Sota la buguenvíl·lia

Després que fa tres o quatre dies vaig veure una vintena de fotografies de personatges singulars palafrugellencs que algú s’ha entretingut a agrupar i circulen per WhatsApp, he pensat: mira, intentaré recordar-ne quelcom d’algun d’ells com ara en Quim Feliu, àlies en Patot. Però sobretot persones-personatges carismàtics i de tarannà especial que s’han significat d’alguna manera com ara en Tomàs Cervera també conegut per en Tomàs de l’Sport. Amb tot, mentre s’engegava l’ordinador i anava per passar de la ràdio a posar música suau atès que ja feia estona donaven notícies, he canviat d’idea. I és que els dits, obedients al cap, aniran teclejant alguns flashos de set anys enrere. M’explico: era el final d’un informatiu i, per tant, temps d’esports. Han dit que avui hi ha un partit de futbol a Malta. En un moment m’han vingut al cap algunes imatges viscudes fa set anys en aquest conjunt d’illes de l’arxipèlag maltès (Malta, Gozo i Comino són les principals i que estan -o estaven en aquell llavors- habitades). I és que el 2012, una colla de parelles que ens havíem casat l’any 1975, vam decidir visitar sobretot Malta i Gozo. Per què m’enrotllo sobre Malta? No sé… potser perquè recordo, primer de tot, que va ser un temps viscut i, entre altres coses, que es donava la casualitat, si no m’erro, que l’any anterior al 1975, concretament em sembla era el dia de Santa Llucia del 1974, Malta, després de revisar-se la Constitució, es va convertir en República. I també perquè si continuo encertant-la, ara, el primer de maig, farà quinze anys que va entrar a formar part de la Unió Europea. Tot plegat són unes dades que em van quedar perquè posteriorment, tot i estar jubilat, fes un petit reportatge d’un lloc especial de l’illa de Gozo.

LA FINESTRA BLAVA

Aquell reportatge que es va publicar a les planes de Presència, el començava així: Amb el vent gairebé sempre de testimoni incondicional, la Finestra Blava, a l’illa de Gozo (Malta), s’encarrega de recrear la vista i fer content els variats criteris, siguin quins siguin. Atès que la mateixa postal es pot visualitzar en els diferents moments i situacions d’afectació meteorològica, la Finestra Blava es converteix en un decorat natural d’embolcall renovat: des d’una panoràmica d’un mar blau i transparent, amb les aigües baixes i calmades i el dibuix intens de les roques d’un pont natural obert i ple de color, fins a un paisatge amb banda sonora incorporada. És la forta remor de les ones de grans dimensions que s’enlairen i xoquen en les arrels de la finestra oberta al mar des del mateix mar i que topen, tanmateix, amb les roques calcàries del seu entorn fins a cobrir-les, en ocasions, totalment.

Feta aquesta pinzellada a Malta i ja que és temps de futbol, m’agradaria dir que ahir dia 25 de març vaig xalar amb la selecció de Catalunya. No hi havia molts noms, però si que hi havia molt bons jugadors que, sobretot, plegats, van demostrar ser un equip lluitant per una mateixa causa: guanyar el partit i jugar bé defensant els colors quadribarrats. Llavors, en acabar i aconseguit l’objectiu, cada jugador ha retornat al seu vestuari de procedència per defensar els interessos del club corresponent. S’hi emmirallaran els polítics en el que és i vol dir jugar com un equip per aconseguir la finalitat i una vegada assolida, defensar la samarreta particular que cadascú cregui convenient?

ELS CAVALLERS DE LES GAVARDINES

De fet, dels cavallers de les gavardines intentaré dedicar-hi un espai concret en algun dels propers textos atès que no se’n coneix massa res potser perquè podria semblar era una colla que només feia sopars. Amb tot, de manera especial, em ve molt de gust dedicar unes ralles a l’Ernest Batallé perquè era persona especial i líder de l’Associació Cultural d’Amics del Cinema Bogart’s Club. I com aquesta entitat en l’actualitat celebra el seu quart de segle des de la seua fundació estatuària, potser em serveix per justificar el perquè parlar una mica del Bogart’s Club i de qui en va ser el seu president i ànima de l’associació. L’Ernest Batallé i Campabadal era un home carismàtic i emprenedor o dinamitzador de moltes coses. Un home que de manera senzilla va destacar en l’apartat socio-lúdico-cultural palafrugellenc, encara que no se’n hagin fet prou significacions. Per aquesta raó, heus aquí una pinzellada d’un text que vaig escriure el dia dels seus funerals, l’octubre del 2006. Per això en alguns moments el temps del verb és el present.

Ha volgut que l’enterressin amb la Casablanca de Humphrey Bogart i ja està descansant a la seva vall dels somnis, al món virtual que va crear: Ben-Yabar. No era un somiatruites, tocava de peus a terra i sovint es presentava com un peculiar Charlot: fer humor, crítica i pedagogia, sempre envoltat pel romanticisme i les sensibilitats més properes. Ernest Batallé i Campabadal, una persona que de ben segur en aquests moments ja està fent petar la xerrada amb el seu actor predilecte, Humphrey Bogart, va néixer a Barcelona el 17 de gener del 1931. Quan tenia vint anys, amb els seus pares es va traslladar a Palafrugell per instal·lar-hi una fàbrica de gel. Per això, per a molts encara, és conegut com l’Ernest del gel. Però aquest home, apassionat del cinema i creatiu innat, a la dècada dels anys seixanta va ser l’artífex d’un dels millors night clubs que van existir en aquella època a la comarca: l’Arlequín. Per aquella sala de ball palafrugellenca van passar els millors grups musicals i cantants. A més, era una sala d’un encant especial, ja que tenia en un sortidor d’aigua, de llums i colors, construït per l’enginyer Carles Buïgas, l’element característic i innovador.

L’Ernest Batallé també va fer incursions en el camp del cinema amateur amb persones que, com ell, sentien devoció pel setè art. Era un líder per arrossegar homes i dones cap a projectes que, en mans d’altres, haurien estat utopies i ell, en canvi, els feia realitat. Així, l’estiu de 1994 arribava el que ha estat la seva última obra i ha durat mentre ell ha viscut: l’Associació Cultural d’Amics del Cinema Bogart’s Club. En el decurs d’aquesta dotzena d’anys, embolcallat en uns sopars de Nadal, s’homenatjava persones que, populars o no, s’havien significat al nostre país. Va ser l’instaurador dels guardons Bellíssima Persona. Reconeixement que a una de les primeres persones que es va atorgar va ser al mestre Frederic Sirés, l’autor de La gavina, músic del qual es va fer un bust que l’associació va cedir a l’Ajuntament de Palafrugell i que avui presideix l’entrada del Teatre Municipal. En el decurs dels anys, l’Ernest es va inventar un país idíl·lic: Ben-Yabar. I va ser encara en aquest proppassat Nadal quan va organitzar un sopar multitudinari per fer el lliurament de les Estatuetes de l’Empordà a persones que s’han significat per preservar el nostre país, sobretot l’Empordà, que ell tant s’estimava.

En aquest nostre país tenim persones que a vegades passen desapercebudes per la major part del poble, però que han sigut, a la seua manera, part de l’engranatge que ajuda no ens conformem amb la rutina de pensar que estem vivim.