Makinoblog

Per als que somiem que algun dia ens regalaran una Leica M ben assortida d’objectius, el premi de consolació ha estat, durant el parell d’anys que ha durat la seva producció, la fantàstica i mai prou ben ponderada Epson R-D1. De telèmetre, és clar, amb muntura Leica i sensor de mida APS-C. I dic que ha estat perquè el fabricant de fotocopiadores que hi posa la marca i els calés (la resta és Cosina) ha decidit reviure-la amb el model R-D1x. Bàsicament és la mateixa càmera, amb els seus sis milions de píxels, amb alguns retocs de programari i alguna cosa més que encara no se sap (alguns blogs diuen que l’empunyadura és nova, però ja existia abans com a accessori). El que no està clar és a què treu cap reeditar una càmera que, per resolució està obsoleta, per preu sobrevaloradíssima (al voltant dels 2.000 dòlars) i per públic, limitada a una minoria de col·leccionistes i de maniàtics com jo. Tant se val, quantes més n’hi hagi al mercat (encara que sigui al Japó) més assequible serà i jo encara no la he esborrat dels meus somnis. Ni que sigui per recuperar un excel·lent Voigtlander Color-Skopar 25mm que vaig utilitzar fa anys amb uns resultats impressionants.