Sota la buguenvíl·lia

Capítol II: Un home de conviccions i compromís

Avui he anat a veure en Joan. No perquè “tocava”, sinó perquè ambdós ens hi sentim a gust fent-la petar una estona, fent repàs a diferents temes. Fins i tot el futbolístic. Intento dir que ho “arreglem tot” sense que, de fet, es mogui res. Com si fóssim alguns dels tertulians d’algun d’aquests programes ja siguin radiofònics o de televisió; que discursegen sobre tot, i entenen de gairebé tot però  sovint poques solucions aporten. A en Joan, i a mi també, ens agradaria veure’n algun d’aquests amb un càrrec de responsabilitat havent de decidir i mullar-se realment i no només des de la teoria o allò que es deia (es diu encara?) de “veure els toros des de la barrera”. En el que és la vida de les decisions, es carregarien el sistema i el poder econòmic existent, per exemple, o també hi passarien de puntetes sense molestar ningú?

En fi, que a més a més, avui hi he anat perquè ja ahir volia (havia de) redactar el segon capítol dedicat a aquest home exemple practicant dels seus principis. En Joan és molt exigent en les qüestions de feina, té el seu caràcter i també s’enxarina  a vegades, o mostra, també, la seva tossuderia en alguna situació puntual particular. No us penseu que tot són roses i flors, eh? He de deixar constància, amb tot, que està de manera plena en allò que en dic l’equilibri de la maduresa: il·lusió, però sense presses encara que sense pauses, quan convé; consens, reflexió i raonament. Bé, el cas és que avui, tenint previst fer un segon capítol, volia il·lustrar-ho amb alguna fotografia seva, perquè qui no el coneix físicament, pugui fer-ho.

M’he emportat la “màquina de retratar”, i mentre xerràvem l’hi he fet tres o quatre fotografies. Al mateix temps, li he demanat si en tenia alguna de quan va estar al front i me n’ha deixat no del front ben bé, però si vestit de soldat corresponent a l’època, més o menys. I és que la setmana passada, quan em vaig trobar davant l’ordinador escrivint sobre aquest home al qual Mont-ras algun dia haurà de dedicar (en parlarem del perquè, en propers capítols) algun carrer o plaça, no vaig il·lustrar-ho amb cap fotografia. I és que, tal i com vaig explicar, no tenia res preparat; vaig escriure a raig per situacions meves personals. En resum, a vegades, els periodistes, com a humans que som, també tenim les nostres febleses.

Qüestió de principis

Tot i que en diferents i posteriors capítols podrà traspuar (espero saber-ho transmetre) que en Joan és un home que creu fermament en allò que pensa, en voldria fer unes pinzellades concretes. Per exemple:  En Joan és persona religiosa i practicant. A Mont-ras, a més a més de ser un fidel que no falta a la missa dels diumenges ni de diades assenyalades, en les quals col·labora amb els cants i les lectures, forma part de la coral de la parròquia de Sant Esteve i fins no fa massa portava la comptabilitat sent un dels components del consell parroquial. Amb en Joan s’hi pot parlar dels “temes” d’església. No defuig res, ni pretén, mai, convèncer de res. És creient, però crític en molts aspectes i, sobretot, com deia, mai intenta anar més enllà i fer apologia de res. Ell fa les seves aportacions, argumentacions i admet les del/s contertuli/s. Es pot generar debat i de ben segur que enriquidor. Res més, mai la sang arriba al riu. Al contrari, tan amics com sempre. És una qüestió ben entesa del respecte.

Quan tenia uns onze anys, durant la República, es va introduir l’assignatura del català a l’escola i en Joan va poder iniciar-se a conèixer la gramàtica del que era i és la seva llengua. Persona acurada com és, no estranya gens ni mica que als seus noranta quatre anys encara conservi el  primer llibre de gramàtica que li van donar a l’escola. Anteriorment els seus estudis havien estat en castellà. Posteriorment, els estudis, malauradament, després amb la guerra i amb la dictadura franquista, es van tornar estroncar.  Tot i així, ell, en Joan, sempre redactava les seves cartes en català i mai ha deixat de polir el nivell que ha anat assolint. Redacta molt bé i amb un coneixement de la llengua extraordinari.

En la seva etapa de quinto del biberó, fins i tot des dels camps de concentració “pels meus antecedents com a soldat de la República em consideraven desafecto al régimen” explica en els seus apunts dels moments viscuts, escrits periòdicament en una llibreta que encara guarda. En aquells camps de concentració “ens van dir que la correspondència que podíem enviar s’havia de limitar a targetes postals”. En Joan, però, en aquella situació va ser partidari de fer ús d’allò tan tradicional de sempre: feta la llei, feta la trampa. El cas és que escrivia targetes com les que queden aquí reproduïdes, amb una lletra minúscula tal i com es pot veure.

En Joan mai ha deixat de polir i perfeccionar ni la gramàtica ni l’estima per la nostra llengua  i el país. Ara mateix, quan tot just faltava un mes i mig per complir els noranta quatre anys,  en aquest Onze de Setembre passat, va ser un dels integrants del milió sis-centes mil persones que van conformar la Via Catalana cap a la Independència. Va estar al tram 714. “No pot fallar, Joan” li deia pocs dies després. I li afegia: “això és una molt bona premonició atès que tu ets persona preparada, que n’ha vist de tots colors i creus de manera ferma que veuràs la independència”.

Com hem pogut  comprovar ratlles amunt  en Joan és home de recursos. Estant al front, sempre va tenir informats els seus familiars en quina part geográfica es trobava.  Com a bon estratega que ja era en aquells divuit anyets, en no poder encapçalar les seves cartes posant el lloc on estaven combatent en aquell moment, només la data i prou, resulta que detallava sota el segell, el lloc on es trobava. Fins que un bon dia se li va acabar ja que, per casualitat, un comissari va descobrir “aquella estratègia”. Val a dir que en Joan va passar fluix doncs només va ser renyat per la seva “lleugeresa” que podia haver permès  l’enemic descobrir, si el segell s’hagués desenganxat, per exemple,  la posició i recorregut de la seva companyia: el 50è Batalló d’Infanteria de la 13ena Brigada Internacional.

Fins la setmana vinent.