Doncs la delegació de Perpinyà s’ha traslladat del Cap i Casal a la vora de l’Onyar.   Últimament, cal dir-ho, Perpinyà, com la granyota de la faula, s’ha botat:  Perpinyà,  amb una trentena de municipis veïns, constitueix  ara una mancomunitat de municipis («l’agglomération Perpignan-Méditerranée, l’agglo, en breu »).  I com que, és ben sabut, la gana ve menjant,  l’intrèpid president de l’agglo, Jean-Paul Alduy, somnia de la constitució d’una metròpoli transfronterera a l’escala europea, metròpoli que aniria de  Narbona a Girona passant per Figueres.  I és aquest « projecte » que justificaria que la delegació de la Fidelissima Vila s’hagi traslladat de Barcelona a Girona.

A Barcelona el tancament de la delegació perpinyanenca   no fou cap notἰcia.  Ni se n’han adonat.  A Girona tothom content.   Es un mostrador més, un mostrador guanyat als «xaves» !    Per lo altre… Mentres hi hagin sous a Europa per l’anomenada política transfronterera ho hem d’aprofitar amb euroaixí, euroaixà, euroaixò o euroallò.  Es una manera més de refer paἰs.

Ara bé ! No cal  desitjar que hi hagi mai  una continuïtat d’habitatges que permeti un dia la constitució d’una tal metròpoli.  Quin fotut paἰs seria aquest on la gent, enllaunada com sardes,  no podria ni moure’s.  És un somni boig.

La realitat és aquesta :   Montpeller, ella sἰ,  ha esdevingut, aquests quinze ὐltims anys, en el marc  i amb l’ajut de l’Estat francès, la metròpoli de la qual cada vegada més depèn Perpinyà.   L’artἰfex ,durant aquests anys, d’aquesta despossessió del Rosselló,  fou el seu President, l’histrió Georges Frèche, ajudat pel seu limpiabotes local Christian Bourquin .  Aquest molt lὁgicament continua a la Presidència de la « Région Languedoc-Roussillon » la polἰtica del seu difunt mentor.

Combatre la trista realitat amb somnis bojos és la pitjor cosa que pot fer un polἰtic.  Els altres, els  que no ho sem o  no ho sem més,  tenim el dret de somniar.  Per exemple a uns Països Catalans  de Salses a Guardamar i de Fraga  a Maó..  Sἰ,  Fraga, amics aragonesos !  Uns PPCC amb, posem per cas, l’autonomia de Portugal…  O somni més modest, del qual parlarem un altre dia, d’un Rosselló parròquia d’Andorra.

Combatre la dura realitat nord-catalana amb realisme seria avui reivindicar la creació d’una regió pròpia per Catalunya -Nord.   Aquest seria un pas ferm en davant i no una manera de voler fer combregar resignats feligresos amb rodes de molins.