En la seva crònica titulada « Un estat per a què » (el Punt del 6.X.2012) Josep Huguet explica que l’esquerra nacional és l’ứnica garantia que, demà, l’estat català independent, liderat per ERC, sigui un estat socialment just amb serveis pứblics que funcionin, etc. No dubti pas, ni un moment que l’antic conseller de comerç i el seu partit vulguin efectivament un estat català exemplar en tots els aspectes. El meu dubte és si això és possible en el marc actual de la Unió Europea. L’ultraliberalisme que denuncia Josep Huguet es troba malauradament inscrit en les Taules de la Llei que són els diversos i complexos tractats de la Unió. Començant pel Banc central europeu que regala l’euro als financers els quals especulen contra els pobles quan van bé i que pidolen l’ajut d’aquells quan van malament. La fe cega en el lliure joc del mercat és el cossol ideològic de la Unió. En veiem avui les conseqüències : la « mà invisible », desprès d’haver destruit els serveis pứblics en nom de la sacrosancta « lliure competència », està escanyant les classes populars de tots els països.
El cofoisme, francòfil ahir, euròfil avui del catalanisme al sud de les Alberes té evidentment una explicació ben senzilla : Madrid. Ahir, per intentar treure’s de sobre les grapes mesetàries hom es girava cap a Paris. Resultat : pèrdua d’una part del territori, pèrdua de l’estat propi, pèrdua absolutament inứtil de milers de vides joves, les dels il.lusos que voluntàriament anàren a emplenar les osseres de la primera guerra mundial. Avui Brussel.les i Estrasburg sòn el « Nord enllà » de les il.lusions nacionals, per les mateixes raons.
Em sembla que l’esquerra nacional hauria de fer seriosament el balanç de tot això. Potser no és tan evident que el nostre nou estat europeu tingui interès a ser un membre més de la UE. Potser que, vetant-nos l’entrada, Madrid ens faci un gran servei. Al cap i a la fi, els Noruecs, els Helvetes, els Andorrans no en fan part. I s’espavilen….