Sota la buguenvíl·lia

Capítol VI:

Camps de concentració

En els diferents capítols ja he intentat explicar que només pretenia fer una pinzellada sobre en Joan Grañén i Rossell; del seu tarannà, guerra, i la proposta que algun dia se li reconegui la feina feta com activista cultural que és des de sempre, i també en aquest petit poble de Mont-ras. Miraré d’argumentar-ho tot el millor que sàpiga en el proper i últim capítol d’aquesta sèrie.

De fet, però, en el decurs d’aquestes setmanes, quan m’he assegut davant l’ordinador, no he pas pogut deixar de banda alguna de les moltes coses que m’ha explicat i explica encara, com tampoc podia deixar al calaix alguns episodis patits durant la seva estada al front d’Aragó com a “quinto del biberó”. Per això, potser, ha resultat que, sense premeditació, he anat donant un cert protagonisme a situacions que en Joan va viure en la guerra civil, i les ratlles han anat omplint els capítols en una mena de cròniques viscudes. Viscudes per en Joan, és clar. Un servidor, només estic procurant fer una mica de transmissor d’alguns fets que li van succeir al seu pas pel front, camps de concentració i “de postres” mili. I si em permets fer una mica de broma, Joan, he de dir que tot i la meva jubilació oficial com a periodista, a través d’aquesta espontània oportunitat de poder narrar aquestes teves vivències al front d’Aragó, em fan sentir com el teu particular “corresponsal de guerra”. Una etapa, aquesta, que podré afegir al meu currículum en premsa escrita.

Bé, bromes a part i tot anant cara “barraca” en el que hauria de ser el capítol d’avui, he de dir  que em puc apropar a “veure” una mica com podia ser un dels camps de concentració en el qual va estar empresonat en Joan El primer, ja que vaig estar en tres més, va ser a San Juan de Mozarrífar, a la província de Saragossa, on vam arribar després de tres dies de marxa a peu i en tren. En ple hivern hi feia un fred que pelava; totes les parets del local on fèiem estada eren plenes d’escrits que es referien a la gelor antàrtica que s’hi havia d’aguantar. Per sort, van ser només sis o set dies; després en tren, ens van portar a Santoña a la província de Santander. (Aquestes dues fotos, extretes d’internet, són un parell de detalls del camp de concentració de San Juan de Mozarrifar, durant la guerra civil)

San Juan de Mozarrifar i tres més

Si dic que quan en Joan em va explicar que el primer camp de concentració, San Juan de Mozarrifar, m’hi podia “apropar a veure” com devia ser aquella situació, és perquè trenta quatre anys després, el mes d’abril del 1972, un tren “borreguero” ple de reclutes vam arribar a l’estació d’aquell barri rural de Saragossa, encara que força allunyat de la ciutat, a “negres nits” i bufant de valent no sé si era el Cierzo o el Moncayo. A l’estació (avui abandonada atès Renfe la va tancar a primers del 2000), un parell de bombetes de 25 en prou feines il·luminaven el rètol en el qual ben justet s’hi podia llegir on ens havien “descarregat”. D’allà, en filera una mica informal “de a tres”, controlats per soldats veterans i algun sergent, vèiem passar jeeps i algun camió ple “d’estrelles” (tinents, capitans…) que per moments “il·luminaven” el nostre trajecte. Nosaltres, reclutes encara de “paisà”, carregats amb el sac petate que ens havien lliurat a la caserna del Bruc, a Barcelona, i els “controladors”, a peu, havíem iniciat una caminada d’uns cinc o sis quilòmetres. Recorregut que a les fosques, i amb el vent que ens feia trontollar i suposo també amb una mica de cangueli pel que ens podíem trobar després d’aquells camins desconeguts i interminables: el campament San Gregorio que deien era “un matadero de reclutas”.

A San Juan de Mozarrifar, en el decurs de la guerra civil, les naus d’una antiga paperera s’havien convertit en camp de concentració i més tard en presó, on igualment que en Joan, milers de republicans hi eren empresonats. Amb tot, en Joan Grañén només hi va estar uns sis o set dies atès que  va ser traslladat al camp de concentració de Santoña un poble pescador de la riba del Cantàbric, a la província de Santander.  Aquest, era un quarter de cavalleria sense cavalls on ens hi havien encabit més de dos mil presoners. Allí només d’arribar, hi vaig tenir dues alegries: la primera, que hi vaig trobar l’amic Capella que hi havia arribat uns dies abans. La segona, que el carter em va avisar que havia rebut un gir postal de 25 pessetes (que aleshores era un gran capital). Li pregunto a en Joan com és que havia rebut un gir postal si tot just acabava d’arribar al nou “destí”… Jo també m’ho vaig preguntar i va resultar que el benefactor va ser un fill del Forn del Cigne on jo havia treballat a Barcelona, que era soldat franquista i estava destinat en aquell quarter i cada dia, llegia la llista de presoners que hi arribaven i em va fer aquest obsequi tan oportú com inesperat i tan d’agrair.

Però aquelles inesperades alegries no van durar massa atès que a partir d’haver estat fet presoner, vaig contraure una malaltia a la pell, una “piodermitis” al colze del braç esquerre que em supurava molt i cada dia anava a la consulta mèdica on em curaven i embolicaven un aparatós embenat, que a mi em servia i aprofitava per no haver de fer cua a les hores de menjar. Un menjar, per cert, que tal i com ja també ens havia explicat el meu pare al meu germà i a mi, era molt dolent. El temps, explica en Joan, el passàvem matant polls i de tant en tant, per grups, ens portaven a la platja per tal que els equips de desinfecció, neteja i “desparasitació”, hi poguessin treballar sense destorbs. Ja pots comptar, febrer i març en ple hivern i a la platja, el fred que hi havíem de passar. Ostres, li dic… I ell hi afegeix: Doncs mira, asseguts dins l’aigua, no s’hi estava del tot malament.

Com es pot comprovar una i altra vegada, tot i les precarietats, duresa, i saber que no els deixarien en llibertat, mai va perdre el  coratge, fortalesa, conviccions, il·lusió ni la ferma predisposició de sortir-se’n. Així va ser que tres mesos després d’haver arribat al camp de concentració de Santoña, una cosina del seu amic Capella que també tenia un germà presoner al camp, els va avalar a tots tres i en van poder sortir. Mil peripècies abans no van poder tocar terra barcelonina i, una vegada a la Ciutat Comtal, en Joan, tal i com els havien indicat, havien d’esperar que ens cridessin per entrar a l’exercit com a soldat. Els nois de la meva lleva, soldats franquistes, encara estaven fent el servei militar, per aquest motiu era natural que d’un moment a l’altre em fessin també incorporar. Així vaig estar esperant gairebé un any.

Però el dia va arribar encara que no tal i com es pensava perquè es veu que pels meus antecedents com a soldat de la República em consideraven “desafecto al régimen” i per això em van fer entrar en un altre camp de concentració, a Reus, aquesta vegada.  A la ciutat del General Prim (Reus, 1814-Madrid, 1870) va ser quan van comunicar als presoners que no podien escriure res més que una targeta postal per enviar als familiars i en Joan se les va enginyar per explicar moltes coses en un espai reduït, escrivint amb una lletra minúscula tal i com es pot veure en el capítol número II. Tres mesos més tard nou trasllat per passar uns pocs dies al seu tercer camp de concentració: el Depósito de Prisioneros Miguel de Unamuno a Madrid i d’allí en un viatge de dos dies de tren, tancats en uns vagons de mercaderies, vam arribar a l’estació de Lugones (Astúries) i d’allí a peu, dos o tres quilòmetres, a Llanera, un consell que agrupava quatre pobles. Les targetes postals en Joan les havia d’encapçalar amb la nova adreça: “Batallón Disciplinario de Soldados Trabajadores”.  Les coses a Llanera no li van pas anar malament del tot, doncs va ser assistent d’un alferes fins que… un dia, regirant papers a les oficines del camp es veu que van trobar algun document que m’afavoria com a “desafecto al régimen” i em van donar de baixa com a “soldado disciplinario trabajador” i em traslladaren al “Regimiento Milan número 32 de guarnición en Oviedo”.

Uns mesos més tard la mili i, entre una cosa i altre, era l’any 1945 quan en Joan Grañén i Rossell podia retornar a una vida civil “normalitzada”.

A buscar feina, que en va trobar, i els primers dies de primavera del 1948 va contraure matrimoni amb la Maria Mercè Bosch i Colomer. Del seu matrimoni en van néixer tres fills: l’Anna, en Xavier i la Mercè.

 

 

 

 

 

 

Dels tres mosqueters que eren quatre, només queda en Joan, doncs en González va morir al front en la defensa d’una posició a les envistes de Corbera; el caparrut Mira moria a les darreries dels anys de 1980 i en Capella va morir el 2002. La relació i estima d’aquests quatre amics biberons ha continuat mentre la vida ho ha permès.

Proper i últim capítol (VII): El montrasenc Grañén

Fins la setmana vinent.