Sota la buguenvíl·lia

En aquesta nova etapa que he recuperat la buguenvíl·lia tant per escrit des del bloc digital del diari El Punt (havia estat uns quatre anys i mig sense dir ni piu) com a través de la ràdio amb la qual m’hi havia retrobat quatre anys després de la meua jubilació ja que va ser a finals de la primavera del 2014 que el meu amic Pere Molina m’ho va demanar i vaig pensar, després d’haver-m’ho rumiat forces setmanes, que podia ser una manera de “matar el cuc”; sense presses i amb la condició de fer el que em vingués de gust.

En resum, que aquest bloc que havia activat el setembre del 2010, va durar fins l’agost del 2014 i a la ràdio, vaig començar el mes d’octubre del 2014 i fins el juny del 2016 que, de manera més o menys regular, feia un programa quinzenal a Ràdio Begur.

Però… perquè un palafrugellenc feia i fa programes a Ràdio Begur?

Ja ho he explicat anteriorment, però concretaré una mica més: em vaig jubilar el 2010 del periodisme professional remunerat, encara que continuant vinculat al diari iniciant aquest bloc “Sota la buguenvíl·lia”. I només, de quan en quan, alguna entrevista o reportatge, al diari en paper. No es tracta ara i aquí, d’explicar la meua vida ni tan sols de manera parcial, encara que sigui pertanyent a l’àmbit professional. Però si un bocí per a justificar el perquè l’apartat radiofònic buguenvil·lero és a Ràdio Begur i no a Ràdio Palafrugell (tinc molt bona relació amb els seus components i també amb el director Rubén Herranz), atès hi ha algunes persones que m’ho han demanat. Doncs bé, en un moment concret de la meua vida-situació personal en Pere (Molina) m’ho va oferir i vaig acceptar però sense cap compromís llarg. I així és, des de llavors, a temporades, en la jubilació, gaudeixo del periodisme radiofònic. I quan em sembla no puc aportar res, que cada vegada és més sovint, deixo de fer programes. Però això no vol pas dir deixar d’estar actiu. Ni tan sols, al mateix temps, col·laborar en el que em demanen sempre que les meues capacitats m’ho permeten.

En resum, i tornant agafar el fil anterior… que fa un parell de mesos he reprès el bloc, i la ràdio. I el divendres 10 de maig proppassat, a la ràdio, vaig recuperar no tenir mesura en el temps, però si autolimitant-me a un màxim de cent vint minuts tot mantenint una xerrada (en la qual no hi falta mai la música relacionant-la amb el/la convidat/da) amb una persona que és un personatge en el món de la psicologia i que en el decurs de vint-i-vuit anys ha treballat al CAR (Centre d’Alt Rendiment) de Sant Cugat: en Pep Marí.

A partir d’aquí, i si res més no de moment per aquesta ocasió, aniré posant negre sobre blanc comentaris a partir dels trossos d’àudio que aniré incloent per si algú ho vol escoltar de primera mà i amb els matisos corresponents que la tonalitat espontània de la veu i la paraula permet. Perquè si a una pintura li treus els contrastos de colors o l’escala de grisos, o a la natura la seua bellesa acolorida escalonada, què en queda, de tot plegat?

És, tot allò que ens perdem volent anar tant de pressa i  de quan en quan no aturant-nos per fer el badoc… És… en l’escala de valors, el valor de la sinceritat de sincerar?

Així, procurant fer possible la graduació dels diferents tons, lluny de les presses, ni allò de pregunta-resposta a manera de pim-pam, els qui no vau poder escoltar-ho en directe ara, si us ve de gust, poder-ho fer per trossos (amb continuïtat entrellaçada) en aquest bloc.

Aquí va el primer tros de la xerrada que vaig tenir amb en Pep Marí que, en la introducció –més llarga que del que acostumo a fer- assenyala, a part d’intentar fer-ne un retrat, una mena de titolars del que en el decurs de la intimitat de Banda sonora, Sota la buguenvíl·lia, vaig poder buscar la sinceritat de sincerar, amb en Pep Marí i Cortés.

Cliqueu si voleu escoltar el primer tall Pep Marí Sota la buguenvíl·lia

Fins la setmana vinent….