El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/lluisromero
Articles
Comentaris

Lupa

Una bona lupa
Actualment, els visors de DSLR que no disposen de sensor full-frame solen oferir la sensació d’estar observant a través d’un túnel, amb una imatge petita i llunyana. Aquest efecte és més evident quant més petit és el sensor, sent especialment incòmode en el format Four Thirds de Panasonic-Leica i Olympus. Per tal de solucionar-ho hi ha diferents lupes que es poden acomodar a l’ocular del visor. Aquesta, la Seculine KPS U-13C foto disposa d’un sistema de fixació molt sòlid i funciona amb la majoria de marques actuals. L’ampliació és d’1,3x, cosa que de vegades no permet llegir completament la informació de l’exposició (segons on estiguin situada en el requadre). De tota manera continua sent un accessori molt útil i recomanable, doncs ve acompanyat de dos oculars de goma que permeten veure-hi millor als qui portem ulleres. Es pot trobar en diferents botigues d’Internet, algunes a Ebay.

La tapa perfecta

La tapa

La tapa

Sembla mentida que, encara avui, la tapa de l’objectiu pugui ésser un tema d’anàlisi. Fa més de cent cinquanta anys que existeixen les tapes de l’objectiu i tot just fa uns mesos els dissenyadors de Ricoh n’han dissenyat el model -al meu parer- més evolucionat i perfecte. No es perd, no s’ha de treure ni posar i cobreix totalment el frontal de l’objectiu. Ha estat introduida per aquesta marca per al seu model de compacta de gamma alta GX-200, però sembla que hi ha gent que ja ha aconseguit col·locar-la en algunes Panasonic Lumix, alguna Leica compacta i en la Sigma DP-1 (m’imagino que també deu encaixar amb la DP-2). Espero que els altres fabricants ho copiin ben aviat.

Objectes tangibles

En diuen quiosc fotogràfic

Allò que anomenem fotos havien estat tradicionalment objectes reals, palpables, susceptibles de qualsevol acció material. Els avis hi escrivien dedicatòries, els divorciats estripaven les del casament i els jubilats s’entretenien engantxant-les en àlbums familiars. Evidentment que ara, tot això és igualment factible, només cal la voluntat de fer-ho. Però el que ha canviat és l’aspecte quantitatiu. Quan portem la targeta de la càmera a la botiga per fer còpies en paper, no n’hi ha 12 ni 24 ni 36 ni 72. N’hi ha més de cent i de vegades més de mil. Cony de targeta, que no hi ha manera d’omplir-la. I vinga gigues i més gigues de memòria, i és que és tan barata… Em direu que s’ha de fer una tria; totalment d’acord, però crec que les botigues de revelat utilitzen una tècnica comercial basada en procurar que no et sentis gaire còmode mentre esculls les imatges que vols materialitzar. Sempre hi ha cua, una màquina no funciona i la previsualització de la pantalla es veu de pena. Acabes pensant que, com que surten tan barates, que te les facin totes, tu, que més val que en sobri que no que en falti. I surts amb tres-centes còpies, moltes de les quals són gairebé iguals perquè no t’han deixat agafar-te les coses amb la calma que la situació requeria. Si us passa com a mi, aqui us deixo un enllaç on uns senyors s’han dedicat a analitzar el tema de les còpies fetes a casa amb diferents impressores fotogràfiques. Jo m’ho estic rumiant. Potser sigui millor pagar una mica més i evitar els excessos a què ens condueix la tecnologia.

Polaroids

Aquesta empresa americana va aconseguir popularitzar la fotografia instantània des de finals dels 60 i fins els 90. Va haver de litigar amb el gegant Kodak i fins i tot va guanyar. Si per alguna cosa es caracteritzava aquell producte exclusiu de Polaroid, la película instantània, era per la fascinació que produïa veure sorgir del no res aquella imatge acolorida i perfecta. La màgia de la fotografia, a plena llum del dia i a l’abast de tothom. Amb els aparells d’avui dia això ja no té cap sentit, però no hem d’oblidar que hi ha una gran diferència entre un objecte virtual i un de tangible. I que massa sovint les imatges que capturem no passen del primer estadi. La solució, segons aquesta gent, passa per unir una càmera a una petita impressora basada en el sistema Zink, sense tinta (funciona per temperatura). De moment no han aconseguit una qualitat gaire bona, però continuen sent els únics que s’hi han atrevit.

Ara que encara ens trobem en plena febre dels megapíxels, em sembla oportú comentar fins on s’ha arribat en aquest aspecte: 1.444.000.000 elements en un sol sensor que s’ha construït a Hawaii. Gairebé un gigapíxel i mig. Aquest trasto formarà part del telescopi Pan STARRS-1 que funcionarà a Haleskala, a la illa de Maui. Evidentment, aquest sensor va connectat a un superordinador que pot processar quantitats aberrants d’informació. A més a més l’espectre que pot captar va força més enllà de la llum visible. Segurament no deu disparar en jpg.

Un gigapíxel i mig. Que prenguin nota els de Nokia

Un gigap
</p>
									</div>
		
				<p class=Publicat a General | Comentaris tancats a Per fanàtics del megapíxel

115 milions de píxels: poca conya

Des de sempre he tingut debilitat per els invents fets a casa. Per això em va fer molt feliç anar descobrint per la xarxa els mil i un invents de la gent per fabricar-se una càmera digital. El procés és molt senzill: aprofitar-ne una de gran format, acoblar-hi un escàner pla (sí, dels que tots tenim a casa) al darrere i connectar-lo a l’ordinador. Sembla una tonteria, però individus, com el propietari de l’invent de la foto, un tal Michael Golembewski, ha aconseguit uns resultats sorprenentment bons. I creatius, ja que l’escàner ha d’explorar tota la zona de cobertura interior de l’objectiu amb un sensor lineal. Els CCD o CMOS de les càmeres digitals capten l’escena tot d’un plegat, però en un escàner d’aquest tipus, el captador tan sols és una línia d’elements fotosensibles que es desplaça. Mentre es produeix aquest desplaçament, que és relativament lent, les posibilitats d’intervenir sobre el subjecte retratat són tantes com vulguem. Les deformacions que en resulten atorguen a aquesta tècnica un caràcter propi, molt fàcil d’identificar i molt difícil d’imitar per altres mitjans. Mireu la galeria de la web d’aquest noi, paga la pena.

Memòria

Fa quaranta-quatre anys, el senyor Gordon Moore vaticinava que la capacitat de càlcul dels sistemes electrònics es duplicaria cada divuit mesos. La famosa llei de Moore s’ha anat complint amb petites fluctuacions i de moment no sembla que hagi de variar. Avui llegeixo que aviat es vendran targetes Compact Flash de 64 Gigabytes. Les càmeres de butxaca s’enfilen més enllà dels 12 megapíxels, que és el que semblaria el sostre racional per al mercat de consum. Ja ho sabem que la investigació tecnològica no té aturador. Millor que sigui així, però potser aviat ens haurem de plantejar quines són realment les nostres necessitats abans que les grans empreses ens en creïn -encara més- de noves.

El preservatiu per a càmeres
El preservatiu per a càmeresUn dels problemes per als que fan un ús intensiu de la càmera i/o dels que volen estar sempre a la última i canvien d’equip constantment és com aconseguir una bona conservació de la càmera. Camera Armor és una empresa que es dedica a fabricar fundes de silicona a mida de cada model i que s’ajusten com un guant a tots els botons i comandaments. També incrementen -no gaire, és cert- la resistència a les esquitxades i als cops. Pot resultar una bona inversió, sobretot per als professionals que “rebenten” càmeres amb certa facilitat. Es poden trobar en diverses botigues d’Internet, entre altres a Pixmania

Anunci del suposat llançament de les Olympus M4/3

He de reconèixer que vaig quedar una mica decebut en saber que Olympus no presentarà les presumptes M1 i M100 durant la PMA que ara es celebra a Las Vegas. El rumor va sortir de la web russa Photogenius.ru i, pel que sembla, no es farà realitat fins el 15 de juny. Almenys ja tenim data oficial.
El que fa gràcia és la publicitat que se’n fa des del mateix fabricant: “el futur no espera: captura’l el 15 de junt del 2009”. Futur? Potser el concepte no és tan futurista com podria semblar. I si no us ho creieu, mireu l’anunci de sota. Sembla una premonició del que probablement ens anunciaran com a gran novetat . En fi, ja no ve de quatre mesos més.


Eugene Smith promocionant la Olympus Pen FEugene Smith promocionant la Olympus Pen F

No me’n puc estar de comentar aquest anunci, en el que l’insigne William Eugene Smith, promocionava la Pen F. Una petita maravella rèflex de mig format (18×24 mm) sense pentaprisma (dotada, però, amb el sistema “porro”) de la que cantava les lloances per les seves reduïdes dimensions i portabilitat. I no és d’estranyar que la marca japonesa escollís aquest individu, reporter de guerra i autor de una pila de fotografies famoses (desembarcament a Iwo Jima a la IIa Guerra Mundial, el doctor Scweitzer a l’Àfrica, la malaltia de Minamata al Japó, etc) per a la seva campanya, ja que precisament ell va haver de plegar de la Revista Newsweek per haver-se negat a treballar amb càmeres de format mig (més grans que el format complet de 35 mm). Tot un exemple de coherència publicitària.

Samsung NX, a veure qui endevina quina montura portarà...

Samsung NX, a veure qui endevina quina montura portarà...

Tot i que no és una novetat el fet d’incloure un sensor APS-C en una compacta (vegeu la Sigma DP-2), sí que ho és que disposi d’òptiques intercanviables. Això és el que ha construït Samsung, que ahir va presentar la NX a la fira PMA de Las Vegas. De la mida d’una compacta més aviat grassoneta, sembla voler seguir els passos del sistema Micro Four Thirds (M4/3) d’Olympus i Panasonic/Leica. La filosofia del producte és d’una lògica evident: l’usuari que vol anar més enllà de la foto facilona i trivial es troba amb la incomoditat d’haver d’utilitzar un model rèflex, voluminós i complicat. Per què? Doncs perquè, ara per ara, els sensors petits de les compactes encara no estan prou evolucionats per a combinar uns nivells de soroll baixos amb una sensibilitat elevada (necessària per contenir la mida -i el preu- de les òptiques). D’aquesta manera, els enginyers arriben a la conclusió de que cal un sensor gran a dins d’una càmera petita. La solució passa, tal i com han fet els inventors del M4/3, per eliminar el mirall de les rèflex reduint així la mida del cos i afegir-hi un visor electrònic d’alta resolució. Amb això i amb òptiques intercanviables s’aconsegueixen la flexibilitat i la qualitat d’un sistema DSLR i contenir el volum del cos de la càmera. El que no tinc clar és si Samsung aconseguirà fabricar objectius petits per a un sensor tan gran. A més a més, tot plegat representa la introducció d’una altra montura d’objectiu, un estàndard més en el complicat mercat de la foto digital. Potser hauria estat millor i més barat afegir-se al Micro Four Thirds amb una càmera competitiva. Haurem d’esperar a veure què fa Olympus, perquè la Panasonic G1, per les seves dimensions, s’acosta més les rèflex tradicionals que no pas a les compactes.

« Articles més nous - Articles més antics »