Sota la buguenvíl·lia

Capítol V:

Desembarcament frustrat

El dia que em vaig posar a escriure per dedicar unes ratlles a en Joan Grañén i Rosell, no pensava pas que aniria fent capítols. Amb tot, per fer-ne una pinzellada més acurada i, d’altra banda aprofitant la seva excel·lent memòria, les dades precises que té anotades en llibretes escrites “in situ” i documentació i fotografies que m’havia facilitat sobre les vivències patides en el decurs de la guerra civil, ha servit per recordar tots aquells joves biberons ahir, pares, avis o besavis avui. Amb tot, tampoc he pretès fer una ressenya més o menys engrunada d’un temps de guerra, sinó aprofitar unes situacions determinades que, al meu entendre, poden ajudar a perfilar el tarannà i personalitat d’aquest home que entre moltes altres coses, fa uns carquinyolis de c…. Molt bons, vaja.

Un parell de lectors m’han demanat si explicaria què va passar quan, amb la barca, van fer el desembarcament a l’altra riba… Doncs bé, tot i que hi hauria material per redactar-ne un capítol -llarg, molt llarg- d’aquell fet, procuraré resumir-ho:

A l’hora de la veritat, el desembarcament va ser un fracàs. I és que els primers en arribar a l’altra costat de riu van ser un sergent i els soldats Joan Grañén i un dels seus amics, en Capella. El cas és que en baixar de la barca i just els dos soldats l’estaven amarrant a un arbre i el sergent ja “tocava de peus a terra”, senten uns trets que de manera seguida i cada vegada més a prop en veien passar les bales. Davant aquella rebuda en ser descoberts per l’enemic, el sergent els deixa pal plantats, i encara corre. Resultat, els dos amics biberons van haver de tornar pujar a la barca com van poder, i remant com si fossin campions d’olimpíades, tornar on hi havia la seva tropa “roja”. El sergent, encara deu córrer…

Anotacions de la llibreta del front 

Sense entrar doncs en més detalls del que va ser el front d’Aragó en el cas d’en Joan i els seus amics, enrere queden vivències: Mentre caminàvem les explosions i el crepitar de les metralladores era ara més perceptible, més proper, més carregat / Notem que s’han generalitzat els combats en els diversos llocs on s’ha d’haver romput el front / El Capità que ens havia fet tantes recomanacions va morir els primers dies de la batalla, en recollir de terra una bomba abandonada que li va esclatar a les mans / Els ferits són retirats a reraguarda. Un amic nostre ajagut en un baiard ens diu adéu amb un somriure als llavis i ens desitja sort / Els meus quatre companys i amics havien resultat ferits i ja els havien evacuat / Ben poca estona havia passat, quan un esgarrifós bombardeig d’aviació i artilleria destrueix Corbera. Tot es va esfondrant a la nostra vista i s’omple de fum i de pols. Estem esparverats i sembla que no s’hagi d’acabar mai / Pels carrers de Corbera plens de runa i de cases esventrades, corren espaordits conills, gallines i fins i tot algun porc. Ens proveïm d’aviram que ens permet recuperar forces / …mentre un cavall desbocat corre en direcció a nosaltres. Ja el tenim al damunt. Sento un cop com d’una pedra, al baix ventre, que em produeix un dolor molt fort, i el cavall rebotat contra terra al meu costat cau, mort, a sobre d’un company que de seguida és evacuat. Poca estona després començo a sentir un dolor més intens i persistent on he rebut el cop, m’assec al peu d’una paret i suposo que allí em vaig desmaiar… / Ara els meus pensaments no són tan concrets sobre el moment que estem vivint. Penso en Barcelona i els pares. Potser no tornarem a veure’ns mai més / El dia 12 de novembre el nostre batalló (amb els altres tres batallons de la XIII Brigada) vam rebre l’ordre de retirada sense perdre contacte amb l’enemic. Aniríem retirant ordenadament protegint la retirada de totes les forces de l’Exèrcit Republicà. L’ordre era de no acceptar cap combat però amb la nostra presència dificultar tot el possible l’avanç de l’enemic / A la XIII Brigada i en últim terme el nostre Batalló i al final la nostra Companyia, els cap l’honor  d’haver protegit la retirada de totes les forces de l’exèrcit republicà / El pont de ferro de Flix, l’únic que quedava per a la retirada va ser volat pels artificiers gairebé a les 5 de la matinada del 16 de novembre, cinc minuts després que, per ell, nosaltres hi travesséssim el riu.

Però en Joan, capturat pels feixistes a mitjans de gener del 1939, va passar per diferents camps de concentració (proper capítol) i després, en sortir mitjançant avals d’un familiar del seu amic Capella, va haver de fer la “mili” tal i com va succeir als nostres pares, avis o besavis que van sobreviure als horrors de la guerra.

Avui en Joan, als seus noranta quatre anys, cada dilluns assaja amb la colla de la Coral de la Parròquia de Sant Esteve de Mont-ras i amb els quals, aquesta nit de Nadal, canten a la Missa del Gall.

Bon Nadal a tothom, i fins la setmana vinent.