Ningú ha trobat encara cap recepte per solucionar la crisi.
Tots els experts fan les seves càbales i les seves grans anàlisi del per què s’ha arribar a l’actual situació, amb grans teories i molta saviesa. Cap d’ells va fer de Manelic i no va veure venir el llop. Això si,  ara tots coincideixin en sentenciar que la cosa es veia venir. Tenen la poca vergonya de dir que ho veiem venir i no van fer res per aturar-ho. Així va la cosa.
Per la seva banda els sindicats no saben ben bé quin paper han de jugar. De fet, s’enfronten a la primera crisi greu d’ocupació en quinze anys i amb tants acomiadaments com hi ha,  i amb els expedients de regulació d’ocupació que han de negociar, sel’s hi ha girat feina i no tenen temps de pensar en estratègies globals. La veritat és que tampoc estan preparats per afrontar cap situació econòmica crítica a principis del segle XXI. Els sindicats estan ancorats en unes maneres de fer, no en el segle XX, sinó més aviat al segle XIX. De moment es dediquen ha intentar assegurar la protecció dels treballadors negociant unes millors indemnitzacions.  Després pactaran reformes laborals a la baixa. El sindicalisme que fa temps és en crisi sobreviu gràcies a la crisi, de la mateixa manera que hi ha altres sectors  que ara tenen el seu moment daurat. Només cal fer una mirada a les empreses que es dediquen a cobrar morosos o a molts despatxos d’advocats alguns dels quals estan canviant d’especialitat i es dediquen a allò que es demanen i que es assessorament en matèria mercantil, sobre dret concursal…