Sota la buguenvíl·lia

L’any 1979 a més de portar-se a terme les primeres eleccions democràtiques  per triar els alcaldes  en cadascun dels nostres pobles, va ser també el naixement de Punt Diari. Un diari que ens havia de permetre estar al cas del que succeïa al nostre territori més proper. I també, l’oportunitat de poder exercir l’ofici de periodista sense haver de desplaçar-se a la Ciutat Comtal.

En aquell llavors, tal i com havia anat tot plegat amb quaranta anys de dictadura, hi havia una il·lusió per encarar els nous temps. Noves idees, i moltes ganes de fer més que no pas de ser.

En el que eren els primers quatre anys dels ajuntaments democràtics,  els pobles van engegar, i també finalitzar, molts projectes.  I en aquest creixement, de manera paral·lela, cadascun en la seua posició i objectiu, el Punt Diari s’anava consolidant en una fermesa plural a l’hora d’informar dels ets i uts que anaven sorgint a les comarques gironines.

Mica en mica, però, algunes de les persones que havien entrat als ajuntaments, anaven deixant aquella manera de treballar col·lectiva. Era el començament del pes centralista dels partits que cada vegada s’anaven apropant a uns cants de sirena i allunyant aquelles persones de l’esperit inicial que, sense deixar de banda el treball puntual de la seua ideologia, havia procurat fer-la valer  a l’hora d’actuar i no per només  sortir a la fotografia meritòria per mantenir o fer-se amb el poder.

En el camp periodístic, si més no a les nostres contrades, no existia el que ara tant està a l’ordre del dia: les notes de premsa. Per això els qui teníem cura de donar a conèixer el que passava en aquells pobles ens havíem d’espavilar buscant “fonts fidedignes”. Amb tot, aquelles “facilitats” per obtenir informació s’anaven escurçant o sent partidistes i vam haver d’aprendre a contrastar més que mai i a fer vertaders treballs de recerca si volíem complir amb la nostra feina. Periodisme, en definitiva. I fins i tot, a vegades, en veure el que s’havia publicat, érem  etiquetats pertànyer a un color o a un altra, segons els convenia o no als afectats. Així resulta que un dia per a uns érem d’un partit, per a l’endemà passar a ser de la formació contraria. Tot plegat era allò de “tot és segons el color del vidre en què es mira”.

Encara que sempre hi ha molts matisos, per fer-ho ras i curt a mi em sembla que, amb les seues virtuts i els seus defectes, aquells primers quatre anys d’ajuntaments democràtics van ser, per a uns i altres, un aprenentatge que malauradament queda molt llunyà. Sobretot en la part política atès prima més el ser que no pas el fer. I en la part periodística… què en puc dir, des de la meua jubilació? Doncs potser que aquella llibertat i independència informativa queda supeditada, en ocasions, per les circumstàncies econòmiques i també pels coneguts poders fàctics que ves per on, dominen l’economia.