Sota la buguenvíl·lia

Capítol IV:

Fusell, baioneta, cartutxeres i municions

En el recorregut cap el Front d’Aragó, cada nova situació, de fet, els anava apropant  cada vegada més al que era la guerra en primera línia. Al mateix temps pel camí en Joan Grañén consolidava l’amistat  amb tres companys més: en Capella, en Mira (que es veu era una mica caparrut tal i com comprovarem més endavant) i en González. Des del primer dia que anaven plegats i van esdevenir inseparables. Junts havien construït la seva primera xavola que els aixoplugava durant les hores de descans.

A primers de maig d’aquell 1938, els soldats enrolats en la 13 Brigada Internacional, els biberonets, es van haver de vacunar contra el tifus: tots en filera índia, amb el dors nu i un rere l’altre, anàvem passant per tal que el practicant anés buidant a l’esquena de cada un de nosaltres un xic del contingut de la gran xeringa, recorda en Joan. I concretament el dia 9 de maig, dos mesos després d’haver estat mobilitzats i amb només un mes i mig de precària instrucció, el té gravat a la memòria perquè a Almatret ens carreguen amb fusell, baioneta, cartutxeres i municions. Aquell dia, s’assabentaven que la lleva del 41 havia sigut cridada a files. Per diferenciar-los una mica de la lleva del 40, la d’en Joan, als novinguts entre els quals s’hi trobava el meu pare amb només disset anys, els anomenaren xumets.

Descuidava precisar que els fusells lliurats als biberons (lleva del 40) eren russos amb una llarga baioneta d’uns 40 centímetres; de base quadrangular, estriada i acabada en una respectuosa punta segons descripció precisada per en Joan que ho amplia concretant: en preguntar el per què dels profunds solcs de l’arma, ens aclariren amb tota naturalitat que era per tal que en clavar-la a algun enemic, entrés l’aire en la ferida i així gangrenés de seguida. No havien entrat en batalla, però s’adonaven que allà, s’havien acabat les contemplacions. L’endemà al matí arribaven al front: El riu Ebre. Més que mai, havien d’encapçalar les seves cartes posant “Zona de guerra”, d’acord a les ordres que havien rebut encara que, tal i com havia explicat anteriorment, en Joan amagava, escrit sota el segell que s’enganxava al sobre, el lloc on es trobava.

Els tres mosqueters eren quatre

Les Brigades Internacional, en general, estaven formades per polonesos, hongaresos, americans, anglesos, alguns voluntaris catalans i espanyols, a més a més dels “nostres” biberons.

La companyia d’en Joan era comandada per un polonès així com tots els soldats veterans que la formaven. Els biberons veien de la manera que es movien aquells veterans quan es “flairaven un aire diferent al d’altres dies” i es posaven a repassar fusells i a canviar corretges. Era la preparació  per anar a sorprendre l’enemic, sense fer soroll. En un moment determinat, el sergent demana voluntaris entre la lleva d’en Joan. El silenci dels biberons sembla declinar la “invitació” però… tot d’una, en Mira, un dels amics de la colla, surt dient “Jo m’hi apunto”. Malgrat els esforços de la resta de companys (Joan, Capella i González) per fer-lo desistir, no hi va haver manera. Li vam dir de tot, comenta en Joan. Que t’has begut l’enteniment, que t’has tornat boig?, ets un mal amic, que aquest no era el pacte que havíem fet d’anar sempre junts… El cas és que no hi va haver res a fer, en Mira impassible, amb els ulls baixos va deixar que ens anéssim esbravant. Li demano a en Joan com ho van solucionar i continua amb aquella vivència: Una vegada calmats i pensarosos, impotents per fer-li canviar la decisió, ens mirem tots tres, i tots tres estàvem pensant el mateix: Podíem, a consciència, deixar-li anar tot sol? Si et mataran com a un conillet!  I jo li pregunto, com manant-li la pressa per saber-ne el desenllaç:  i com ho vareu arreglar? Doncs què volies que féssim… Encara que en González era qui més es resistia, al final va claudicar com en Capella i jo. En resum, recuperem cartutxeres i bossa de costat i, ben poc després, emprenem camí cap a la concentració de voluntaris per al “cop de mà”.

Com si fossin els tres mosqueters, que eren quatre, com en Joan, en Mira, en Capella i en González, i de moment sense una por definida, es posen a la cua on repartien galetes, xocolata i conyac. Però la cosa anava canviant, atès que després, els hi van donar granades de mà a dojo, i els expliquen, amb tota minuciositat, l’assalt projectat: travessar el riu sense fer soroll ni ser descoberts. I val a dir que per travessar el riu, continuava aquella precarietat que ja s’havia manifestat en la migrada instrucció rebuda feia un parell de mesos: i és que només hi havia una barca per poder passar a l’altre riba i en cada viatja només hi podien anar tres soldats. Van fer falta, per tant, un munt de viatges fins haver traslladat totes les forces a l’altre costat. Una vegada allí, un escamot ja escollit d’antuvi, aniria al davant per tal de sorprendre qualsevol patrulla o guàrdia…

Tot plegat, no era cap joc de joventut. Era la guerra, un tema que els nostres pares que la van sobreviure ben poca cosa ens en van explicar atès era tema silenciat a les cases de la postguerra. Amb la distància del temps, els nets, o persones privilegiades com ara em trobo amb l’amistat d’en Joan, puc reconstruir, de primera mà, el que va passar a tants i tants joves biberons i xumets i per tant, el que va haver de passar també el meu pare  al qual van ferir en una mà en ser bombardejada la seva companyia en el seu pas per Balaguer.

Fins la setmana vinent.