Ahir, al municipi rossellonès del Soler, s’ha signat un conveni “Per un avenir en la Catalunya del Nord”, entre la Federació nord-catalana de CDC i la UMP. Fa alguns mesos l’acord havia estat pactat a Barcelona amb el President de la Generalitat. Tal com es troba presentat en les pàgines web de la CDC rossellonesa, l’acord consta de tres punts: econòmic, institucional, cultural. Segons els comentaristes hi hauria un quart punt electoral. Res de realment transcendental en l’aspecte econòmic. El que es pot esperar d’uns partits que no qüestionen en absolut els postulats “desarrollistes” i que preconitzen més de tot quan ens hem de preparar a menys de tot…però millor. Res de sorprenent pel que fa a la llengua i la cultura pròpia que es comprometen a promoure. És lo mínim que es podia fer. Pel que fa a l’aspecte electoral la premsa parla d’un acord per les municipals de 2014. Aquí igualment “nihil novi sub sole” ja que els partits catalanistes quan competeixen sols no passen dels 2 % de sufragis (1,5% de mitjana a les últimes cantonals..).El punt institucional, ell sí que presenta un cert interès. Diu el text (tradueixi del francès): “ CDC i la UMP , d’acord amb les possibilitats que ofereix la Constitució francesa en el seu article 72, es comprometen a estudiar la creació d’una col.lectivitat territorial única, anomenada Regió Rosselló, en el marc de l’actual departament dels Pirineus Orientals per la fusió de les competències del departament amb les de la regió Llenguadoc-Rosselló”- Cal recordar que és exactament el que la Unió per la Regió Catalana va anar demanant als anys 80, fa doncs uns trenta anys. Però malauradament aleshores èrem la “vox clamans in deserto”
Trenta anys de perduts. Trenta anys durant els quals la davallada de les terres catalanes cis-alberenques ha tocat fons, trenta anys durant els quals s’ han perdut bou i esquella. I hem anat tirant, mirant cada cop més cap el Sud, fins al punt de creure que, al cap i a la fi, la salvacio vindria de Barcelona. Aleshores s’han muntat aqui les paradetes dels partits del Sud que poca cosa entenen a la nostra realitat. I mentrestant Montpeller desprès de Paris ho xuclava tot aprofitant-se plenament de l’institucio regional.
Avui dia les polítiques europees transfrontereres passen obligatòriament per Montpeller, capital de la région Languedoc-Roussillon. L’antic i difunt president de la dita “région”, el PSF Georges Frèche, va utilitzar l’institució regional per a desenvolupar Montpeller de la qual també era batlle.. El “transfronterer” era pas el seu problema. El seu deixeble, el rossellonès Christian Bourquin, intermitent del PSF, és ara el nou President i segueix la mateixa política. Fins i tot anem de mal en pitjor. Recentment declarava que s’equivocaven els qui pensaven que el futur del Rosselló era cap al Sud i mantenia que ens haviem de girar cap a Montpeller, of course.. Amb un tal plantejament podem pensar que poca cosa farà per afavorir aquests lligams fraternals entre Catalans.
Aquesta és la situació: una droite que ens porta a mirar cap al Sud i una gauche cap al Nord. Aquest estira-i-arronsa es fa en detriment de tot el pais ja que sobre una qüestió com aquesta caldria que tots tiressin en el mateix sentit. És la única manera de contrarrestar els efectes d’una política multisecular que ha deixat el país completament desanimat, desfet, lliurat sense cap possibilitat de combatre a les forces que busquen la seva anihilació. I aquestes són precisament les forces que nos volen feudataris de Montpeller o de Paris. Aleshores cal desitjar que l’estudi per la creació de la regió Rosselló no sigui pas massa llarg i que sobretot s’arribi a fer que aquesta qüestió s’imposi a l’agenda de totes les forces vitals que queden en aquest país. I que sobre aquest tema hi hagi una unitat sense escletxa.