Sota la buguenvíl·lia

Encara estan de gira amb l’obra Jo, jo mut quin estrena “mundial” va ser per la diada de Sant Pere, a Begur,  que ja estan acabant d’enllestir el que seran els gags, esquetxos i la representació convertida en tradicional a la plaça dEs Pedrís Llarg en el decurs de la Fira d’Indians.

Amb tot, en aquest últim capítol anem a conèixer una mica per dins aquest grup de teatrU que, igualment com passa en les moltes colles que sortosament tenim en bona part dels nostres pobles, treuen temps al seu temps de lleure per dedicar-lo al que és la seva passió: el teatre. Una dedicació, un  treball, una afició, quina finalitat o culminació és  intentar fer-ho passar be al públic el dia de la representació, havent fruit des de l’escenari. I és clar, poder rebre la recompensa més gratificant: l’aplaudiment. Sobretot si és sincer i el públic ha gaudit amb el que s’ha posat en escena, per part dels actors i actrius és una emoció indescriptible partint d’un aiguabarreig de percepcions plenes de sensibilitat.

Encara estem una mica als núvols. Pensa que portem molt temps preparant-nos perquè surti el millor possible. Enrere queden moments de nervis i tensions. I és que a vegades es riu molt ja en els assajos, però d’altres, depenent de l’humor que té cadascú atès potser acaba de sortir de la feina o està amoïnat per qüestions personals, per qualsevol cosa poden saltar guspires. Amb tot, mai la sang arriba al riu i encara que el director s’emprenyi perquè és molt rigorós, perfeccionista i exigeix als actors, ha de campejar-ho com  pot perquè l’assaig continuï.  Així s’explica la Carme Solves, la dona de l’actual director del grup de TeatrU Es Quinze, quan en acabar la representació del primer dia els vaig anar a saludar i felicitar. Val a dir que encara que la Carme no ho acaba d’engrunar del tot, és just us descobreixi que a més de la seva tasca com actriu integrant del grup, amb el ben entès de la seva llarga experiència d’estar en aquests tipus de col·lectius i situacions, també s’encarregui de posar pau i fer de mitjancera en els assajos que ha esmentat.

En el torn d’aportacions de diferents integrants de la colla d’actors i actrius en acabar la representació i recuperar el seu escenari habitual del carrer, m’expliquen que hem fet unes quantes obres des de l’inici, per allà el 2008. Algunes d’elles de collita pròpia i d’altres amb text d’autors teatrals de “marca”, tot barrejat amb actuacions a la Fira d’Indians, Fires de Nadal, quines…  A prop seu, un altra company, recorda obres representades fins aleshores: “Lligues o deslligues”, “La taverna de les Loles”, “Ja tot és com abans”, “El marit de la Marina és mariner”, o “No em toquis la flor”…

Però en vull saber més coses d’aquest grup. Com estan organitzats, per exemple, perquè probablement són unes maneres semblants d’altres colles i per tant representen en aquest cas a un col·lectiu de teatre amateur… Fins a trobar l’estabilitat actual, el grup ha passat per moltes fases. Ara mateix som un grup de gent organitzada a l’entorn d’una junta directiva, i tots els components realitzem diverses tasques com fer els decorats i anar-los adaptant al moment, fer i mantenir el vestuari en condicions, i també, no menys important, fer el muntatge i desmuntatge quan sortim a actuar, i evidentment també tenim un director.

Arribats en aquest punt, i mentre el text va quedant il·lustrat per fotografies d’aquesta obra Jo, jo mut que ara el dia 1 d’agost representaran a Esclanyà i posteriorment “sortiran de gira” a Casavells, Palafrugell…, aprofitaré per explicar quatre coses que ens ajudaran a conèixer aquest grup de teatrU.

Entre el 2007 i 2008 el teatre a Begur reviscolava de la ma de la colla que és coneguda per Es Quinze. Els nous teatrerUs rondaven el mig segle, però també n’hi havia (i hi ha) algun de més jove, tal i com ja vaig comentar en anterior capítol.

A part de reunir-se i de buscar alguna obra per representar, una de les primeres tasques a resoldre era el nom. Com es dirien. Doncs bé, sembla ser que es van inspirar en un espai molt popular i conegut al municipi. I és que a  Begur, tal i com passa, o ha passat fins no fa molt encara, hi ha (havia) punts de reunió de persones i personatges locals per fer en moments determinats de la tertúlia, un dels “esports” més interessants de les localitats: el safareig. Sempre i quan no es traspassi la ratlla vermella i generi en calumnies i comentaris de mala fe, aquest safareig pot ser un brou interessant que alimenti el quotidià dia a dia del municipi. Per això, aquests bacanards teatrerUs en trencar-se eS cap per trobar nom al grup de teatre que s’havia posat en marxa  el 2008, van decantar-se per Es Quinze atès van creure que immediatament se’ls identificaria amb el poble. I és que a l’espai on hi havia els antics rentadors de Begur era i és conegut per Es Quinze. És on s’hi feia safareig (el de fer-hi bugada de veritat i l’altra…, també) i s’hi “rentava la roba de cada casa” en particular, i també la de la Casa de la Vila i terme municipal en general. D’altra banda, la coincidència que en aquell grup inicial les persones (actors i actrius) era de quinze, “no hasia falta desir nada más”. El grup de teatrU es diria Es Quinze!

D’altra banda, a l’hora de triar la comèdia, resulta que a vegades, o en la major part de les ocasions, un d’ells té la idea i després entre tots la vesteixen i el director corresponent és qui en fa els arranjaments finals. Ara bé, els mals de cap arriben a l’hora del repartiment de papers. Tothom vol sortir-hi, i en ocasions l’obra que han pensat portar a terme només és de set personatges (les d’autor de marca). Per això la que es creen ells mateixos ja procuren que com a mínim hi surtin entre vuit i deu personatges. Menys problemes, a l’hora del repartiment. Ara, en aquesta última, Jo, jo mut, són setze actors en escena. Hi va hagut paper per a tothom. És clar que més llarg per uns que no pas els altres… però al final, ben avinguts, tots a fer pinya amb l’obra escollida que en aquesta ocasió es va escriure a partir d’una idea d’en Jaume Congost i l’Àngel Burgas.

Potser algú es preguntarà perquè de manera tan reiterada surt la paraula teatrU per comptes de teatre. Que ja està bé voler-se fer el graciós, però tampoc no cal sovintejar-ho… Bé, el fet d’anomenar teatrU a les representacions que porta a terme Es Quinze es deu a que és tal i com els begurencs anomenen l’art de Talia, la musa que inspira la comèdia. I en dir inspiració i comèdia, amb Es Quinze és la seva raó de ser atès les obres posades en escena provenen de la inspiració d’un o diversos membres de la colla, i mantenen el to optimista amb final feliç, amb tocs d’humor i d’ironia. Tot plegat, a vegades també poden ser paròdies a situacions inspirades en vivències d’altres temps. O l’actual, que n’hi ha per llogar-hi cadires. O no?

Fins la setmana vinent.