Sota la buguenvíl·lia

Fent repàs al que he anat posant negre sobre blanc adreçat a un suposat interès general d’uns suposats lectors de can seixanta lúdic-festiu-musical, m’adono que al calaix més que algunes situacions o detalls del conjunt Els Vàmpirs primera època sobretot, hi queden fotografies i programes que poden acabar d’il·lustrar un temps en què  es lluitava per la llibertat i s’aprofitava tots els moments de “distracció” de la censura, grisos i en definitiva el que estava instaurat com a “autoridad competente”, per portar a terme reivindicacions. Al mateix temps, però,  també es procurava gaudir de la bona música i passar-ho el millor possible. Per tot plegat, he pensat que avui no sigui l’últim capítol dedicat a Els Vàmpirs.

D’altra banda i quedant-nos només en l’apartat lúdic-cultural, amb el ben entès que no hauriem de desmerèixer cap dels diferents estils musicals atès que en totes les capacitats, sensibilitats, intel·lectualitats i situacions personals dels moments viscuts, cadascun de nosaltres te feta la seva pròpia banda sonora. Una banda sonora, per cert, que no ha quedat configurada només per una cançó o un seguit de temes determinats d’un mateix nivell o bé grups concrets de l’època. Com en la vida mateixa, hi ha temps pels boleros, la música clàssica, el rock, el jazz, les ranxeres, l’òpera, la sarsuela, o fins i tot les cançons de l’estiu. De la mateixa manera que s’ha de respectar la predilecció per uns o altres dels diferents grups de la dècada dels ’60 o ’70.

Potser, doncs, entre fotografies i programes, cadascú podrà intentar visualitzar la seva pròpia pel·lícula tot recordant cançons que li sobrevenen. Són, en realitat, temes viscuts de manera puntual que ens adonem acaben formant part d’una banda sonora construïda en moments d’aquest espai de temps que hi ha entre el néixer i el morir: el que coneixem com a vida.

A partir d’aquí, programes,  imatges i paraules:

Aquell 1963 a part d’actuar una vegada més a “Los Almendros”, Carmen Amaya va ser la primera Reina de les Festes de Primavera. En Tomàs Cervera la va anar a convidar als estudis de Miramar de “Televisión Española”, on Federico Gallo presentava el programa “Esta es su vida” que en aquella ocasió, es dedicava a Carmen. Aquesta circumstància va fer que tot Espanya s’assabentés que a Palafrugell es portaria a terme la primera desfilada de carrosses que substituïa el carnaval que per ordre governativa s’havia prohibit. Val a dir que Carmen Amaya, coronada Reina, va fer la sacada d’honor en el partit de futbol que, dintre els actes del que eren les primeres Festes de Primavera, es portaven a terme. Mentre que qui va presidir la desfilada de carrosses, posteriorment conegut per la marca Carroussel Costa Brava, va ser Antoñita Barrera, la que era primera ballarina del Liceu i que sovint actuava a La Raqueta de Tamariu o a “Los Almendros”.

 

 

Postal de promoció del Night Club Savoy de Palamós, d’en Pepe Gabarró.

 

 

 

 

L’Ernest Batallé, fotografiat amb l’estàtua de l’arlequí que donava nom al prestigiós Night Club de Palafrugell.

L’Ernest va ser l’artífex de la creació i gestió del que era un dels locals més moderns i elegants de la Costa Brava, en aquells primers anys del  ’60.

Posteriorment va fundar els Bogart’s, un grup de persones admiradors del desaparegut artista de cinema. 

 

 

 

 

 

 

 

 

En aquestes dues fotografies es pot veure un munt de persones, joves en aquells anys de la dècada de 1960-1970, omplint la pista de ball de l’Arlequín.

Potser, qui sap, si algun dels possibles lectors és reconeix tot ballant….

 

 

 

 

Els Vàmpirs en una actuació al Night Club Marinada de Palamós, a primers del 1960. D’esquerra a dreta, Marc Girona (pianista qualificat, va formar part del grup i al cap d’un any, aproximadament, rellevat per Joan Xicoira) Frederic Sirés, Albert Fontfreda, Lluís Ribas i Pere Moret.

 

 

Els Vàmpirs revival, en el decurs d’una de les actuacions que van fer a l’Espai Fòrum Mediterrània, l’any 2009. D’esquerra a dreta, Frederic Sirés, Lluís Ribas, Albert Fontfreda, Paco Pannon i Agustí Ponsatí.

 

 

A la dreta, postal que promocionava el conjunt Los Gatos Negros. Una de les cançons característiques d’aquest grup era Cadillac Yo quiero llevar, en mi nuevo cadillac… Oh baby verás, que bonito cadillac… a fin de que conmigo quieras pasear…

 

 

 

 

 

 

Encara que una mica de manera efímera, el joveníssim conjunt Pipangoay (Pineda, Pannon, Gómez, Aymerich) va ser el primer grup palafrugellenc que es va voler emmirallar amb Els Vàmpirs. De manera esporàdica, en alguna ocasió, aquells jovenets, llevat d’en Pineda, van actuar amb el seu admirat Vàmpirs. D’esquerra a dreta: Paco Pannon (actualment forma part dEls Vàmpirs revival), Emili Gómez (a part de tocar posteriorment amb “Eduardo Castelló y su conjunto”, va formar el seu propi grup, Emien), Francesc Aymerich (posteriorment conegut en el món artístic-musical com a Francesc El Solitari), i Miquel Pineda al fons de la fotografia, davant el campanar inacabat de Palafrugell.

 

Tal i com ja havia explicat en anterior capítol, Els Vàmpirs actuaven sovint a Madame Zozó, una boite que estava instal·lada al bell costat, paret per paret, amb la casa de can Taritas (Mont-ras), on vivia en Francesc Aymerich amb els seus pares i germans. En Francesc, ja s’havia començat donar a conèixer com a cantant solista. També tocava alguns instruments com el piano, i a la fotografia se’l pot veure donant descans a en Ribas, a la bateria. D’esquerra a dreta, Pere Moret, Francesc Aymerich, Albert Fontfreda i Frederic Sirés.

Presentació del video-reportatge “Els Vàmpirs, bojos per la música”. D’esquerra a dreta de la fotografia: Eduard Bofill (autor del video-reportatge); Joan Bofill Padrosa (esporàdic bateria del grup); Albert Fontfreda; Joan Ponsatí, ferm músic del que es podria anomenar segona etapa dEls Vàmpirs; Quique (solista de Los Gatos Negros); Ramón Ponsatí, fill del malaguanyat Agustí que va ser guitarra solista durant molts anys dEls Vàmpirs i puntal del que va ser el revival Vàmpir; Frederic Sires; Manolo, guitarra solista de Los Sirex (conjunt que a part de les mítiques cançons “La Escoba” i “Que se mueran los feos”, tenien temes més melòdics com per exemple “Sin tus cartas”: Estoy solo sin ti y me acuerdo mucho más… Lo que has hecho tu en mi nadie puede remediar. Quiero tu amor, pienso en ti. Deseo que tu estés siempre junto a mi….. Lluís Ribas, i un servidor de vostès, que em va tocar presentar l’acte i em va fer molt de goig i va ser un honor. Gràcies.

 

Actuació al club Jeeps, als Masos de Pals. A l’estiu, en el decurs d’algunes temporades, va gaudir de prou èxit. Estava freqüentat per joventut de Pals, pobles de les rodalies, i també joves estrangers que podien gaudir de la música, ballar i fer algun gin tònic…

 

 

 

Quatre magnífics conjunts de l’època. Quatre estils diferents, però tots de bona qualitat els quals ens van fer ballar a la joventut d’aquells anys. El conjunt Los Setson, una orquestrina de gran prestigi, que encara perdura en el temps. Per aquesta formació musical hi van destacar cantants com els mítics Fernando Mendoza, Jordi Garanger o en Blas.

 

 

 

A partir d’aquí, diferents fotografies de promoció dEls Vàmpirs (sempre, d’esquerra a dreta):

 

 

 

Ribas, Sirés, Moret i Fontfreda.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Sirés, Ribas, Moret i Fontfreda.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fotografiats amb un exemplar de la Revista de Palafrugell: Sirés, Moret, Ribas i Fontfreda.

 

 

 

 

 

 

 

Fontfreda, Sirés, Moret, Ribas i Girona.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ribas, Girona, Moret, Fontfreda i Sirés. (Al Parc Güell de Barcelona)

 

 

 

 

 

 

Girona, Ribas, Moret, Sirés i Fontfreda.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Juli Monguilod, Albert Fontfreda, Joan Xicoira, Frederic Sirés i Lluís Ribas.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A les escales de Cap Sa Sal: F. Sirés, J. Ponsatí, J. Xicoira, Ll. Font i A. Ponsatí.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els Vàmpirs, una formació estrella en la història de la constel·lació musical de Palafrugell i les comarques gironines.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fins la setmana vinent amb, ara sí (espero), l’últim capítol dedicat a Els Vàmpirs: Renovacions, evolució i retorn