Sota la buguenvíl·lia

Abans de fer una pinzellada sobre aquest jove begurenc de setanta quatre anys que en fa cinquanta se’n va anar a Madrid i que, entrat a la seua sèptima dècada s’ha convertit en el tercer protagonista de la pel·lícula Sanfelices, m’agradaria fer cinc cèntims de com va sorgir aquest llarg metratge que està rebent premis a tort i a dret i també del seu director, Roberto Lázaro.

Deia, en el capítol anterior, que Sanfelices és una història senzilla i propera, molt ben realitzada i interpretada. També deia que el projecte va sorgir de manera informal… I és que tot va començar quan un grup d’exalumnes de Roberto Lázaro que havien finalitzat el cicle de Captació, Il·luminació i Tractament de la Imatge, li van proposar que els agradaria continuar treballant junts però si ell, en Roberto, els ajudava en la iniciativa.

I és que aquells joves volien completar la seua formació portant a terme la preparació, el rodatge i la postproducció d’una pel·lícula de llarg metratge. Al projecte s’hi va afegir un altra grup d’antics alumnes, reclutats a través de les xarxes socials. Però calia buscar un tema i elaborar un guió i també que sortissin persones tècniques per establir un pressupost i buscar finançament així com preparar els diferents aspectes legals i formals del rodatge. Mica en mica l’equip es va anar construint i es va formar la gran família, amb els responsables de cada àrea ben definits. Pel que fa al guió… és en certa manera autobiogràfic, ja que neix a partir d’uns punts de referència del mateix Roberto Lázaro (la seua mare era mestra i va emmalaltir) i experiències personals que va cedir a un altra seu ex alumne: Miguel Muñoz Baeza que va ser qui, amb gran sensibilitat va desenvolupar i actualitzar la història de Sanfelices, juntament amb el mateix Lázaro.

Una vegada completat l’equip tècnic es va començar a rodar a les ordres de Lázaro, un professional amb una àmplia formació que va des de ser llicenciat en Ciencies de la Informació per la Universitat Complutense (U.C.M.), fins a tenir estudis en Alta Direcció d’Empreses, per la Confederación Española de Organizaciones Empresariales y la Confederación Española de Pequeñas y Medianas Empresas (CEOE-CEPyME), passant per estudis de doctorat en el Departamento de Comunicación Audiovisual y Publicidad o estudis de Cine e Historia a la Facultat Geografía e Historia (U.C.M.) o el curs d’Estética de la Realización Documental por la Escuela de Cine de Sant Antonio de los Baños (Cuba). Dit això, no és gens estrany que Lázaro decidís involucrarse en el projecte proposat per ex alumnes seus.

Del perquè de tot plegat em sembla queda resumit en la nota explicativa facilitada per en Roberto Lázaro i la Tania Jiménez, la professora que també es va implicar en el projecte de Sanfelices: “Queríamos que estos jóvenes estudiantes de imagen y sonido entendieran que hacer una película es una tarea ardua, difícil, dura y cara. Si conocen todos los pasos, los procedimientos técnicos, los costes…, entenderán la importancia de respetar los derechos de autor, la propiedad intelectual y sobre todo la propiedad mercantil de la obra audiovisual. Por otra parte, nos parece importante que piensen que escribir un guión alejado de los estándares que las distribuidoras generalistas proponen para un publico como ellos, les afianzaría en la idea de lo importante que es tener una cinematografía nacional variada en las temáticas, géneros y costes de producción.”

Tot i que el currículum professional d’en Roberto Lázaro és prou àmpli, només dir que una llarga llista de premis i mencions que es poden consultar perfectament en diferents arxius, avalen la trajectòria d’aquest cineasta nascut a Soria que, a primers de març, va presentar, a Begur, la seua (i de tot l’equip) última pel·lícula: Sanfelices. Feta doncs aquesta breu sinopsi del perquè Sanfelices i de Roberto Lázaro, anem a saber quelcom del tercer cap de cartell d’aquest llarg metratge, el begurenc Julio Arnau Català.

Dels Pastorets amb la “Tató” al Sanfelices amb Roberto Lázaro

Julio Arnau Català va néixer a Ciutadella (Menorca) l’any 1945. Que naixés a Menorca, en Julio ho explica així: El meu pare era de Begur i en aquella època es dedicava a la pesca. El cas és que amb tres o quatre homes més del seu poble, van agafar una tranyina i es van fer a la mar cap a Menorca. Se’n van anar a pescar a Ciutadella. Però ves per on, a la ciutat més poblada de l’illa més septentrional de les Balears, va ser al meu pare qui van pescar. Al cap d’uns mesos vaig néixer jo. Quan tenia uns dos anyets tota la família vam venir al poble del meu pare, i així va ser que ens vam establir a Begur.

Com molta mainada begurenca,  de ben menut, en Julio va començar a fer teatre amb la mítica Concepció Pi “la Tató” i sembla ser que ja posava de manifest les seues qualitats interpretatives. En el decurs d’aquells anys la representació de Els Pastorets era l’obra obligada en les diades nadalenques fins que quan tenia uns quinze anys, es va crear un grup de teatre de persones adultes que van convidar en Julio oferint-li un petit paper a l’obra que estrenarien mesos més tard. Es pot dir que aquests van ser els seus inicis en el camp de la interpretació.  Encara adolescent, havia debutat, el 1960, en el que es podria anomenar teatre amateur, a la sala del Casino Cultural de Begur. Escenari al qual va tornar al cap de cinquanta vuit anys (2018) fent un paper de col·laboració amb la colla local Grup de TeatrU Es Quinze. Em va convidar i convèncer  el meu amic Jaume Congost, dient-me que hi havia un petit paper que m’anava com anell al dit. La veritat és que m’ho vaig passar molt bé amb tota aquesta colla de magnífics actors i actrius i millors persones encara recordava la vigília de l’estrena de la pel·lícula Sanfelices quan, al mateix temps, va poder participar al seu primer assaig de “Barra lliure”, la nova comèdia que prepara per aquest 2019 el grup que dirigeix Jaume Congost.

Però la vida dóna moltes voltes, i en el cas d’en Julio Arnau encara n’ha donat més atès que l’any 1968 se’n va anar a Madrid i va entrar d’auxiliar de vol en una companyia aèria. Ha voltat arreu del món però,  com diu la dita: “Roda el món i torna al Born”. Pel que fa en Julio, perquè a més d’anar a presentar el que ha sigut el seu primer llarg metratge, també a la mateixa sala del Casino Cultural, per la diada de Sant Pere, estrenarà, amb el Grup de TeatrU Es Quinze, una nova comèdia i, d’altra banda, amb la seua esposa passen temporades al bell paratge begurenc.

Amb tot,  el 1998 en Julio va patir un infart i va haver de deixar de volar. Es va passar dos anys treballant al despatx de la companyia aèria i al cap de vint-i-quatre mesos, es va jubilar. En tenir més temps, i atès sempre li deien que tenia veu de locutor i que s’hi podia dedicar, va ser així que, segons m’explica ja que no tenia res més a fer en estar jubilat, vaig decidir anar a una escola de doblatge durant un parell o tres d’anys. Llavors he fet alguna coseta com ara falques per la ràdio, algun espot de televisió… i un dia, em van oferir presentar-me a un càsting a Tele5. La prova va sortir bé i em van contractar per sortir al programa que es deia “De buena ley” en el qual representava a un senyor de 70 anys, gay, que surt de l’armari i tenia trifulgues amb el seu fill. Com anècdota, en Julio recorda que aquí a Begur aquella aparició a les pantalles televisives interpretant un senyor que sortia de l’armari va provocar tot un enreou. Va haver-hi una mena de revolució perquè alguns opinaven que efectivament era homosexual i d’altres deien que no, que tot allò formava part de la sèrie de televisió. I és que molta gent es pensa que tot el que surt a la tele és cert i no es fa a la idea que en aquests tipus de programes està tot “guionajat”. Com m’ho vaig passar molt bé treballant davant de les càmeres, sense posar-me nerviós, així va ser que vaig començar.

Val a dir que gràcies a les seues capacitats innates i a partir de dos, tres anys de pràctiques en escoles de doblatge i locució publicitària, en Julio ha fet diversos espots a la televisió. Per a Renfe, Green Peace o l’asseguradora Gènesis, per exemple; i com ja ha quedat palès ratlles amunt, doblatge per a series de televisió i diverses pel·lícules a part de moltes falques per a diferents emissores de ràdio. Així mateix va participar en tres capítols de la sèrie bàvara “Dahoam is Dahoam” rodats a Palma de Mallorca o interpretant un important personatge en el llarg metratge “Win sommer auf Lanzarote” per a la ZDF (Televisió alemanya).

Fet aquest petit resum de la seua trajectòria en el camp de les arts escèniques de la interpretació i de la locució, he de dir que si bé per iniciar-se a la televisió ho va fer a partir d’un càsting, no és pas menys cert que també va ser a partir de superar unes proves que el van triar per interpretar el paper de Carmelo a la pel·lícula de Roberto Lázaro, Sanfelices. M’hi vaig presentar després de veure a internet que es convocava el càsting. En resum, que em van agafar en veure que hi havia molta química amb la protagonista Elena (Flora López), que ja estava decidida, i un servidor. I així va ser que em van agafar. Posteriorment, parlant amb en Roberto i dir-li que jo era de Begur, ell em va comentar que coneixia el poble i els seus racons ja que feia uns anys que havia portat a terme uns reportatges sobre la zona. En Julio està molt content d’haver format part de l’equip, d’aquesta gran família, remarca, que ha sigut el rodatge de la pel·lícula Sanfelices.

Per tant, podria semblar senzill que, si bé el director (i co-guionista) Roberto Lázaro ja sentia una admiració per Begur i que el seu “tercer home” com a cap de cartell, en Julio Arnau (Carmelo al llargmetratge) sent el seu poble, podés ser el lloc on s’estrenés la pel·lícula a Catalunya. Però no va ser així de fàcil. Per aquesta raó, en Julio encara n’està més content es podés portar a terme la presentació i estrena el primer dia d’aquest mes de març. I més ho va estar encara perquè a la presentació el va acompanyar el mateix director i líder del projecte posat en pantalla: Roberto Lázaro. Ens ha costat una mica de feina poder portar la pel·lícula aquí em dia en Julio, alhora que feia palès el seu estat d’ànim i agraïment: Una vegada aconseguit fer l’estrena al  cinema del Casino Cultural del meu poble, només puc afegir que estic segur que la gent gaudirà tant veient-la, com jo m’ho he passat bé fent-la. Moltes gràcies a tot l’equip, la gran família, i en Roberto Lázaro per venir a la presentació a Begur i fer-nos una xerrada amb torn obert de preguntes, sobre la pel·lícula Sanfelices.

A grans trets, eus aquí una petita pinzellada a Sanfelices, una història de valors.