Albert Tomàs i Bassols

Si algú va sacsejar el comerç petit i mitjà d’una Figueres, la dels anys seixanta i setanta, comercialment en expansió –lluny encara de l’actual procés de decadència–, aquest va ser l’empresari i activista cultural Albert Tomàs i Bassols. És l’exemple més clar del que avui en diem un emprenedor. Va ser un home avançat en el seu temps i un innovador en el món del comerç a les comarques gironines. Pioner en les noves tendències de vendes, va ser dels primers comerciants a utilitzar la publicitat a la ràdio per promocionar el negoci. Després d’una primera botiga, en va obrir d’altres, va saber diversificar-se, va crear la marca Establiments Albert i va impulsar la consciència de grup dels comerciants locals en defensa dels interessos del sector.

Albert Tomas comerciant i activista cultural, premi de la Fundació Valvi

Més enllà del comerç, Albert Tomàs ha destacat com a activista en defensa de la llengua, la cultura i el patrimoni, amb una obstinació que el 2004 el va portar a crear una fundació que porta el seu nom, pensada per avalar activitats en la defensa i recuperació del patrimoni cultural de l’Alt Empordà i fomentar la cultura catalana. I si en alguna cosa ha estat especialment tenaç, obsessiu, i hi ha treballat amb constància, ha estat en la recuperació de la canònica de Santa Maria de Vilabertran, fet pel qual el 2013 la Fundació Valvi li va atorgar el premi Joan Saqués. Albert Tomàs, com a personatge públic, també ha passat per la política i, lluny de dogmatismes, l’ha utilitzada com a instrument per aconseguir objectius locals. Tot i participar en la fundació de CDC a l’Alt Empordà, l’Albert explicava com Jordi Pujol el va intentar convèncer: ”Em va agafar pel braç i vam estar fent voltes per la Rambla de Figueres fins a les dues de la matinada, fins que li vaig dir que n’estava gairebé convençut, però que necessitava temps.” I amb el temps, va ser regidor independent de Vilabertran, en una llista de CiU, va anar a les llistes d’ERC a Figueres i anys després va ser regidor del PSC. El 2015 va formar part de la candidatura de Junts pel Sí al Parlament de Catalunya. Amb la seva trajectòria, ha deixat clar que l’únic partit del qual podia formar part Albert Tomàs era el d’Albert Tomàs. Ara que ja no hi és, algú haurà d’acabar allò que malgrat el seu entossudiment va deixar pendent: aconseguir que Vilabertran sigui el centre d’interpretació del romànic i que es recuperi l’antic camí de la font del Soc.

L'article original es va publicar el 16/07/2020 a l'edició gironina d'EL PUNT AVUI

 

Dalí guanya a Pilar Abel

Que la vident Pilar Abel no és filla de Salvador Dalí, ja ho sabíem. Ara ho ha hagut de confirmar l’Audiència de Madrid. El sentit comú i un coneixement mínim de l’entorn dalinià ja ens indicaven que la suposada filla de Dalí era una farsant. Ho vaig comentar, en aquesta mateixa columna, fa dos anys. La clau era saber què va fer Dalí el maig del 1955.

El biògraf del pintor, Ian Gibson, va deixar clar que els costums sexuals del pintor feien improbable la paternitat: “Ho veig molt difícil, ell el sexe el tenia molt complicat, era patològicament tímid, era un voyeur més que res. Li agradava veure la gent cardant en aquestes coses que organitzava a Port Lligat, però mai hi participava.” El metge Narcís Bardalet, que va conèixer de prop Dalí, afirma rotundament que no va tenir fills. A tots els experts en el món dalinià els va sorprendre que la jutgessa demanés tant a la lleugera les proves d’ADN, només aportant testimonis indirectes sense que ningú de l’entorn pogués acreditar que Dalí va conèixer la mare de la vident.

A la casa de Port Lligat, hi havia una cuinera fixa, també sempre hi era el seu xofer, Artur Caminada, que l’atenia personalment, i també sempre hi havia el seu secretari, aleshores, John Peter Moore. Mai ningú de l’entorn dalinià va comentar ni insinuar res sobre la presència d’una senyora que diu que cuidava els nens d’una família de Cadaqués, i que de tant en tant anava a casa dels Dalí. La suposada relació respon més a una ficció que a la realitat. Una faula que en part es va creure la jutgessa, María del Mar Crespo, que va ordenar l’exhumació de Dalí, amb unes proves d’ADN que van confirmar que el geni surrealista no era el pare biològic de Pilar Abel. Després, la vident va qüestionar la cadena de custòdia de la prova, dubtant dels forenses i de l’Instituto Nacional de Toxicología. Ara lAudiència de Madrid condemna Abel a pagar les costes de l’esperpèntic procés, amb una inhumació que es va convertir en un espectacle mediàtic, i que no s’hauria d’haver autoritzat mai, perquè no hi havia cap justificació. En aquest cas, s’ha volgut jugar amb les excentricitats del pintor. Hi ha qui ho va justificar exaltant el surrealisme, amb l’argument absurd que al pintor li hauria agradat l’escàndol, que a més, promocionava el Teatre-Museu. Jo ho veig com un episodi amb una barreja de mala fe, ignorància, incompetència, profanació i patetisme.

L'article original es va publicar a l'edició gironina d'El Punt Avui el 20 de maig de 2020

Estimats confinats

Qui més qui menys, al llarg de la seva vida laboral i en la tasca del dia a dia espera els caps de setmana per gaudir de la llar i la família. Avui ja fa tretze dies seguits que ho fruïm, però ara voldríem sortir al carrer, fer esport, anar a caminar, trobar-nos amb els amics, etc. És curiós com la vida ens gira i ens rebrega les situacions més desitjades. I què me’n diuen d’aquelles reunions familiars nadalenques, de les quals tots sortim farts i fins al coll de menjar i alhora saturats, i fins al capdamunt de tot el parentiu, dels quals sovint fèiem escarafalls? Segur que ara tots signaríem per poder estar junts i abraçar-nos, fins i tot pagaríem per escoltar les ocurrències d’aquell cunyat tan passat. És clar que això d’estar-nos a casa no era així com ho imaginàvem, ni tampoc pensàvem que ho féssim obligats per un maleït virus. Però si ho analitzem bé, tampoc és tan dur, perquè és allò que ens toca fer per trencar la cadena de contagis i perquè hi ha molta altra gent que se la juga cada dia, sobretot els sanitaris, però també els que han de sortir al carrer per treballar en allò que és essencial (d’altres s’ho podríem ben estalviar i ens farien un favor a tots plegats).

Estimats confinats. Com ho porteu…? Per més imaginació que hi posem, segur que tenim moments bons i no tan bons. En aquests tretze dies, sense cap voluntat de fer el diari d’un confinat, perquè no seria gens original, he deixat constància diària d’un moment, una idea, un estat d’ànim, etc. Proveu-ho, a uns us pot servir de teràpia, a altres d’esbarjo i ves a saber. A mi se’m van ocórrer coses com aquestes: “Fa pànic escoltar com el gobierno vol combatre la Covid-19 amb l’exèrcit, Guàrdia Civil i policies. No s’afronta amb valentia l’emergència sanitària i no s’atreveixen –per raons polítiques– a tancar Madrid, cosa que posa en perill la vida de milions de persones.” “Conscient que cada sortida al carrer d’algú de casa per un tema d’intendència o farmàcia és d’un alt risc. És molt dur i difícil. Trobo a faltar l’escalf de molta gent estimada i sé que amb la distància forçada i aquest no contacte fem un acte d’amor.” “Plou, tot és gris, cerco llum i color. Tota la brama que m’arriba em porta cap a la foscor. Persisteixo, exploro, escorcollo arreu, trobo partícules de llumenetes que m’aixequen l’ànim i m’hi agafo tot buscant la llum…” Vinga, prove-ho, que teniu feina!

L'article original es va publicar, a El PUNT AVUI, el 26 de març 2020, quan feia tretze dies del confinament pel COVID 19

17- A: Víctimes de segona?

Fa dos anys dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils, que van ocasionar setze morts. Tots ells i molts altres que en pateixen les seqüeles, així com els familiars, són víctimes del terrorisme, una condició horrible que ningú voldria tenir mai. A l’Estat espanyol les víctimes del terrorisme durant anys, sobretot amb governs del PP, han tingut un protagonisme transcendental en la política i han estat escandalosament manipulades políticament, especialment les víctimes dels atemptats que perpetrava ETA; després hi va haver les víctimes del fatídic 11-M del 2004, aquells atemptats de tall gihadista que van ser uns dels més importants d’Europa. L’11-M va ser escrutat, esbrinat, inquirit, escodrinyat i explorat a fons, fins i tot amb comissió d’investigació parlamentària al Congrés dels Diputats, amb un seguiment exhaustiu i una gran repercussió mediàtica. Tretze anys després es produïen els atemptats del 17 d’abril a Catalunya, que volgudament, per tots els poders de l’Estat, no han tingut cap comissió d’investigació en el Parlament espanyol i d’una manera vergonyosa s’ha menystingut la comissió creada pel Parlament de Catalunya. Aquesta manca d’interès, consideració i el menyspreu per les víctimes del 17-A s’ha evidenciat públicament quan alts càrrecs institucionals, polítics i policials han declinat comparèixer en seu parlamentària a Catalunya. L’exvicepresidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría, l’exministre de l’Interior Juan Ignacio Zoido, els exministres d’Afers Estrangers Alfonso Dastis i José Manuel García-Margallo, i l’exdelegat del govern espanyol a Catalunya Enric Millo s’han negat a comparèixer, igual que el tinent coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, representant del Ministeri de l’Interior a la Junta de Seguretat de Catalunya; el cap de la policia espanyola a Catalunya, Sebastián Trapote; l’exdirector general del cos, Germán López; el director del Centro Nacional de Inteligencia (CNI), Félix Sanz; el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, Ángel Gozalo, i el director del Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (Citco), José Luis Olivera. Encara hi ha molts interrogants per resoldre i una teoria de la conspiració, però el que ha quedat ben clar és que per a determinats sectors mediàtics i de poder de l’Estat les víctimes dels atemptats de Catalunya de l’agost del 2017 són víctimes de segona.

Publict a El Punt Avui Girona el 4 de juliol 2019

‘Errare humanum est’

Sentint i veient com sovint erren en les seves informacions sobre el territori alguns referents de la ràdio i la televisió del país, valoro més que mai la importància del periodisme de proximitat, massa sovint menystingut. La pèrdua d’un model radiofònic de proximitat amb la clausura, fa pocs dies, de Fem Girona, que ha tancat després de 30 anys seguint el pols de la ciutat i de les comarques gironines, no és una bona notícia i són molts els gironins que lamenten com ha acabat aquesta emissora. Ara s’anuncia una solució improvisada, sense un projecte radiofònic clar, almenys de forma immediata. Haurem d’esperar que es posi en marxa i pugui cobrir aquest espai de la ràdio gironina, que de moment ha quedat orfe.

La periodista Helena Garcia Melero (la del 112) fa pocs dies, en el seu programa Tot es mou, va fer referència al casament de Kimbal Musk –germà del magnat nord-americà Elon Musk (propietari de Tesla, Space X i SolarCity)– i Christiana Wyly, que van celebrar a Sant Martí d’Empúries, a l’Escala, però que la conductora del programa va situar inicialment al terme municipal de Castelló d’Empúries. Pocs dies després, sentia com el gran referent de la ràdio catalana, Mònica Terribas, en informar del trasllat de les preses polítiques catalanes, la consellera Dolors Bassa i la presidenta Carme Forcadell, reiteradament canviava el nom del centre penitenciari del Puig de les Basses de Figueres, pel puig de les Llosses, que és una muntanya situada a la comarca del Vallespir, a la Catalunya del Nord.

És ben cert que errare humanum est, i com diem els catalans “qui té boca s’equivoca”. Aquests són només dos exemples, dels nombrosos errors que sentim sovint a les ràdios i televisions del país, quan es parla del territori més enllà de l’àrea metropolitana de Barcelona. Encara que els professionals dels mitjans nacionals, que fan una molt bona feina, tenen l’obligació de conèixer bé el territori, la realitat és que algunes contrades de les comarques catalanes els queden massa lluny. En el coneixement de la cosa local, són els mitjans de proximitat que sovint han d’esmenar la plana allà on no arriben o erren els d’àmbit nacional, i és aquí on cal reivindicar més atenció i respecte per aquests mitjans de proximitat i els seus professionals, i lamentar que s’hagin de tancar emissores, com ha passat amb Fem Girona.

Aquest article es va publicar a l'edició de Girona d'El Punt Avui el 5 de juliol 2018

Fem Girona ha tancat

Més de trenta anys de ràdio local i de proximitat a Girona s’han tancat aquest mes de juny, sense perspectiva que a curt o mitjà termini hi hagi cap relleu. Els companys de Fem Girona han deixat d’emetre el dia 30 de juny. La freqüència municipal d’FM de què disposa l’Ajuntament de Girona emmudirà, en caducar la cessió a Fem Girona. Les causes poden ser diverses, però tot plegat sembla el resultat d’un seguit de despropòsits, amb certa dosi de manca de voluntat política, una absència de projecte comunicatiu o poca planificació. Sembla que no hi ha hagut tampoc prou capacitat de reacció per reconduir la situació, almenys per prorrogar el conveni, mentre s’obria un període de negociació perquè és continués fent ràdio des de la freqüència municipal, o es construïa un projecte i un pla d’empresa per fer viable una emissora municipal amb cara i ulls. L’equip de govern vol treure la freqüència a concurs, amb unes condicions que fan inviable cap projecte seriós i engrescador, mentre que els grups de l’oposició de la CUP i el PSC aposten per una gestió directa, com a emissora municipal. Han estat tres dècades de ràdio local, que ha seguit el pols ciutadà, amb diferents noms i projectes. L’emissora Fem Girona l’havíem sentit amb altres noms, com Punto Radio, Radio Grup (l’emissora de ràdio del GEiEG) o Onda Rambla. Els professionals de Fem Girona, que al llarg dels anys han tingut diferents reconeixements, van ser guardonats el 2010 en els Premis de Comunicació Local Carles Rahola amb el premi Miquel Diumé al millor treball informatiu o divulgatiu en ràdio pel seu programa La Taverna de la Rambla. Aquell merescut reconeixement és només una petita mostra de la feina que durant anys han fet els companys Eduard Cid i Julià Bernabé al capdavant d’una modesta però gran redacció, primer a Onda Rambla Girona i després a Fem Girona. El tancament d’aquesta emissora suposa un altre cop contra la professió periodística i un empobriment de la comunicació local i comarcal. La clausura de Fem Girona ens porta a una pèrdua de la informació i l’opinió plural que necessiten els ciutadans en una democràcia, i s’afegeix al moment complicat que viuen actualment els mitjans de comunicació, en el qual la incertesa i vulnerabilitat laboral fan, a més, que els periodistes no disposin del marc necessari per exercir la seva professió amb independència i llibertat.

L'article original es va publucar a l'edició de Girona d'El Punt Avui el dia 7 de juny del 21018

Terrorisme a la carta

Estic preocupat pels veïns de Bàscara. El 31 de gener del 2013 la gent d’aquest poble va iniciar una protesta amb talls de trànsit a l’N-II per reivindicar la prohibició del pas de camions de gran tonatge per aquesta via. La protesta es va mantenir activa amb talls diaris de la carretera durant 79 dies ininterrompudament. Temo que en qualsevol moment hi hagi una operació antiterrorista i detinguin tot el poble, amb nens i avis inclosos, perquè tots van participar en aquella campanya sota el lema Prou camions a la N-II. Però encara podríem trobar més terroristes i sediciosos entre els veïns dels pobles veïns de l’Alt Empordà que es van sumar a aquella lluita. De fet, només per haver participat en un tall d’autopista la policia i la justícia espanyola ha detingut una integrant del CDR de Viladecans, sota l’acusació de delictes de rebel·lió, sedició i terrorisme. Delictes en els quals també podíem haver incorregut un altre grup de veïns de Figueres que també el 2013 i durant unes quantes setmanes van aturar el trànsit a l’avinguda Salvador Dalí, el tram urbà de l’N-II a la capital empordanesa. Per no parlar de la campanya ciutadana contra els peatges amortitzats. Una protesta que va començar a principis d’abril del 2012 a Catalunya i que un mes després es va estendre al País Valencià i a les Illes (túnel de Sóller). Concretament l’1 de maig del 2012 hi va haver una mobilització tan important que va obligar Abertis (empresa que el passat mes d’octubre va traslladar la seva seu social de Barcelona a Madrid) a aixecar barreres en alguns peatges i que va enviar 6.000 denúncies al Servei Català de Trànsit. No tinc notícia que la cosa arribes a l’Audiència Nacional, com tampoc no hi van arribar protestes similars d’arreu de l’Estat espanyol.

Bascara. Veïns del poble bolquen un cotxe al centre del poble en protesta pels accidents i l’excès de trànsit de camions.

Quan un estat converteix la llibertat d’expressió i el dret de manifestació en delictes tan greus, tot plegat només pot respondre a un guió preconcebut i que ara han tret del calaix. Són incapaços d’aplicar la proporcionalitat i són tan poc originals que recorren al pla antiterrorista creat per al País Basc quan hi havia morts (Hipercor, Vic…) Ara pretenen imposar aquest guió a Catalunya on, com que no hi violència, se la inventen i com que tampoc no hi ha terrorisme, també se l’inventen, tot plegat amb la complaença de mitjans de comunicació espanyols incapaços de qüestionar absolutament res, del que ja és una razzia repressiva contra un poble.

Aquets article es va publicar originariament el dia 12 d'abril a l'edició gironina d'El Punt Avui

El discurs de l’odi

M’ha ha caigut a les mans un treball publicat el 1994 a les revistes Viejo Topo i Mambru, que m’han posat els pels de punta. Es tracta d’una anàlisi sobre el paper que van jugar els mitjans de comunicació en el conflicte de l’antiga Iugoslàvia, el títol de l’article ja es prou revelador Com es construeix una guerra. “Sense mitjans de comunicació, concretament sense televisió, hauria esclatat la guerra a Bòsnia? Certament hauria estat molt difícil, perquè els mitjans hi han tingut un paper determinant”. Ho deia Zlatko Dizdarevic, redactor en cap del diari Oslobodenje de Sarajevo: “Els mitjans de comunicació han instigat deliberadament l’odi”. S’observa com el llenguatge, en la forma de designar l’altre, es comença a embrutir. D’aquesta manera els bosnians passen a ser anomenats “musulmans”; després “fonamentalistes”, més tard “turcs” i “moros”, per acabar essent simplement “porcs”. Segons s’explica en aquest treball, alguns dels periodistes que havien estat crítics amb el sistema comunista des de posicions progressistes es converteixen en vectors complaents de la propaganda dels serbis.

Aquest procés en el llenguatge i en els mitjans, té certes similituds amb el que succeeix a l’Estat espanyol. Només cal repassar els informatius de les cadenes de televisió espanyoles, escoltar les tertúlies radiofòniques o llegir titulars i columnistes a la premsa, o consultar hemeroteques o videoteques. De fet, ja existeix un petit recull antològic de l’insult contra els catalans que es va elaborar fa dos anys i va publicar Vilaweb, aquí en teniu un tastet: “Subnormales” (Antonio Gala, 03.02.2014), “Hobbits” (Jorge Moragas, 25.01.2014), “Egotistas carnívoros, genocidas, la peste” (Del Pozo, 02.12.2013), “Radicales anti-convivencia” (Victoria Prego, 07.10.2013), “Catalanes de mierda” (Juan Carlos Gafo, 20.07.2013), “Chusma, delincuentes” (Alejo Vidal-Quadras, 17.05.2013), “Golpistas” (Hermann Tertsch, 16.10.2013), “Como nazis” (Ketty Garat, 14.10.2013), “Como Hitler, golpe de estado” (Jordi Cañas, 26.07.2013), “Chantajistas como Hitler(Arcadi Espada, 17.07.2013), “Proetarras” (ABC, 17.12.2013). No cal dir que els insults i desqualificacions als catalans avui ja han pujat molt més de to. Tot plegat contribueix a crear un estat d’opinió a l’Estat espanyol, que sembla destinat que hi hagi clarament un sentiment de catalanofòbia o odi.

Aquest article es va publicar en la versió original a l'edició gironina d'El Punt Avui el 29/3/2018

 

Les fronteres de la repressió

Tot va començar el 13 de setembre del 2007, quan la Federació d’Organitzacions Empresarials de Girona (FOEG) i la UdG van tenir la pensada de convidar el rei Joan Carles a la inauguració el Parc Científic i Tecnològic, fet que va provocar manifestacions que van acabar a la plaça de Vi de Girona, amb la crema simbòlica de fotos del cap d’estat. Fruit d’aquella acció, l’Audiencia Nacional va condemnar a penes criminals per injúries contra la corona els joves gironins Jaume Roure i Enric Stern. Ara, onze anys després, el Tribunal Europeu de Drets Humans evidencia la manca de sensibilitat en matèria de drets i llibertats de la justícia espanyola, i ha fet pública una dura sentència contra l’Estat espanyol, que ha estat condemnat per haver violat el dret de la llibertat d’expressió dels dos joves que van cremar les fotografies. Una sentència exemplar que suposa una esmena a la totalitat dels procediments judicials que avui estan en marxa contra l’independentisme i contra diferents artistes i usuaris de les xarxes socials. El Tribunal d’Estrasburg posa també en evidència una cadena de despropòsits. Aquella tardor del 2007 es van convocar concentracions i cremades públiques de fotos del monarca, en suport a Roure i Stern, i es veu que els Mossos, per descobrir els responsables, no se’ls va ocórrer res millor que demanar als periodistes i fotògrafs que aportessin les imatges d’una cremada de fotos, per identificar els activistes i posar-los a disposició judicial. Alguns mitjans van aportar les mateixes imatges que ja havien publicat, d’altres val més no saber-ho, i només un fotògraf s’hi va resistir. Va ser d’aquesta manera com el fotoperiodista Jordi Ribot va acabar davant del jutge de l’Audiencia Nacional Grande-Marlaska perquè s’havia negat a lliurar el material gràfic de la concentració el dia 22 de setembre a la plaça del Vi. Finalment el fotògraf va lliurar part d’aquest material davant l’amenaça del jutge d’imputar-lo per un delicte greu de desobediència. L’altre gran despropòsit és que una part del món empresarial gironí, com si fos un acte de reparació o reconciliació amb la corona, va crear la Fundació Príncep de Girona, que suposava l’organització d’un fòrum anual amb la presència de la família reial. Després de la violència policial de l’1 d’octubre i el discurs de Felip VI avalant les agressions contra el poble, aquesta fòrum ja ha perdut el suport dels gironins.

Laprimera versió d'aquest article es va publicar a l'edició gironina d'El Punt Avui el 15 de març 2018

La nena de bronze

Una nena de bronze contempla embadalida la flamant plaça 1 d’Octubre de Girona, de la mateixa manera que l’ha observada asseguda, des del 24 d’abril del 1991, impertèrrita als canvis que s’han anat produint en aquest cèntric espai gironí que havia ocupat la fàbrica Grober. Aquesta talla de bronze, obra de l’escultor madrileny Paco López Hernández, té la seva història. La idea de posar una escultura formava part del projecte d’urbanització de la plaça, dels arquitectes Juli Esteban, Jon Montero i Elies Torres. Es va decidir fer servir com a model una nena gironina que hagués nascut el 6 de desembre del 1978, el mateix dia que es va aprovar la Constitució Espanyola. L’única gironina nascuda aquell dia va ser Maria del Mar Cabeza, que va ser triada com a model. L’encàrrec a l’escultor es va fer el 1982, quan la Maria del Mar tenia quatre anys. L’artista es va desplaçar a Girona i va fer un motlle en plastilina, a mida real de la criatura, que es va guardar per poder fer la fosa en bronze. Però amb els retards successius de les obres, van passar els anys, el motlle no es va utilitzar i es va fer malbé. Quan es va reprendre el projecte la nena havia crescut i ja tenia dotze anys, i es va haver de fer un model nou, de la mateixa nena, però en aquesta ocasió a partir de fotografies. L’escultura de bronze, de Maria del Mar Cabeza, una nena que avui ja té quaranta anys, es va col·locar a la plaça el 1991.

Girona. Plaça Constitució. Acte organitzat pel CDR i Girona Vota. Bateig de la plaça constitució com a plaça de l’1 d’octubre.

Quatre anys abans que s’estrenés la plaça, Narcís-Jordi Aragó va escriure una Galeria fent servir la simbologia de l’escultura de la nena: “Romandrà sempre petita, qui sap si com a símbol d’una Constitució raquítica que no creix ni es desenvolupa com havíem esperat.” Realment era una premonició sobre una llei que ha quedat tan petita i obsoleta, que s’ha considerat no mereixia que donés nom a la plaça. Un espai que l’adolescent de bronze ha continuat contemplant i ha estat testimoni durant els darrers mesos de manifestacions i concentracions independentistes multitudinàries que s’han convocat a la mateixa plaça, que ha estat rebatejada amb el nom d’1 d’Octubre, en record del referèndum celebrat aquell dia i reprimit per la policia espanyola en el que ha estat l’atac més violent que han patit els gironins en aquest segle, i tal com diu l’alcaldessa, Marta Madrenas, “la Constitució espanyola no mereix cap homenatge perquè permet atonyinar ciutadans”.