Sota la buguenvíl·lia

Abans s’organitzaven molts actes: teatre, vetllades musicals, espectacles de tota mena. Ara la gent, sobretot la gent jove, ha perdut les ganes de fer coses. La Isabel Marquès i Regincós, tot un referent a Begur i també a Palafrugell,  pel que fa sobretot al món de l’escenari, de ben segur estaria molt contenta que, setze, disset o divuit anys després d’haver pronunciat aquestes paraules a l’escriptor begurenc Miquel Martín Serra a finals del 1990, a Begur s’organitzin espectacles de tota mena i moltes activitats emmarcades en el que es pot considerar el món sòcio-econòmic-cultural-festiu en les quals hi participa tan joventut com els que han superat la quarta quinzena i fins i tot els quatre vints.

La colla de teatrU dEs Quinze, retratats en foto de família en el decurs d’una de les últimes edicions de la Fira d’Indians de la qual en són actors de magnífiques posades en escena ambientals de contingut.

No és només perquè des de fa onze anys quan s’enceta el mes de setembre els vilatans es vesteixen de blanc (ep!, no pas de “merengue”, eh?), els ritmes caribenys i l’ambientació i un reguitzell d’actes de tota mena creen i recreen un clima antillà de festa amb pinzellades culturals, esquetxos, gags, representacions i concerts que durant tres dies converteixen Begur en la capital indiana per excel·lència, sinó perquè hi traspua la creativitat d’unes persones que es creuen el que estan portant a terme. Les autoritats locals, vilatans, begurencs de segona residència i forasters, tots agafats de la mà, celebren la intensa relació entre Cuba i Begur, que té el seu origen en l’emigració de molts begurencs a l’illa al llarg el segle XIX. En tornar al poble, aquells que havien prosperat en els seus negocis, construïen ostentoses cases que encara avui decoren els carrers de Begur. Eren els populars americanUs, que pretenien recrear l’estil de vida de Cuba i que van deixar-nos un divers llegat cultural. És la realitat d’un poble que evoca, tot gaudint de la festa, una recreació amb aportacions de contingut pedagògic i cultural.

Doncs bé, de tot plegat una mica, el grup de teatrU Es Quinze forma part del que és una de les posades en escena més important que es porta a terme a Catalunya, amb seu al rovell de l’ou de la Costa Brava, al Baix Empordà, a Begur. I és que des de la primera edició que la colla d’actors, amb els seus relleus puntuals i circumstancials, preparen esquetxos per recrear i ambientar moments viscuts en èpoques passades en les quals els indians, en la seva tornada a Begur després d’haver fet quartUs o tornar arruïnats o força escurats de butxaca tal i com li va passar al mestre Sirés al qual el clima càlid i humit de Cuba no li provava i va emmalaltir d’asma (veure capítol anterior de Sota la buguenvíl·lia) es van reinstal·lar sense poder oblidar les experiències ni els trets culturals de terres cubanes.

La crisi del sector coraller i les males perspectives de l’agricultura per culpa de la fil·loxera que afectava les vinyes, va empènyer sembla ser que a més de 500 begurencs, a marxar a fer les Amèriques. El retorn de bona part d’aquestes persones, que s’havien instal·lat sobretot a Cuba i hi van fer diners, va determinar l’arquitectura del poble, amb la proliferació de cases indianes. El cas és que des del 2004 el municipi es va proposar recuperar la memòria d’aquella època, amb la celebració de la Fira d’Indians.

En aquesta recuperació de la memòria i que Begur sortosament conserva, Es Quinze a més d’ajudar amb escenificacions en racons puntuals del decorat natural del municipi, i sempre relacionades en el que podia ser el dia a dia d’aquells americanUs bacanards recuperats, hi ha una de les actuacions al bell mig de la plaça dEs Pedrís Llarg. Amb la plaça atapeïda de gent que va amunt i avall, amb barrets o sense, amb alguna peça de roba blanca o no, però majoritàriament amb un got de mogito a la mà tot anant fent xarrups, queden sorpresos quan surten (actors dEs Quinze) de diferents balcons, persones que intercanviant discussions, converses o creant polèmica formen part de la recreació d’un temps que es vivia al carrer i per comunicar-se amb els veïns només calia sortir al balcó i encetar el que ja en aquell llavors podia ser una tertúlia on hi cabien tots els formats.  El cas és que els visitants queden perplexes seguint els esquetxos. I és que, evidentment que guardant les distàncies si s’escau, als pobles, i portat a terme per indígenes o persones arrelades, identificades i sensibilitzades amb el tarannà sociocultural de la localitat, també es sap desenvolupar la imaginació i la creativitat. Només cal donar-los l’oportunitat i facilitar-los els mitjans. Entre uns, els que són autòctons que en el decurs de tres dies interpreta esquetxos de temàtica per a l’ocasió per diferents carrers i places de la Vila, i els professionals llogats pels concerts, conferències i espectacles diversos, ajuden a mantenir un nivell equilibrat de gresca, cultura, creativitat i divertiment a part d’uns bons calerons pel comerç i restauració, sobretot, que genera tot plegat.

Tornant al teatrU dEs Quinze, a més de les aportacions que fan a la Fira d’Indians val a dir que són teatrerUs d’escenari de sala de teatre. Es belluguen i s’ho passen d’allò més tan en un lloc com en l’altra, però en una sala de teatre poden desenvolupar d’altres facetes amb les quals també gaudeixen: fer els decorats de l’obra que representaran.  Comencen partint d’una idea, construir el llibret i apa, vinga, a assajar s’ha dit! Però abans, arriben els primers mals de cap: el repartiment de papers. Tothom vol sortir-hi i en ocasions l’obra que han pensat només és de set personatges (les d’autor de marca), però la que es creen ells mateixos, ja procuren que com a mínim hi surtin entre vuit i deu personatges. El “pollastre” del repartiment de papers se l’ha de “menjar amb patates” el director de torn. És a qui li toca intentar escollir d’entre els actors i actrius de la colla. És tan l’entusiasme i il·lusió dels membres de la colla, que surten les queixes (sanes) Que jo volia tenir-hi un paper encara que fos petit… Els que el tenen petit no estan prou contents perquè volien estar més a l’escenari… Per evitar-se problemes i poder passar una Festa Major tranquil·la, en aquesta ocasió, partint de la idea d’en Jaume Congost i l”Angel Burgas, entre tots, van anar aportant idees d’esquetxos i personatges perquè setze actors, setze! poguessin entrar en escena. Hi va sortir tothom! De manera comprensiva, són conscients que sempre hi ha qui té més diàleg que un altra i amb el pessigolleig de la responsabilitat a l’hora de sortir a escena, comença l’espectacle.

Primer, com a estrena “mundial”, a la Festa Major de Begur, per Sant Pere. Dues actuacions. Després, de gira per pobles del rodal: Festa Major de Vulpellach, la d’Esclanyà, poble del municipi de Begur, i tres o quatre “bolos” més, com ara a Casavells, fins arribar el mes d’octubre que representaran Jo, jo mut, a Palafrugell, en suport a l’Associació Oncolliga de la vila del peix fregit. Tot plegat, sense oblidar que pel mig estan assajant i preparant gags i noves situacions per les recreacions que porten a terme en el decurs de la Fira d’Indians, a primers de setembre de cada any…

Estic acabant aquest capítol d’avui. Un parpelleig en un cantó de la pantalla de l’ordinador assenyala que m’acaba d’arribar un correu electrònic. Poso Fins la setmana vinent i començo a posar en marxa l’edició del text que acabo d’escriure, perquè demà dilluns els possibles lectors puguin seguir el “serial” teatrerU. El cas és que mentre espero que el procés d’edició faci la seva feina, me’n he anat a obrir el correu. Vaja, no podia ser més casual, és la missiva d’un actor i director de teatre, a més de comunicador i empresari, i sobretot, un gran amic des de fa trenta anys.

Per què dic “Vaja, no podia ser més casual”? Molt senzill, perquè entre les diferents coses (personals) que em parla l’amic, n’hi ha una que fa referència en certa manera a Es Quinze: Aquesta setmana m’he llegit amb atenció i “devoció” el teu últim article “Sota la buguenvíl·lia”. M’ha agradat veure que escrivies de teatre i valoraves la feina dels grups que, emparats sota la denominació d’amateurs, sovint ens donen lliçons de moltes coses a aquells que pretenem ser-ne i dir-nos professionals. Jo també de vegades veig treballs de gent que em deixen amb la boca oberta i em fan reflexionar molt sobre l’ofici d’actor i el fet de fer teatrU. Està bé que se’n parli, que en parlis, i els donem el suport i l’ànim que moltes vegades necessiten.

A la fotografia, en Miquel Murga, un servidor, i Josep Puig. Està feta per un amic comú, a mitjans de febrer, al Teatre Gaudí de Barcelona, moments abans de començar la comèdia Divorci, de Franz Kappler, amb arguments d’Octavi Martins, que en Miquel en va fer l’adaptació catalana i, dirigida per ell, es va representar des de la tardor del 2013 fins a tocar el començament de la primavera d’aquest any, amb un cartell en el qual destaca l’actor Ã’scar Mas i l’actriu Núria Hosta. Per qüestions personals no hi havia pogut anar fins que amb la companyia d’un altre amic, en Josep Puig, vam agafar el cotxe i… en acabar la divertida comèdia, plegats ens en vam anar a sopar fent-la petar una bona estona també amb el bell conegut Ã’scar Mas, i el recent tracte personal de la Núria Hosta. Perdoneu hagi fet públic aquesta trobada amb el gran “teatrerU” i millor amic que és en Miquel Murga, però en certa manera, és per justificar una mica el perquè em va passar el correu referit als teatrerUs amateurs.

M’agradaria que  totes aquestes ratlles redactades amb la millor intenció del món puguin servir d’encoratjament per a tots aquells grups que viuen el teatre i s’ho passen bé fent teatre dalt de l’escenari perquè s’ho pugui passar bé el públic, des del pati de butaques.

Fins la setmana vinent amb:

Capítol III: El perquè dEs Quinze