Sota la buguenvíl·lia

En Joan és una persona de les millors que he conegut mai. I això que només deu fer uns tres, quatre anys màxim, que he tingut la sort de tractar-lo establint una amistat prou forta i amb el qual, a més a més, he de dir que hi estic aprenent en cada nova trobada que fem com a mínim un parell o tres de vegades al mes. És un home que ens ha ajudat molt a l’Adela i a mi, sobretot en els tres mesos i mig de la malaltia de la meva dona. Va estar al nostre costat fins el dia de l’enterrament  i  posteriorment,  amb el seu exemple, em continua donant forces i ànims per a superar un dolor quines emocions, generades pel sentiment d’estimació, són molt difícils de controlar i anar-hi fent front. És un estat d’ànim que gràcies en Joan i persones com ell que em continuen fent costat vaig recuperant allò que en la teoria sempre es diu de “s’ha d’anar superant, la vida continua”. El cas és que avui, 21 de novembre, en veure al diari El Punt+Avui la carta d’en Joan “L’Ebre, un riu per a una batalla”, i després de trucar-lo per felicitar-lo i xerrar un moment, resulta que em trobo davant l’ordinador intentant recuperar comentaris, situacions viscudes, que fins l’agost de l’any passat havia anat posant negre sobre blanc sota la buguenvíl·lia.

Nascut a Vallfogona de Riucorb, a la Conca de Barberà, el 4 de novembre del 1919, en Joan Grañén va formar part del que s’ha popularitzat com a quinta del biberó i per tant, fa ben pocs dies va complir els 94 anys. He de dir que moltes coses que explica i m’explica de la guerra civil, m’ajuden a entendre més encara el que el meu pare (també de la quinta del biberó com en Joan) amb molta precaució ens apuntava al meu germà Eduard i a mi, d’un temps de guerra, camps de concentració i posterior servei militar.

Es pot dir, d’altra banda, i abans no em posi a explicar-ne ets i uts de la seva personalitat, que és un montrasenc de soca-rel encara que, de fet, és des del 1947 quan va començar a establir la seva vinculació amb la vila de Mont-ras.

Per acabar de justificar com és que aquest home que provinent del poble on mossèn Francesc Vicent García (un clergue de tarannà molt peculiar més conegut pel sobrenom de Rector de Vallfogona quines anècdotes parodiant-lo han circulat de boca en boca per tot Catalunya) va acabar establint-se a Mont-ras, us he de dir que va ser en posar-se a festejar amb la Maria Mercè Bosch i Colomer. Jove amb la qual va contraure matrimoni en la primavera del 1948. I és que tot i que la Maria Mercè vivia i treballava a Barcelona, els seus pares s’havien  establert a Mont-ras  tot just acabada la guerra civil.  Amb tot, malgrat que en Joan i la Maria Mercè una vegada casats passaven alguns  caps de setmana, i els períodes de vacances de setmana santa i tot l’estiu a Mont-ras, val a dir que no va ser fins que en Joan es va jubilar, l’any 1985, que primer van passar llargues temporades a la casa que tenen mirant cap a Cucala, a peu de les Gavarres, fins que s’hi van establir de manera definitiva a finals d’aquella dècada.

En Joan és un home cultivat i sempre ple d’activitat. Als seus noranta quatre anys, té dificultats amb la vista, l’oïda, i camina amb dificultats. Ara, les seves passejades es redueixen a transitar per l’hort i jardí de casa seva,  però continua llegint molt i està més alerta que ningú. Vegeu la  seva carta al diari El Punt+Avui, plana 24. És una mostra del que acabo de comentar, afegint que és ell mateix qui es posa a escriure-ho a l’ordinador i passar el corresponent correu electrònic. A vegades, però, s’enfada amb el seu ordinador perquè li fa malifetes: “ara ves per on, resulta que em diuen que no han rebut l’adjunt. Aquest ordinador hi ha vegades que no va prou bé. Hauré de dir al Pol (un dels seus nets) que se’l miri, doncs jo els ho poso, però no ho reben.” En Joan, però, torna enviar el correu, assegurant-se que ell si que ho fa tot de manera correcte i, en la segona oportunitat, l’ordinador no li fa cap mala jugada. Les seves ratlles arriben a destí tal i com, des de l’Ebre, en el llavors “anomenat correu ordinari”, van arribar sempre a la seva família i persones estimades.

En Joan és una persona entranyable,  i em sembla que tot i que sempre m’ha dit que quan no hi sigui faci el que cregui convenient sobre documents i dades que m’ha anat facilitant, com sóc persona convençuda que els reconeixements, a poder ser, sempre s’han de fer en vida, sense el seu consentiment però espero que amb la seva aprovació quan ho llegeixi, aniré dedicant-li algun capítol sota la buguenvíl·lia.

En Joan és el mirall de la fortalesa, il·lusió, predisposició i ànims (“encara veuré la independència”, em diu tot esperançat-convençut) així com del saber escoltar quan toca i saber-se comunicar sempre que se’l vol escoltar. Als seus noranta quatre anys, en Joan Grañén i Rossell és una persona que encara té moltes coses a dir i a fer, i de la qual, moltes en podem explicar. Espero, mica en mica, saber-ho fer com es mereix.