Hi estem!   Retrocedeixen els migrats ajuts publics a la recuperacio linguistica de les terres catalanes de l’Hexagon.  La crisi dona  a totes les col.lectivitats publiques un excel.lent pretext per reduir les subvencions.  A l’Universitat Via Domitia de Perpinyà sacrifiquen el Diploma d’Estudis catalans i la preparacio a les opposicions de professors de la nostra llengua.  Als instituts i col.legis els ensenyaments bilingües, ja ampliament insuficients seran reduïts o  posats en l’incapacitat d’assegurar un autèntic bilingüisme.   A la Bressola tot i el creixement del nombre d’alumnes l’Estat es proposa de reduir el seu ajut amb el fals argument que redueix la plantilla a les escoles estatals. 

Sembla que hi hagi aqui com una mena de fatalitat historica.   Cada vegada que hi va haver a Catalunya-Nord l’inici d’una revifalla, aquesta fou segada per les tragèdies historiques que vam patir.   A principis del segle XX la primera guerra mundial es va endur una part significativa de la generacio rossellonesa.   Se sap, son les regions perifèriques de l’Estat, les regions al.logenes, que pagaren el tribut més alt en terme de vides humanes.   En cada municipi els “Monuments aux Morts”que aleshores foren aixecats i que per sort subsisteixen encara avui fan palès als ulls de tots l’importancia d’aquest absurd holocaust.  Hi ha tota una colla de criminals de guerra – entre altres malauradament el català de Ribesaltes Joffre – als quals la historia un dia farà justicia.  Pero el fet és que les llavors que havia plantat abans d’aquest seisme la colla aplegada al voltant de la Revista Catalana no pogueren fructificar.  De la mateixa manera la segona guerra mundial es va endur la revifalla de Nostra Terra.  I simbol entre els simbols, l’ànima d’aquest timid renaixement, Alfons Mias, injustament sospitat de col.laboracio amb l’ocupant germànic, es va creure obligat de fugir Alberes amunt i refugiar-se a la Catalunya ocupada per les forces franquistes…!

I ara estem a punt  de pagar els plats trencats per la bogeria de la guerra financera i economica mundial.  Si volem salvar l’essencial cal rearmar-nos moralment per resistir el millor que podrem a la ressaca.  I, no cal dir-ho, l’unio és un imperatiu categoric.