Sota la buguenvíl·lia

I bé, ha arribat en aquesta ocasió si, el moment de posar el punt i final al seguit de capítols intentant fer una pinzellada a la trajectòria del conjunt palafrugellenc Els Vàmpirs. I val a dir que en el decurs d’aquestes setmanes hi he incorporat espurnes del que ha sigut una època que, com totes les que són passat, no tornaran. Amb tot, sempre hi ha etapes viscudes que mantenim al nostre record. I espero que als possibles lectors que hagin superat els seixanta o hi siguin propers, aquests 10 capítols els hagi pogut ajudar  a reviure instants i estones de la seva pròpia història. I per si hi ha algun lector més jove, espero l’hagi ajudat a entendre una mica més el que va ser començar l’obertura de les llibertats encara en plena dictadura franquista quan ara, malauradament, es produeixen situacions que sembla que els cinquanta anys no hagin passat.

El que va ser podríem dir la segona etapa dEls Vampirs va néixer, de fet, a primers del 1968. I és que en Pere Moret, a primers del 1967 se’n va anar a fer la “mili” substituint-lo el músic torroellenc Juli Monguilod, tal i com vaig explicar a l’anterior capítol. I el mes d’octubre (en el capítol anterior no ho havia precisat prou bé) en Lluís Ribas pujava al “vaixell” militar atès era de l’últim reemplaçament d’aquella quinta que va fer un comiat musical “sonat” al Fraternal, tal i com vaig explicar en algun capítol anterior. A en Ribas el va substituir en Joan Bofill Padrosa. Però a les baixes dels components que havien fundat Els Vàmpirs l’any 1963, en acabar el 1970 s’hi afegia la de l’Albert Fontfreda per qüestions laborals (veure capítol IX) essent substituït pel músic begurenc Joan Ponsatí (antic conjunt Els Fènix). Per tant, la nova etapa la van començar a tirar endavant, liderats per Joan Xicoira al piano, teclats i saxo, en Frederic Sirés a la guitarra baixa, l’Agustí Ponsatí guitarra solista, Joan Bofill Padrosa a la bateria, i Joan Ponsatí  com a cantant i guitarra rítmica.

A la fotografia sobre aquestes ratlles, una de les actuacions “mix” en la qual juntament a Lluís Ribas, Albert Fontfreda i Frederic Sirés fundadors dEls Vàmpirs, s’hi pot veure en Juli Monguilod i en Joan Xicoira, en una actuació al Night Club Arlequín. Devia ser a mitjans del 1967.

Mentre es van escalfant els motors, fem una pausa musical clicant en aquest enllaç http://youtu.be/ymZSyOUycM0 És un enregistrament fet l’any 2008, al garatge de l’Albert Fontfreda, en vídeo però fet amb una petita màquina de retratar. Els Vàmpirs intrepreta la popular cançó Jhonny B. Good escrita per Chuck Berry que ell mateix va enregistrar en el seu àlbum Chuck Berry Is on Top i pel que diuen els entesos, ha esdevingut una de les cançons més famoses de tota la història.

En fer cinc cèntims al que es pot considerar Vàmpirs segona època, potser em deixaré algun dels noms dels músics que hi van passar. No és amb cap mala intenció atès aquesta pinzellada encara que hagi tingut corda fins a 10 capítols, tampoc és un treball exhaustiu per seguir fil per randa els ets i uts del conjunt Els Vàmpirs.

Bé, resulta que l’any 1966 en Joan Xicoira havia tornat de la mili i s’incorporava al grup. En Joan, a part d’estudis musicals amb el mestre Sirés (l’autor de La gaviota/La gavina),  i després amb Paquita Pastells que era deixeble d’Enric Granados, també va anar a classe amb el mestre Francesc Civill, fent armonia amb en Josep Viader Moliner. D’altra banda, en Xicoira abans d’incorporar-se a “files” havia passat una experiència musical durant quatre anys (del 1961 al 1965) amb l’orquestra Casino El Puerto (Palamós) i amb “Eduardo Castelló y su conjunto”, i uns pocs mesos havia estat amb el grup Rivers de Sant Feliu de Guíxols. Tot plegat, li permetia un punt de vista musical per bolcar-hi més dedicació i convertir-ho realment en una professió gairebé exclusiva. Encara que, és clar, ja se sap de tota la vida, que ha sigut i torna ser, molt difícil viure únicament de la música dalt d’un escenari, pels músics. En fi…, que a primers del 1968 començava realment el que seria la segona època Vàmpirs.

A en Ribas l’havia substituït en Joan Bofill Padrosa, i a en Fonfreda, en Joan Ponsatí. El cas és que juntament amb en Juli Monguilod, en Frederic Sirés i en Joan Xicoira, afrontaven la nova etapa. En Ponsatí havia format part del conjunt Els Fènix, de Begur, grup que havia fundat bàsicament amb el seu germà Agustí i altres begurencs. L’Agustí, posteriorment, es convertiria en un puntal dEls Vàmpirs segona època en substituir a Monguilod que va “fitxar” pel conjunt Los Comodines de Lleida (aquests eren totalment professionals amb dedicació exclussiva a la música, en aquells moments) i el 2009, l’Agusti Ponsatí en aquesta ocasió es tornava convertir en ferm puntal dEls Vàmpirs revival.

Una nova pausa musical, tot clicant aquest enllaç http://youtu.be/_dceBKWFAv (qui ho vulgui, és clar) per escoltar una interpretació dEls Vàmpirs revival d’un tema shadow: Nivram. Una cançó quin nom, val a dir-ho, ve del cognom del guitarra solista de The Shadows, Hank B. Marvin, escrit al revés. I, d’altra banda però,  tot i ser Nivram dedicada al líder de The Shadows és un tema escrit per a lluïment del baix quin guitarrista a Els Vàmpirs és en Frederic Sirés.

Tornem a finals de 1960: En aquella nova etapa de Vàmpirs, estava de moda la música soul i la banda va adaptar la incorporació d’instruments de vent a l’acostumat només exclusiu de guitarres tot i que encara amb la primera formació amb l’entrada de Xicoira, ja ho havien provat en ocasions. Així doncs, en els temes soul, en Xicoira deixava el piano per agafar el saxo baríton i en Monguilod el saxo tenor. El vocalista durant un temps encara ho havia sigut en Fontfreda i després ja s’hi va quedar en Ponsatí (Joan).

Actuaven per tot Catalunya i França. Era un no parar i anar de bòlit permanent i carretera amunt i avall amb el perill que això comportava de no arribar a temps en alguna actuació. Allò que se’n deia “fer salat!”. Com per exemple en una ocasió que, després de fer tarda i nit a la festa major de Calonge, en plegar, carretera i manta i cap a França, a un poble al costat de Perpinyà. Era el 14 juillet i havien de ser-hi a primera hora del matí per fer-hi una cercavila. El cas és que quan van ser a la frontera: revisió d’instruments. Ja hi som pel tros… En Xicoira cada vegada que m’ho ha explicat, encara es posa nerviós. I és que en Joan, és un nervi. Mireu fins a quin punt, que recordo ell devia tenir 15 anys i va intentar jugar amb l’equip juvenil del F.C. Palafrugell com a extrem atès corria com una llebre, i jo en tenia 8, jugava amb els infantils de l’equip blanc i negre. Total, que li passaven la pilota perquè corris la banda i, en arribar a la ratlla de córner centrar per fer el que era “la jugada” d’extrem d’aquell llavors i el davanter centre podés rematar. Doncs res, aquesta jugada no es va poder portar a terme mai. En Joan arrancava de mig camp però resulta que quan arribava a la ratlla de córner no podia centrar, perquè la pilota se l’havia deixat a mig camí. En Xicoira sempre ha estat un gran atleta, i per això durant molts anys es va dedicar a l’atletisme en la modalitat de carreres pedestres, arribant a ser Campió de “la provincia de Gerona”. Però bé, tornem a la frontera: En la revisió d’instruments perquè de tornada no en portessin més del compte, va resultar que els guàrdies civils de frontera no els deixaven moure fins que quedés aclarit què passava amb aquell llistat, ja que no era prou precís d’acord als instruments físics que portaven al maleterU. Total, que si són verdes que si són madures, el temps anava passant i s’acostava l’hora que ja havien de ser al poble per fer la “pasacalle” francesa. Qui ho va solucionar va ser una trucada de l’alcalde del poble on havien d’actuar parlant amb els guàrdies fronterers els deixessin passar, que els estaven esperant. Amb el cagarret al cul atès anaven tard, en arribar, la cercavila acompanyant les autoritats franceses era anar fins al cementiri, tocar “Silencio” i després al local social de l’Ajuntament compartint el tradicional discurs de “legalité, fraternité…” tocar la Marsellesa; el ball de tarda i el ball de nit, i tornar a Palafrugell i cadascú anar a treballar a la seva empresa. I a la nit següent, tornem-hi, que no ha estat res!

La veritat és que era una època que per poder atendre els contractes, els músics havien de deixar la feina habitual a compte de vacances. Unes vacances que les “disfrutaven” tocant (música) i això si, cobrant uns bons “quartus”. A l’hivern (mesos de gener o febrer) en alguna ocasió tornant de tocar del Berguedà o la Cerdanya i al cotxe no funcionar-li la calefacció, sort de les mantes per abrigar-se i arribar com podien a casa. Els Vàmpirs eren un èxit musical i econòmic en aquell llavors.

Intentant fer repàs dels diferents integrants que han passat pEls Vàmpirs en el decurs de tres dècades de plena activitat, a part dels que normalment ja puc haver anomenat, hi trobem músics com Francesc Mas, Joan Molans, en Xarli Salas, Lluís Font, Selmo Parés, Román Jiménez, Quim Xifró o Toni Massó.

El mes de desembre del 1986, en  Joan Xicoira s’acomiadava del grup just vint anys després d’haver-hi entrat, atès cada vegada tenia més compromisos com a músic en solitari, una mica allò “d’home orquestra”. En aquella actuació, al Casino de Peralada, els integrants del grup eren: Selmo Parés, bateria; Jaume Buixaderes, guitarra solista; Joan Ponsatí, vocalista i guitarra rítmica; Francesc (Xarli) Salas guitarra baixa, i Joan Xicoira piano i saxo.  Els Vàmpirs van continuar una temporada més i el 1987 deixaven el pentagrama musical de manera definitiva fins que entre el 2008 i el 2009, el grup tornava a les seves arrels, al romanticisme musical, amb canvis forçosos per la mort ja fa uns anys d’en Pere Moret. En aquests temps de revival l’Agustí Ponsatí va ser l’amo de la guitarra solista i ferm puntal  tal i com va ser-ho en la segona època. Si cliqueu en aquest últim enllaç http://youtu.be/p9LR5GcRxU8 en podreu escoltar un solo magnífic amb el tema Jhonny Guitar. Una balada banda sonora de la pel·lícula “estadounidenca” que Nicholas Ray va dirigir l’any 1954 gràcies a l’empenta de Joan Crawford que n’havia comprat els drets i en va ser la protagonista. Doncs bé, serveixi d’homenatja de manera molt especial a l’Agustí Ponsatí, gran músic i millor persona, que moria al cap d’uns vuit mesos que el meu germà Eduard en va fer l’enregistrament en vídeo d’aquesta actuació, el gener del 2009. Els músics del revival: A la bateria, Lluís Ribas; teclats, Paco Pannon; guitarra baixa, Frederic Sirés; vocalista i guitarra rítmica, Albert Fonfreda i guitarra solista, Agustí Ponsatí.

Fins aquí, 10 capítols dedicats als mateixos Vàmpirs que tant ens van fer gaudir i ballar amb les seves interpretacions en les diferents etapes, al llarg de tres dècades i aquest proppassat 2013 complien el seu mig segle. I també, dedicat en record de tots els músics i conjunts que van normalitzar l’aparició de les guitarres elèctriques deixant-nos temes que han passat a formar part d’aquell tòpic de “música d’ahir, d’avui, i de sempre. Ara, en aquesta ocasió, és a mi qui em toca cantar-vos allò de adéu-siau, adéu-siau…

Fins la setmana vinent