Sota la buguenvíl·lia

Encara que com aquell qui diu només estem a un mes i mig de la celebració de l’onzena Fira d’Indians (Begur) i amb un extens i acurat programa es portarà a terme els propers 5, 6 i 7 de setembre, el títol no és per parlar dels indians, sinó per deixar constància que a partir del 2000 a la vila begurenca va néixer de manera estable el teatre local.

Deixeu-me dir abans de res més que quan he anat a veure ja sigui una obra de teatre, un esdeveniment esportiu o qualsevol activitat de caire creatiu local que es faci cara el públic i he sentit que algú dels assistents deia allò de per ser aficionats ho fan prou bé, me s’aixequen els cabells de punta. I és perquè, normalment, aquest tipus de públic, son persones amb poca sensibilitat que no saben valorar prou el que van a veure i recorren al tòpic esmentat. I deixem-ho aquí. Bé, com tinc molt de respecte per totes aquelles persones que practiquen alguna activitat, ja sigui cultural o esportiva, en la qual a banda de mostrar predisposició s’ha de tenir alguna habilitat per portar-la a terme i atrevir-se a pujar dalt un escenari, pista, terreny de joc o per exposar la seva obra,  vagin aquestes ratlles d’avui en homenatja i reconeixement de tots aquells grups, colles, corals o associacions, que treballen en equip o de manera individual. I no em val, en aquesta ocasió, allò que diu un meu amic quan algun pretensiós es fa lloances d’ell mateix o del grup que dirigeix i ho amplia per acabar de donar-se importància: Doncs mira, fa quaranta anys que ho representem, és quan ell, el meu amic, respon a aquell estirat pretensiós: I no us heu aturat a pensar que potser fa quaranta anys que ho feu malament?

Del que us vull parlar avui, no és aquest el cas. Ni com tampoc ho és en la major part de les persones que s’estimen alguna de les activitats creatives que assagen i es preparen traient temps al seu temps de lleure per presentar després, en públic. Com per exemple el grup de persones amb les quals m’he trobat en dues etapes ben diferents. Deu fer set  o vuit anys fent un reportatge sobre Begur, em vaig trobar amb un grup de joves entusiastes del teatre. S’anomenaven Els Indianos. La Raquel Martínez n’era la seva directora i em deia, amb tota la humilitat d’aquest món: Hem fet obres de teatre de creació pròpia i adaptacions d’esquetxos agafats d’anuncis. Això passava, si la memòria no em fa cap mala passada, per vigílies de Sant Pere del 2007. O sigui, que l’estrena era per la Festa Major  de Begur. Aquell grup, quina fotografia que els vaig fer podeu veure al costat d’aquestes ratlles, estava format per (d’esquerra a dreta i de dalt a baix): Antoni Bonfill, Albert Pi, Eloi Bonfill, Dani Martínez, Mariví García, Raquel Martínez i Alèxia Frigola. Doncs bé, recordo que en finalitzar la xerrada i desitjar-los molta sort (merda, en el món del teatre), la Raquel em va respondre: A veure com ens sortirà. Tenim molta il·lusió i hem treballat molt perquè el públic s’ho passi tan bé com ens ho hem passat nosaltres preparant-ho. Esperem que riguin molt, perquè l’obra és molt divertida. I ho va ser, en dono fe.

El cas és que, set anys després, la història tradicional del teatre de la gent de Begur continua. Per la Festa Major, concretament el dia 27 de juny propassat, me’n vaig anar cap el Casino begurenc a veure Jo, jo, jo mut. Una obra també feta de dalt a baix pels integrants del grup de teatrU, encara que, des del 2008 la colla s’anomena Es Quinze. Em poso al seient número 3 de la fila 11. Comença la funció. Aquell grup de joves, ja no ho eren. I no perquè en haver passat set anys s’haguessin fet grans, sinó perquè els havien substituït un grup també molt entusiasta però que molts d’ells han superat el mig segle. Què havia passat?

En aquesta fotografia podem veure la colla Es Quinze. D’esquerra a dreta: Carme Vargas, Carme Solves, Josep Pereira, Enric Caner, Anna Dalmau, Antón Jodar, Núria Tortras, Elisabet Pou, Montse Franco, Carmen Rodríguez, Albert Dalmau, Maria Teresa Caner, Enric Tarrés, Maria Dolors Mascort,  Joan Serrano, Paula Fernández, Àngel Burgas.

Primer de tot, deixeu-me dir que l’obra, partint d’una idea de dos dels integrants de la colla, en Jaume Congost i l’Àngel Burgas, va anar evolucionant i creixent amb aportacions de tots plegats, fins a convertir-se en un llibret que, dirigits per Joan Serrano, el dia de l’estrena va arrencar els sincers aplaudiments  del pati de butaques. Així com, pel que vaig poder comprovar en la representació que van fer a l’endemà, el públic també es va divertir i ho va passar la mar de bé. No és pas que repetís perquè m’havia agradat molt el dia anterior, que sí, però va ser de casualitat que vaig passar per allà i vaig voler-hi donar un cop d’ull. Hi van sortir setze actors, setze! Setze actors en escena, amb entrades, sortides i embolics, tal i com mana el  manual de la comèdia i els vodevils.

El què havia passat del canvi generacional dels actors, és molt senzill. Aquella joventut que em vaig trobar el 2007, uns se’n van anar a estudiar i es va perdre el contacte habitual; d’altres, van posar-se a festejar i formar família… Més o menys, el que malauradament o sortosament, passa sovint. El cap d’uns anys, aquells actors d’ahir, però, un bon dia les circumstàncies canvien i tornen a l’escenari. Amb tot, per aquells nois del 2007 encara no els ha arribat el moment de recuperar aficions. Espero que, quan puguin, s’afegeixen a la colla actual i plegats, continuar fent-ho passar bé el públic assistent.

Amb permís dels possibles lectors, aquí faré pausa. Vull dir, que la setmana vinent continuaré fent una pinzellada d’aquest grup de teatrU Es Quinze. Però ara, com veig que una vegada més m’he anat enrotllant i enrotllant, crec és d’urgència expliqui el que vull explicar. De fet, està relacionat amb els indians o americanUs, que un bon dia se’n van anar a fer fortuna, o no, a Cuba. I és que, d’altra banda, també està relacionat tal i com podreu seguir, amb el món de les havaneres.

La gavina del mestre Sirés ha fet 90 anys

Fa vuit dies es va celebrar la 48ena edició de la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell. Igualment com he fet des de fa molts anys, les vaig seguir per TV3. No en vull pas parlar per assenyalar el que em va agradar, però si el que vaig trobar un descuit monumental ja sigui per part dels organitzadors en primer lloc, de la mateixa “Televisió de Catalunya” i, sobretot, pel que fa als actuals components del grup Port-Bo, hereus dels fundadors Frederic Sirés, Ernest Morató, Pitu Xicoira i Carles Mir. I per tant, continuadors d’aquells cantaires als quals Sirés acompanyava al piano, no van recordar-se del magnífic músic nascut a Begur el 1898 i mort a Palafrugell el 1971.

Per què dic això, si amb aquestes dades de l’humil mestre Sirés no s’hi escau cap efemèride?

Molt senzill: Fa 90 (noranta) anys que Frederic Sirés i Puig va escriure la lletra i la música de l’havanera La gaviota.  Cançó que ell mateix en va fer la traducció al català: Oh! gavina voladora que volteges sobre el mar… i en la dècada dels anys setanta es va popularitzar de manera extraordinària gràcies a la difusió que en va fer la cantant Marina Rossell.

Frederic Sirés, home senzill i d’una excessiva modèstia, al mateix temps que una de les figures del panorama musical empordanès del segle XX, va escriure La gavina l’any 1924 tot i que no la va publicar fins al 1928. A l’havana, va treballar en una fàbrica de xocolata (segons que m’ha explicat en alguna ocasió el seu fill que també es diu Frederic -guitarra baixa dEls Vampirs-) i allà, va conèixer una noia que es deia Ofèlia, de la qual es va enamorar. L’any 1918 Sirés havia anat a Cuba per intentar fer fortuna i per això, estalviava tan com podia. Però el clima càlid i humit de Cuba no li provava. Havia emmalaltit d’asma i, per consell dels metges, que li vaticinaven el pitjor si continuava allà, va tornar cap a Begur al cap de poc temps i com aquell qui diu amb just quatre quartUs a la butxaca.

Tots sabem sobradament que, gràcies als cantaires Morató, Xicoira i Mir acompanyats al piano pel mestre Sirés, les havaneres van passar de la taverna als escenaris. Amb el ben entès que en aquell 1966 entre Francesc Alsius i Joan Pericot, van facilitar la publicació del llibre que va ser el motiu i posada a punt del que esdevindria posteriorment la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell. Prèviament, la feinada se l’havien emportat l’Ernest Morató tot recordant les lletres de les cançons d’anada i tornada, al ritme del  dos per quatre que havia sentit cantar de jovenet, i Frederic Sirés, el mestre Sirés, que amb la seva paciència, tranquil·litat i bonhomia que el caracteritzava, anava escrivint la solfa que sortiria publicada al llibre. Una publicació, val a dir-ho, que va ser l’inici de la recuperació de la cultura de les havaneres i el boom de les cantades.

Per això, ara en escriure la crònica dedicada al grup de teatre que també fan recreacions d’aquells americanUs que van fer fortuna, o no, a Cuba, en el decurs de la Fira d’Indians, no me’n he pogut estar de fer aquesta queixa i reivindicació una vegada més, cap a la figura del mestre Frederic Sirés i Puig.

Tot plegat, ho sabien, ho saben, els de TV3, els organitzadors de la cantada, el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Palafrugell, els tècnics de Cultura de l’Ajuntament de Palafrugell, la Fundació Morató, amb la seu a Palafrugell, els components del  grup Port-Bo i tots als que els agrada remenar la cua quan veuen arribar tot aquell públic que a més d’agradar-los poder treure el mocador per cantar La bella Lola i després poder-se posar la pell de gallina cridant multitudinàriament Visca Catalunya? No els agradaria, de quan en quan, que a més de recordar a forasters, en ocasions també es recordessin de la gent de casa? I és que no només de p(l)a ha de viure la vila del peix fregit.

Dit això, i vist que pels mitjans de comunicació també els va passar desapercebuda aquesta efemèride d’aquest home, d’aquest mestre de la música, Frederic Sirés i Puig, no me’n he pogut estar de tallar el text que vull dedicar al grup de teatre per acabar escrivint sobre La gavina del mestre Sirés. Espero que Es Quinze em sàpiga perdonar. I per cert, la magnífica escultura, el bust del mestre Sirés  que va fer l’excel·lent artista Paco Pannon encarregada pel grup Bogart’s (Ernest Bataller), com és que no presideix com es mereix el Teatre Municipal de Palafrugell per comptes d’estar en lloc secundari?

A Begur, el mes de setembre vinent tenen temps, si és que no hi han pensat, a fer algun recordatori del mestre Sirés, dins el que és l’atapeït programa de la 48ena edició de la Fira d’Indians. I és que Frederic Sirés i Puig va ser un indià que va anar a Cuba a fer fortuna però va ser un dels que va tornar escurat de butxaca. Amb tot, si bé molts americanUs en tornar a Begur van deixar com a llegat cases que són un patrimoni arquitectònic-cultural impressionant, el mestre Sirés, en tornar, va escriure La gaviota en record de la cubanita Ofèlia deixant-nos un llegat musical que massa sovint no està prou ben reconegut. I és que La gavina, La gavina del mestre Sirés, senyores i senyors, ha fet 90 anys!

Fins la setmana vinent amb El teatrU dEs Quinze