Sota la buguenvíl·lia

Ves per on, a través d’una pel·lícula que a Catalunya s’ha estrenat al cinema del Casino Cultural de Begur, vaig poder conèixer la existència d’un poble de la província de Soria que a l’hivern no arriba a la mitja dotzena d’habitants: San Felices.

La presentació a la vila baix empordanesa de la Costa Brava va comptar amb la presència del director d’una obra que va néixer de manera informal ara fa quatre anys, i que intentaré explicar en proper capítol, i amb la del tercer protagonista d’una història de cent minuts (Sanfelices) plena d’emotivitat i sensibilitat així com valors per a la reflexió.

Aquest esdeveniment es va produir el proppassat divendres 1 de març. El motiu pel qual l’estrena a Catalunya es portés a terme en un poble i no en una ciutat o capital del nostre País, és deu única i exclusivament perquè el tercer cap de cartell, Julio Arnau i Català, és un begurenc que des del 1968 viu a Madrid però sempre havent fet escapades a la seua vila, Begur. Unes escapades i estades que des que es va jubilar, sovintegen més i són més perllongades. Fins el punt que l’any passat li va permetre interpretar un petit paper en una comèdia portada a terme pel Grup de TeatrU Es Quinze, de Begur, estrenada per la diada de Sant Pere, patró de la vila.

Però anant al gra, perquè ara mateix veig m’aniria enrotllant explicant ets i uts de l’un i de l’altra en detriment d’intentar fer cinc cèntims d’una producció que ha obtingut diversos premis en diferents festivals de cinema en els quals ja s’ha presentat. I és que Sanfelices ha sigut premiada com a millor pel·lícula en el Festival Internacional de Cine de Vilagarcía de Arousa o també cal destacar que ha rebut l’Or a la millor pel·lícula “Familiar y de Valores” en el Festival Internacional de Cine Queen Palm de Califòrnia. En aquest cas, però, val a dir que en el certamen de Palm Springs (Estats Units) l’obra de Roberto Lázaro a part de l’Or esmentat, cal afegir-hi quatre guardons més: Or per a la millor actriu (Flora López) Plata al millor guió (Roberto Lázaro i Miguel Muñoz Baeza) i dos Bronces: per al millor actor (Ócar Abad) i pel millor director (Roberto Lázaro). Tot plegat, juntament amb una molt bona crítica arreu on ja s’ha estrenat i projectat (entre altres llocs Soria, Madrid, Alacant i Begur).

Bé, Sanfelices es pot dir que és el resultat d’una història senzilla i propera, molt ben realitzada i interpretada. Per això fa que els personatges també siguin molt propers fent entrar i viure el que de manera acurada s’explica a través de la pantalla. És una història plena de sensibilitat i emocions amb uns valors universals. Des del que pot significar viure dedicant la vida als demés, passant per una extraordinària relació entre una mare que pateix una malaltia terminal i el seu fill, fins el valor de l’amistat entre una dona i un home ben curiós.

L’Elena (Flora López) és una mestra que mentre estava fent una de les seues classes, pateix una embòlia. Aquest fet no només canvia totalment la seua vida, sinó també la del seu fill, en Manuel (Óscar Abad). I és que el jove estudiant ho deixa tot per només dedicar-se a la seua mare, deixant de banda els estudis universitaris per posar-se a treballar i així poder pagar el centre de dia en el qual la seua mare ha d’estar ingressada. És en aquest lloc que la mestra coneix en Carmelo (Julio Arnau), un pagès-pastor amb força terreny de conreu i bestiar, acabat d’arribar del poble on sempre havia viscut. Aquest home és un tipus curiós i apassionat per l’astronomia. El cas és que entre els dos, l’Elena i en Carmelo, neix una bonica amistat i una complicitat que els recupera il·lusió pel present, amb mirades al passat.

Tot plegat porta als protagonistes a les seues arrels. En Carmelo perquè torna al seu poble, amb la seua gent, i perquè l’Elena i en Manuel se’n van a San Felices, el poble on la mestra va exercir per primera vegada; on es va enamorar i lloc on va néixer el seu fill. Allà, al poble de Soria, a part dels records i reviure un temps passat, és el moment de fer balanç aclaridor. És, així mateix, el desenllaç d’una història que tot i sent de caire dramàtic, l’elegància, senzillesa i acurada posada en escena amb la qual està explicada, juntament amb les peculiars pinzellades d’aire fresc d’en Carmelo, fan passar volant els cent minuts de durada de Sanfelices. Una pel·lícula plena d’emocions que descriuen una realitat de situacions.

Si no hi ha res de nou la setmana vinent intentaré fer cinc cèntims de la història que hi ha darrere les càmeres, i dels sentiments que van impulsar que aquesta pel·lícula rodada a Soria s’hagi estrenat a Catalunya, al cinema del Casino Cultural de Begur.