Sota la buguenvíl·lia

En Pere Costa i Pagès, que és i fa de mestre, va néixer a Palafrugell l’any 1965. Va ser dos anys després de la primera desfilada de carrosses del Carroussel Costa Brava i, ironies del destí (per a ell), en vigília de la cantada d’havaneres de Calella (com Llafranc, de Palafrugell, és clar).

Amb tot, en Pere, des de fa força anys està instal·lat a Llafranc que, com encara no li han concedit l’independència, a Llafranc, forma part del municipi de Palafrugell malgrat alguns torrecullons de la gresca i la ironia que de temps immemorial els agrada jugar aportant la tercera opció que el nucli costaner palafrugellenc esmentat és una colònia barcelonina…

Això podria ser un debat a fons per allò de saber de qui és aquest mar…, no passés com amb Les Formigues -illes- que els de Palamós en reclamen la propietat…, i també un debat “apassionant”  atès que en Pere n’és un agradable provocador d’aquest tema en concret i un agradable polemista ironitzador de tot el que es posi sobre la taula en general. Però bé, fent referència al llibre que acabava de publicar ara fa just un any “Amor, hem de parlar”,  així s’explicava el mes de desembre del 2011: Jo he fet tres llibres. Del primer se’n van vendre 250 exemplars, del segon 400 i del tercer que, ja posats, aprofitaré per promocionar més tard, a dia d’avui en tinc comptats 125. D’aquest últim, poden veure que els en proporciono una xifra més exacta. Deu ser per la crisi però, en tot cas, en els dos primers llibres, d’història local, vaig cedir els drets d’autor –i ho tornaria a fer tantes vegades com m’ho demanessin, amb crisi o sense- a dues entitats que vertebren d’una manera important la meva vinculació amb la vila de Palafrugell. Els estic parlant del Club Handbol Garbí i de l’escola Vedruna. El tercer llibre és el que la premsa local ha anomenat “el primer llibre de creació de Pere Costa”. El meu primer llibre de creació no és cap altra que “Amor, hem de parlar”, un volum de vint-i-cinc narracions breus per al públic adult que tracten, des de diferents angles, el tema de les relacions humanes i la poca traça que tenim per portar-les a terme. En aquest comentari, en Pere hi afegia que en llegir-lo, els lectors Passaran una bona estona i jo tindré una paga extraordinària…

Bé, la veritat és que ja fa molts i molts dies que em vaig llegir el llibre… i, com sóc amic d’en Pere i fins i tot hem treballat colze a colze en algun projecte, em sembla que no seria just em posés a cantar-ne lloances. No seria ben interpretat per alguns, malgrat ens coneguin als dos. I menys seria ben interpretat, per alguns altres, si fes el contrari. Per això, fent l’ús perfectament lícit de solucions salomòniques, em limito a informar que en Pere Costa i Pagès, diplomat en magisteri per la UdG i mestre de llengua anglesa de l’escola Vedruna de Palafrugell, ha escrit un llibre: Amor, hem de parlar, publicat en primera edició per Edicions de la Doctora Lowenstein de Llafranc (faltaria més…!)

A la contraportada del llibre, des de l’editorial o el mateix autor, se’n fa una sinopsi: “Amor, hem de parlar” és un recull de vint-i-cinc contes amb les relacions humanes com a fil conductor. Escenes quotidianes en les quals es barregen estrelles com Robert Redford, Richard Gere, Harrison Ford, Sylvester Stallone, Wynona Ryder, Shakira, Mick Jagger o Keith Richards amb personatges corrents als quals sovint no prestem atenció com Laura Tutusaus, Mònica Graziani, Sadurní Rifé o l’anònima noia del paraigua taronja. Tot hi cap però amb un denominador comú: els homínids fa segles que intentem relacionar-nos, però tenim poca traça a l’hora d’entendre’ns i, en canvi, una facilitat increïble a l’hora d’espatllar-ho tot fins al punt que la reconciliació es fa impossible.

En Pere diu que el distreu gargotejar, i ho aclareix: sobretot d’ençà que, conscient de les meves limitacions, vaig creure que em podia dedicar a l’escriptura de creació i, malgrat no ser una jove promesa, seguir aprenent cada vegada que començo un nou text…

Aquest jove de 47 anys, com he explicat, viu a Llafranc. I allà, a ell que tant li agrada estar-se esterrossat a la platja cara (i esquena) el sol… resulta que viu a l’ombra de Tom Sharpe. No, no m’invento res, ell mateix ho ha explicat públicament: Sóc el segon escriptor més venut de Llafranc. El primer és Tom Sharpe, que ven una mica més que jo. Són les casualitats de la vida. Si Tom Sharpe s’hagués instal·lat a Palamós, jo tindria l’honor d’aparèixer al capdavant dels escriptors més llegits de Llafranc. Però va tenir bon gust i es va quedar a Llafranc.

Però com en Pere necessita els raigs de l’estrella més brillant de la terra, acaba fent pacte amb l’ombrera gegantina de l’escriptor britànic creador del professor Henry Wilt que sempre acaba ficat en un embolic, i es mostra conciliador: Portem bé la competència. El 2010 ell va treure llibre, “L’herència de Wilt”, i jo no. El 2011, jo he tret “Amor, hem de parlar” i ell m’ha cedit tot l’ampli mercat de Llafranc i rodalies per promocionar la meva obra. No ens fem la competència i portem bé el tema de la rivalitat literària.

Com va dir el seu “protegit” Schuster, “No hase falta desir nada más”.

Fotos:

– 1 i 3, en Pere Costa i Pagès.

– 2, portada del llibre “Amor, hem de parlar”.

– 4: Tom Sharpe, l’escriptor britànic que des de fa vint-i-tres anys viu a Llafranc (Palafrugell) i fa ombra al mestre i escriptor palafrugellenc que també viu al nucli costaner del municipi baixempordanès de la vila del peix fregit.