Les lliçons de la primera volta de les « élections présidentielles » al Rossellὀ :
La primera volta de les eleccions no va ser cap sorpresa. Aquἰ al Département des Pyrénées Orientales gairebé un quart dels sufragis expressats se’ls va endur la Marine Le Pen, candidata i presidenta del partit d’extrema-dreta, el Front National. Sὀn gairebé 7 punts de més que el que va aconseguir a nivell de tot l’Estat. Per desgràcia nostra el Rossellὀ ha esdevingut un dels feus de l’extrema dreta francesa. Fins al punt que del 1986 al 88 fou diputat un membre destacat d’aquest partit, Pierre Sergent. Recordem que aquest trist personatge havia estat un dels responsables de la banda terrorista Organisation de l’Armée Secrète (O.A.S.), que la dita banda es va oposar a l’autodeterminaciὀ del poble algerἰ per la massacre de milers de persones i, al final, per la polἰtica de la terra cremada, politica que, al llarg de la histὀria, els francesos havien repetidament practicat també al Rossellὀ, sota el nom de « dégat ». Es tan feu de l’extrema dreta francesa la nostra desgraciada pàtria que el 2010 Louis Alliot, company sentimental de la Marine Le Pen, vice-president i ideὁleg del seu partit, va ser elegit al Conseil Régional de la Région Languedoc-Roussillon, que està inscrit com a advocat a Perpinyà i que la parella té la seva casa en un dels pobles de la plana, Millars. Vet aquἰ el resultat de l’aculturaciὀ practicada aquἰ per l’Estat francès sense interrupciὀ des de l’annexiὀ a mitjans segle XVII. Alguns hi podrien veure una mena de sἰndrome d’Estocolm a l’escala de tot un paἰs .
Evidentment podem sempre refugiar-nos en unes explicacions més generals. Per exemple que la histὁria quequeja, repetint com a farsa el que es va viure com a tragèdia , als anys trenta amb la crisis econὁmica , crisis que va provocar el desenvolupament a tot Europa del nazisme, del feixisme i de les llurs versions ibèriques (Franco i Salazar). O explicacions circumstancials com el fet que ara els catalans del Rossellὀ sem minoria en el nostre propi paἰs. Perὀ seria massa fàcil, ja que res no permet de pensar que bona part dels vots de l’extrema dreta no vingui de gent nostra.
Malauradament dubti que aquesta situaciὀ esfereïdora aforeixi la uniὀ de les forces nord-catalanes. Quan és que aquestes acabaran per assumir el fet que el Rossellὀ és tot una altra cosa que les terres de la CAC, que necessitem aquἰ projectes comuns i especἰfics, que no podem acontentar-nos de viure per procuraciὀ, com si fossim més enllà de les Alberes ?
Les coses com sὀn, diré, parafrasejant la dita famosa : Tornarem a patir, tornarem a patir, tornarem a patir !

»