Makinoblog

115 milions de píxels: poca conya

Des de sempre he tingut debilitat per els invents fets a casa. Per això em va fer molt feliç anar descobrint per la xarxa els mil i un invents de la gent per fabricar-se una càmera digital. El procés és molt senzill: aprofitar-ne una de gran format, acoblar-hi un escàner pla (sí, dels que tots tenim a casa) al darrere i connectar-lo a l’ordinador. Sembla una tonteria, però individus, com el propietari de l’invent de la foto, un tal Michael Golembewski, ha aconseguit uns resultats sorprenentment bons. I creatius, ja que l’escàner ha d’explorar tota la zona de cobertura interior de l’objectiu amb un sensor lineal. Els CCD o CMOS de les càmeres digitals capten l’escena tot d’un plegat, però en un escàner d’aquest tipus, el captador tan sols és una línia d’elements fotosensibles que es desplaça. Mentre es produeix aquest desplaçament, que és relativament lent, les posibilitats d’intervenir sobre el subjecte retratat són tantes com vulguem. Les deformacions que en resulten atorguen a aquesta tècnica un caràcter propi, molt fàcil d’identificar i molt difícil d’imitar per altres mitjans. Mireu la galeria de la web d’aquest noi, paga la pena.

Fa quaranta-quatre anys, el senyor Gordon Moore vaticinava que la capacitat de càlcul dels sistemes electrònics es duplicaria cada divuit mesos. La famosa llei de Moore s’ha anat complint amb petites fluctuacions i de moment no sembla que hagi de variar. Avui llegeixo que aviat es vendran targetes Compact Flash de 64 Gigabytes. Les càmeres de butxaca s’enfilen més enllà dels 12 megapíxels, que és el que semblaria el sostre racional per al mercat de consum. Ja ho sabem que la investigació tecnològica no té aturador. Millor que sigui així, però potser aviat ens haurem de plantejar quines són realment les nostres necessitats abans que les grans empreses ens en creïn -encara més- de noves.

El preservatiu per a càmeres
Un dels problemes per als que fan un ús intensiu de la càmera i/o dels que volen estar sempre a la última i canvien d’equip constantment és com aconseguir una bona conservació de la càmera. Camera Armor és una empresa que es dedica a fabricar fundes de silicona a mida de cada model i que s’ajusten com un guant a tots els botons i comandaments. També incrementen -no gaire, és cert- la resistència a les esquitxades i als cops. Pot resultar una bona inversió, sobretot per als professionals que “rebenten” càmeres amb certa facilitat. Es poden trobar en diverses botigues d’Internet, entre altres a Pixmania

He de reconèixer que vaig quedar una mica decebut en saber que Olympus no presentarà les presumptes M1 i M100 durant la PMA que ara es celebra a Las Vegas. El rumor va sortir de la web russa Photogenius.ru i, pel que sembla, no es farà realitat fins el 15 de juny. Almenys ja tenim data oficial.
El que fa gràcia és la publicitat que se’n fa des del mateix fabricant: “el futur no espera: captura’l el 15 de junt del 2009”. Futur? Potser el concepte no és tan futurista com podria semblar. I si no us ho creieu, mireu l’anunci de sota. Sembla una premonició del que probablement ens anunciaran com a gran novetat . En fi, ja no ve de quatre mesos més.

Eugene Smith promocionant la Olympus Pen F

No me’n puc estar de comentar aquest anunci, en el que l’insigne William Eugene Smith, promocionava la Pen F. Una petita maravella rèflex de mig format (18×24 mm) sense pentaprisma (dotada, però, amb el sistema “porro”) de la que cantava les lloances per les seves reduïdes dimensions i portabilitat. I no és d’estranyar que la marca japonesa escollís aquest individu, reporter de guerra i autor de una pila de fotografies famoses (desembarcament a Iwo Jima a la IIa Guerra Mundial, el doctor Scweitzer a l’Àfrica, la malaltia de Minamata al Japó, etc) per a la seva campanya, ja que precisament ell va haver de plegar de la Revista Newsweek per haver-se negat a treballar amb càmeres de format mig (més grans que el format complet de 35 mm). Tot un exemple de coherència publicitària.

Samsung NX, a veure qui endevina quina montura portarà...

Tot i que no és una novetat el fet d’incloure un sensor APS-C en una compacta (vegeu la Sigma DP-2), sí que ho és que disposi d’òptiques intercanviables. Això és el que ha construït Samsung, que ahir va presentar la NX a la fira PMA de Las Vegas. De la mida d’una compacta més aviat grassoneta, sembla voler seguir els passos del sistema Micro Four Thirds (M4/3) d’Olympus i Panasonic/Leica. La filosofia del producte és d’una lògica evident: l’usuari que vol anar més enllà de la foto facilona i trivial es troba amb la incomoditat d’haver d’utilitzar un model rèflex, voluminós i complicat. Per què? Doncs perquè, ara per ara, els sensors petits de les compactes encara no estan prou evolucionats per a combinar uns nivells de soroll baixos amb una sensibilitat elevada (necessària per contenir la mida -i el preu- de les òptiques). D’aquesta manera, els enginyers arriben a la conclusió de que cal un sensor gran a dins d’una càmera petita. La solució passa, tal i com han fet els inventors del M4/3, per eliminar el mirall de les rèflex reduint així la mida del cos i afegir-hi un visor electrònic d’alta resolució. Amb això i amb òptiques intercanviables s’aconsegueixen la flexibilitat i la qualitat d’un sistema DSLR i contenir el volum del cos de la càmera. El que no tinc clar és si Samsung aconseguirà fabricar objectius petits per a un sensor tan gran. A més a més, tot plegat representa la introducció d’una altra montura d’objectiu, un estàndard més en el complicat mercat de la foto digital. Potser hauria estat millor i més barat afegir-se al Micro Four Thirds amb una càmera competitiva. Haurem d’esperar a veure què fa Olympus, perquè la Panasonic G1, per les seves dimensions, s’acosta més les rèflex tradicionals que no pas a les compactes.