Sota la buguenvíl·lia

Per compensar no haver complert amb el que m’havia compromès fa quatre setmanes: posar “sota la buguenvíl·lia” el capítol que intentaré explicar ara i aquí, a continuació un enllaç a tall de tast d’un dels temes musicals del concert dEls Vàmpirs en revival, enregistrat pel meu germà Eduard ara fa cinc anys, a Mediterrània Espai Fòrum de Palafrugell.

http://youtu.be/Is1vX_CePb8

És un tema adaptat que Els Vàmpirs han fet servir en les seves actuacions per acomiadar-se del públic assistent. En aquest cas l’he escollit perquè anomenen les discoteques i night club’s de la vila.

A la fotografia (gener 2009) que encapçala el text, d’esquerra a dreta: Lluís Ribas, Frederic Sirés, Albert Fontfreda, Paco Pannon i Agustí Ponsatí, en pau descansi.

I bé, vaig per feina, doncs bé massa que m’he estat rascant la panxa des de la setmana del 14 d’abril… I si és que algú llegeix aquests capítols, que em perdoni els alts i baixos. Procuraré recuperar la continuïtat dels escrits renovant-los cada setmana, tal i com en teoria he de fer.

Can seixanta, a Palafrugell

Els Vàmpirs van néixer l’any 1963 al soterrani del mestre Sirés, a l’ombra del campanar inacabat de la vila del peix fregit. Amb ells, molta joventut de les dècades de 1960-70 i 1980, vam ballar tot fent-nos nostre el seu estil amb les adaptacions dels temes musicals del moment. Ens hi sentíem identificats. Sobretot em centro, ara mateix, als primers vint anys… I és que avui, toca fer una pinzellada a discoteques que, per aquells joves d’ahir, formen part d’un record, d’una època viscuda en uns locals on al compàs de les melodies era lloc de trobada, relacionar-se i, evidentment, també enamorar-se. Era un temps que al municipi hi havia un munt de locals musicals.

A Palafrugell fins a primers de 1960 era habitual anar a ballar al Fraternal els diumenges a la tarda. Excepte per la Quaresma, que estava prohibit.

El 18 de novembre de l’any 1966 la sala de ball del Fraternal (llavors amb el nom de Centro Español, imposat pel règim franquista) es va vestir de gala per festejar el comiat dels Quintos de la lleva del 1966. Un cartell de luxe: l’orquestra Costa Brava i Els Vàmpirs! Lluís Ribas (bateria) i Pere Moret (guitarra solista) formaven part d’aquella lleva i per tant, la festa de comiat com a Quintos la van passar d’alt l’escenari tocant amb Els Vàmpirs, i ballant amb l’orquestra Costa Brava o escoltant la música que interpretava la prestigiosa orquestra palafrugellenca. En marxar a fer la mili l’any següent, en Ribas va ser substituït per en Joan Bofill Padrosa, i en Moret per en Juli Monguilod. Al mateix temps, en Joan Xicoira que anys més tard passaria a liderar el grup, ja s’havia incorporat al conjunt tocant el piano i saxofon.

  En aquesta última fotografia d’esquerra a dreta i de dalt a baix: Frederic Sirés, Joan Xicoira, Juli Monguilod, Albert Fontfreda i Joan Bofill Padrosa.

D’altra banda, mica en mica, la sala de ball del Fraternal anava quedant demodé i La Raqueta, Los Almendros, Can Gabriel, Arlequín, Cavallers, els Karts, Gruta, eren les discoteques, sales de festa i night club’s que tallaven el bacallà. I és que la joventut es trobava amb uns espais d’esbarjo que respiraven més llibertat en no sentir-se controlada per les camarilles (balconades) de les sales de ball “tradicionals”. Eren uns locals més a la moda d’acord als aires cosmopolites que es respiraven a l’estiu, sobretot arran de mar. Era el boom turístic i també l’inici del que anys més tard quedaria batejat com a bombolla immobiliària.
El so i llum més à la page d’aquells locals, els cubata’s i gin tònics a la barra o a la taula, arrodonien unes noves sensacions ambientals d’il·lusió festiva. Era el pròleg d’un aperturisme en tots sentits. Fins i tot en el de la diversió i el “lligar” amb estrangeres permetia als nois més atrevits, més agosarats o exhibicionistes, passejar pel centre de la vila agafats de la mà d’una sueca, o bistecajant-se en plena via pública. Amb tot, aquestes situacions es van començar a normalitzar i aquelles escenes de “l’art” (aparent) del magrejar, es refugiaven més a la intimitat fugint de l’exhibicionisme en què, sovint, molts aixerits volien fer passar bou per bèstia grossa.

El primer dels locals pioners va ser el night club a l’aire lliure Los Almendros, obert l’any 1955 per la família Plaja-Portas (Benet, Maria Gràcia i Pitu i Esperança) i el soci Joan Vilella. Un ambient càlid i acollidor, amb un acurat jardí, hi havia una pista de ball en la qual els peus lliscaven perfectament tot resseguint una gran estrella central dibuixada en el mateix marbre net, polit i brillant. Un petit escenari fix que s’ampliava “automàticament” per un escenari que mica en mica anava apareixen com per art de màgia, servia per donar relleu a les primers figures dels espectacles que es presentaven.  En primera instància, eren uns espectacles que estaven dissenyats cap el turisme, a la nit, i les tardes dels diumenges estaven reservades a ball per a la joventut. Els espectacles acollien les figures més importants del ballet, sobretot del quadre flamenc. Des de l’Antonio Gades, Lola Flores o la Chunga, fins a Carmen Amaya o Maria Rosa, per exemple. També hi van passar cantants de la cançó melòdica del moment així com les principals orquestres, i els espectacles de La Trinca. Val a dir que les verbenes (revetlles) de Sant Joan, sobretot, eren espectaculars, tenint en compta l’època en la qual passava tot plegat. Los Almendros (Els Amatllers després de Franco), estava ubicat als afores de la vila; avui en dia és un pas ben cèntric: la zona del carrer Barris i Buixó (Les Palmeres), Baixada dels Forns, carrer dels Plans… Però en aquells primers anys, al voltant de Los Almendros gairebé tot eren camps de conreu, amb poques cases properes.

A finals de 1960/primers de 1970, un petit local anomenat Club la Gruta, situat al carrer de Les Ànimes (darrera El Fraternal) va sorgir amb prou èxit. Una bona sonorització i amb sistemes climàtics el Club s’anunciava com “El Club Beat de l’any 2000”. Ben a prop, però a la zona de Begur, els estius la sala de festes de l’hotel Cap Sa Sal a més d’oferir actuacions de relleu internacional, també comptava amb la sessió de ballables i melodies dEls Vàmpirs.

El juny del 1961 en una zona on fins llavors només hi havia horts de cultiu, una finca propietat d’en Gabriel Castelló obria una nova pista de ball amb espais enjardinats: Night Club Gabriel. Ben aviat Can Grabiel (tal i com es pronunciava de manera popular) va ser el local on la joventut d’arreu s’hi concentrava a passar les tardes-vespre dels diumenges. I en ocasions extraordinàries (revetlles, festa major, o de primavera) obria portes, a part dels mesos estiuencs que les nit d’Spanish show formava part del programari per atraure els turistes estrangers. Amb tot, la resta de l’any, Can Grabiel alternava els habituals conjunts o orquestres amb cantants d’important nivell internacional com Raphael, Luis Aguilé, Los Mustang, Juan & Junior…

Barrejat amb moltes situacions viscudes en un temps que també vaig passar per la pista de ball de Can Grabiel, recordo que, anteriorment, l’any 1968 devia ser, hi havia entrat amb el malaguanyat Santi Massaguer que en aquell llavors ens iniciàvem en el món del periodisme. El cas és que, aprofitant que hi actuava una banda trencadora de renom internacional: Los Canarios, vam poder entrevistar al seu cantant i líder, Teddy Bautista, mentre sopava a la fonda de can Serrano, al carrer de La Rajola, prop del night club Gabriel. Era l’època de la revista musical Mundo Joven i Salut Les Copains. L’entrevista ens la va publicar el diari Los Sitios i, qui ens ho havia de dir que al cap de vint-i-cinc anys, com aquell qui diu, en Teddy muntaria un sidral com el que va protagonitzar essent president de l’SGAE…

Dels molts dels grup que habitualment tenien cura de la sessió de balls de tarda, hi havia Los Hermanos Lòpez (em sembla que hi van créixer passant, alguns dels germans, de criatures tal i com es pot veure a la foto de la dreta, a adults). El cas és que amb la felera de voler-se posar al dia dels conjunts que sortien com a bolets, i canviar d’imatge, van decidir adaptar el seu nom artístic a la moda anglesa. Així, de cop i volta els cartells de Can Grabiel anunciaven que hi actuarien… The Brotters… López, és clar! Les cançons que interpretaven continuaven dient allò de: “voy a pintar, las paredes con tu nombre mi amor, para que sepas que te quiero de verdad…” i tothom al mig la pista, a ballar i saltar!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Era el 1960 quan en Tomàs Bisbe, a través del seu germà Ernest que ja regentava l’hotel i el bar del mateix nom, Cavallers, van obrir, al soterrani de l’edifici, una petita pista de ball i un petit escenari, envoltat de taules, cadires i sofàs, sobretot ubicats en una mena d’altell. Una llarga barra i… a ballar amb el “Conjunto Don Juan y sus muchachos” liderat per en Joan Busquets, conegut pel malnom de “Pela”. Un excel·lent músic que formant part de la cobla orquestra La Principal de Palafrugell, en les diades de carnaval havia fet saltar i ballar posant ritme a les corrandes amb el seu fiscorn, la sala de ball del Fraternal plena de gom a gom. Però a més d’aquest conjunt quina formació es deu a l’Ernest Bisbe en convèncer a Busquets, Clapés, Paré, Coll i Vilahur que deixessin l’orquestra en la qual havien tocat tota la seva vida, com aquell qui diu, hi van passar els millors conjunts, orquestres i cantants del moment. Pel Night Club Cavallers, al bell centre de la vila de Palafrugell, també hi van passar artistes del ballet flamenc de fama mundial. I Els Vàmpirs amb les seves melodies també van fer ballar un públic que omplia a vesar un local acollidor de característiques especials. Amb tot, en ser una sala de reduïdes dimensions, els números no acabaven de quadrar atès que els preus no eren massa elevats en relació al cost dels bons espectacles i formacions musicals de contrastada qualitat que hi sovintejaven, i al cap d’uns anys va deixar de funcionar i es va convertir en el pub El Glop que va regentar en Manel Viñas, en pau descansi.

Al carrer Torres Jonama, també conegut per carrer de la Sarfa, per la revetlla de Sant Joan del 1965 hi va néixer un local de referència i prestigi: l’Arlequín. En aquell 23 de juny l’Arlequin va inaugurar “marcant-se un puntasU”: Los Brincos! Grup al qual van seguir tots els que estaven de moda i enregistraven i venien discos a dojo. L’Arlequín també presentava a les nits, espectacles a l’estil dels millors cabarets internacionals. El local es caracteritzava per una decoració elegant destacant les famoses fonts lluminoses obra de l’arquitecte Carles Bohigas, el mateix que havia tingut cura de les prestigioses fonts de Montjuïc. La peça clau de la posada en marxa i consolidació del millor l’Arlequín es deu a l’Ernest Batallé. Una bellíssima persona autor de diverses iniciatives socio-lúdico-artistico-cultural. “El mejor de los night club’s” deia en la seva publicitat, i no enganyava. Va gaudir de molt públic provinent d’arreu. Quan va tancar portes, transformant-se primer de tot i durant un temps en una reduïda discoteca de música enllaunada, les fonts lluminoses de l’Arlequin van anar a instal·lar-se al night club Els Karts. En el programa ratlles amunt, es pot veure els preus populars de l’any 1965.

A les fotografies es pot veure perfectament les fonts dissenyades per Bohigas en ple funcionament, i la façana principal d’un dels night club’s millors que hi ha hagut a la Costa Brava.

Els Vàmpirs, un grup musical que sempre van donar molta importància a la cançó melòdica sense deixar de banda la música rockera del moment, es presentaven vestits de manera elegant i educada. Les lletres que es poden veure sobreposades a la fotografia de la dreta, que van servir de promoció i van passar a formar part de la imatge Vàmpir si més no de la primera època, són creació i autoria de l’artista pintor palafrugellenc Josep Puig.

Com es pot comprovar, el terme municipal de Palafrugell era una ballaruga per tots costats. La veritat és que van ser uns anys en els quals es cantava i xiulava mentre es treballava. Passaves per un carrer i et trobaves que dalt d’una bastida, tot fent filigranes paleta en mà, no hi faltava la cançó en directe interpretada per un paleta, manobre, lampista o fuster.

Eren altres temps. Just hi havia transistors i tele, i a la gent no li quedava altre remei d’enraonar i fer tertúlia tot parant la fresca. És clar, tampoc existien ni auriculars (cascos) amb música incorporada, ni mp3, ni washaps ni mòbils. Faltava la llibertat de poder expressar els sentiments de País i tal i com es pot veure en els programes que il·lustren aquestes ratlles, tots eren redactats en castellà. L’aparició de la Nova Cançó va ajudar a crear reivindicacions així com les reunions que es podien portar a terme en locals parroquials gràcies a l’empenta i valentia de joves capellans. La dècada de 1960 va ser prou dura com per exemple haver de suportar la propaganda constant i arreu (fins a cartells enganxats per obligació en els vidres frontals dels cotxes de la Sarfa) dels “25 años de paz” i allò de les orientacions “vota si, tu voto es secreto” en un referèndum dictatorial que no vull recordar sobre quin era el motiu de celebrar-lo.

Madame Zozó, de l’anyorat Tomàs Cervera, a Mont-ras, una sala d’estil parisenc amb cartells anunciadors inspirat en la genialitat del Toulouse-Lautrec del Moulin Rouge, deixava intuir que les coses podien començar a canviar. En aquests últimes fotografies es pot veure Els Vàmpirs actuant a la sala de Madame Zozó.

Per acabar, assenyalar que si tenim en compta que cadascuna d’aquestes boites, night club’s, sales de festa, de ball o discoteques podia tenir públics diferents, té encara més mèrit la feina musical feta per aquest grup palafrugellenc. I és perquè amb la seva qualitat i personalitat, Els Vàmpirs han deixat petjada i cinquanta anys després del seu naixement encara són recordats i estimats.

Fins la setmana vinent (espero), amb l’últim capítol dedicat a Els Vàmpirs.