversos tècnics. I és que tots aquests,  potser no han acabat d’estar a l’alçada de les moltes il·lusions i hores de treball i saber fer del personal del Museu.

Fotos:

1: Portalada façana principal antiga fàbrica de Can Mario.

2: Façana principal antiga fàbrica de Can Mario.

3: Torre de Can Mario, declarada d’interès cultural l’any 2000, i símbol des del 1905, juntament amb el campanar inacabat de l’església parroquial de Sant Martí, de la vila de Palafrugell.

4: Aquesta és la vista que es pot veure des del pati interior del Museu del Suro, a Can Mario, just enfront la porta principal d’entrada de l’antiga fàbrica. Una vidriera tanca el cancell (i una alzina surera ja al pati) que hom es trobarà si treu el nas pel carrer Pi i Margall. En les últimes dècades de la fàbrica, a l’esquerra de la foto hi havia l’economat; i a la dreta, hi havia l’entrada a les oficines.

5: Amb el supòsit que la vidriera del cancell deixés veure la torre, aquesta possibilitat queda anul·lada -tal i com es pot comprovar en aquesta fotografia- per la barrera de ferro rovellat i un parell més d’alzines sureres que s’hi han plantat.

6: Si des de l’entrada principal que tindrà el Museu ens quedem en aquell nivell, ens trobarem amb un passadís-“mirador” des del qual, a esquena de la paret de ferro rovellat, hi ha una gran vidriera. Si ens hi acostem, a morro, podrem veure la torre del dipòsit i les naus de la Fundació Vila Casas.

7: Ara bé, si només passem, sense tocar amb el nas la vidriera, de la torre només en veurem la meitat o poc més.

Nota: Em sap greu haver tornat sota la buguenvíl·lia fent-ho amb aquesta mena de contrapunt relacionat amb la informació de la inauguració del Museu del Suro. Però més greu em sap que amb la quantitat de persones que s’han estat esforçant per fer realitat el Museu del Suro, els projectes tècnics de rehabilitació i adequació d’espais hagin fet marso.

Si algú, de manera despectiva ens ve a  dir que a Palafrugell continuem sent la vila del campanar inacabat, ens haurem d’aguantar. “Tu ja m’entens…” deia la Trinca… I s’ha acabat el bròquil.