Sota la buguenvíl·lia

Capítol III:

Mobilització, instrucció, i el front de l’Ebre

Jo, soldat de la XIII Brigada Internacional, de la primera lleva del biberó, amb 94 anys complerts el recordo molt bé. En Joan Grañén es referia al record que en té del primer dia de la batalla de l’Ebre. I amb un seguit de detalls, explicava en una carta que el diari El Punt+Avui publicava el passat dia 21 de novembre, com va anar el que sense contratemps ens va permetre iniciar l’ofensiva fins arribar a les Camposines (quatre trets mal comptats) i un gran combat per conquerir Corbera a mig matí del dia 25 que vam saldar amb un munt de ferits. I és que en Joan el que explica és perquè ho ha viscut, hi era. A més d’una bona memòria, en guarda apunts molt concrets dels diferents dies i situacions viscudes al front.

Per tant, fent us de coses que m’ha explicat i dades que m’ha facilitat en diferents ocasions, i amb el ben entès que ara sí amb el seu vist i plau, intentaré fer algunes pinzellades per la vida d’aquesta persona exemplar i de quan, encara vailet com  aquell qui diu, va ser convertit en soldat.

Valguin aquests capítols com a record per a tots aquells que es van trobar en situacions similars a les viscudes per en Joan Grañén i Rossell atès que, com a ell, tants i tants  joves (entre els quals el meu pare) de 17 i 18 anys batejats pel conegut i popularitzat sobrenom de “quinta del biberó” van haver de patir, fer patir els familiars i persones estimades, i van perdre una joventut que mai més han pogut recuperar.

Quan la guerra civil va començar, en Joan tenia 16 anys i vivia a Sant Gervasi. La guerra va arribar a Barcelona el 19 de juliol de 1936. De la revolta, en recorda que només sentíem els trets llunyans i vèiem circular els camions carregats amb milicians de la CNT-FAI, cantant i brandant els seus fusells, fins que la rebel·lió, amb la intervenció de la guàrdia d’assalt i l’exèrcit fou sufocada. Dies després, no gaires, matisa, la lluita dins de Barcelona es va traslladar a altres indrets, a l’Aragó principalment. El cas és que en aquells moments, en Joan i altres nois com jo puntualitza sempre, s’ho agafaven un xic esportivament. Aquells joves veien les desfilades que feien els voluntaris que anaven cap el front però semblava com si la cosa no anés per a nosaltres, recorda com si fos ara mateix. Eren uns dies que, sovint, de dies o de nit, sentien com sonaven les sirenes i la ràdio no parava de repetir avisos: “Catalans, hi ha perill de bombardeig, aneu ordenadament als vostres refugis…” I així, fins que des de la mateixa ràdio s’escoltava: “Catalans, ja ha passat el perill, podeu tornar a les vostres llars.

Un mes i vuit dies dies d’instrucció i… cap el front!

Amb tot, va arribar el dia que van mobilitzar aquells “quintos del biberó…” Férem l’allistament i començarem a Piscines i Esports la nostra preparació amb una instrucció militar ben primària. Sense deixar de fer la nostra vida normal, cada dia, de bon matí, durant un parell d’hores principalment fèiem caminades per les muntanyes veïnes. Allí vam aprendre a cantar l’himne de l’Exèrcit Popular.

El cas és que el dia 10 de març del 1938 en incorporar-se al camp d’instrucció de Sitges, coincidia que eren dies de criminals bombardeigs de Barcelona, que va ser una de les primeres ciutats obertes del món víctimes d’aquests miserables atacs segons descriu en Joan. Ell i els seus companys de lleva van ser destinats a Can Bruguera i allí perdíem el temps instruint-nos, jugant a futbol, fent curses de resistència donant voltes -no gaires- a l’autòdrom que teníem molt a la vora i sospirant dia i nit per escapar-nos cap a Barcelona, on anàvem cada setmana, si us plau per força, amb l’aquiescència camuflada dels nostres caps.

Però arribava l’hora de la “veritat” i va començar el seu primer pas cap el front d’Aragó: el dia 18 d’abril a les 12 de la nit ens criden i ens fan preparar per marxar cap a Vilaseca. Era un campament de recuperació de combatents internacionals convalescents, que recentment havien sortit de l’hospital on havien ingressat per guarir les ferides que havien rebut durant els combats a l’Aragó. I allà ens havien enviat a nosaltres per a ésser enrolats a la 13 Brigada Internacional.

Abans d’acabar el capítol d’aquesta setmana, voldria, a manera de “tast” del que pot venir, explicar que en Joan Grañén, aquell “quinto del biberó”, ara fa setanta-cinc anys ja era un estratega convençut que posava en pràctica les seves teories: Quan havíem de portar a terme algun atac sorpresa, sempre era el primer d’avançar. “Joan, això no era ser suïcida fruit d’una inconsciència?” li dic quan em relata aquesta “batalleta” viscuda que també té anotada en llibretes que escrivia allà mateix al front. Però en Joan, de manera tranquil·la em raona el perquè encapçalava el que era “sortida sorpresa” cap a les línies enemigues: Pensa que quan els soldats de l’altra bàndol referint-se als anomenats “nacionales” se’n adonaven i començaven a disparar, jo ja m’havia pogut situar en posició i guanyat terreny. Era un dels que els havíem agafat desprevinguts i contràriament al que pugui semblar, mai no en vaig resultar ni ferit.

Fins la setmana vinent amb el capítol IV:

Fusell, baioneta, cartutxeres i municions