Les fronteres de la repressió

Tot va començar el 13 de setembre del 2007, quan la Federació d’Organitzacions Empresarials de Girona (FOEG) i la UdG van tenir la pensada de convidar el rei Joan Carles a la inauguració el Parc Científic i Tecnològic, fet que va provocar manifestacions que van acabar a la plaça de Vi de Girona, amb la crema simbòlica de fotos del cap d’estat. Fruit d’aquella acció, l’Audiencia Nacional va condemnar a penes criminals per injúries contra la corona els joves gironins Jaume Roure i Enric Stern. Ara, onze anys després, el Tribunal Europeu de Drets Humans evidencia la manca de sensibilitat en matèria de drets i llibertats de la justícia espanyola, i ha fet pública una dura sentència contra l’Estat espanyol, que ha estat condemnat per haver violat el dret de la llibertat d’expressió dels dos joves que van cremar les fotografies. Una sentència exemplar que suposa una esmena a la totalitat dels procediments judicials que avui estan en marxa contra l’independentisme i contra diferents artistes i usuaris de les xarxes socials. El Tribunal d’Estrasburg posa també en evidència una cadena de despropòsits. Aquella tardor del 2007 es van convocar concentracions i cremades públiques de fotos del monarca, en suport a Roure i Stern, i es veu que els Mossos, per descobrir els responsables, no se’ls va ocórrer res millor que demanar als periodistes i fotògrafs que aportessin les imatges d’una cremada de fotos, per identificar els activistes i posar-los a disposició judicial. Alguns mitjans van aportar les mateixes imatges que ja havien publicat, d’altres val més no saber-ho, i només un fotògraf s’hi va resistir. Va ser d’aquesta manera com el fotoperiodista Jordi Ribot va acabar davant del jutge de l’Audiencia Nacional Grande-Marlaska perquè s’havia negat a lliurar el material gràfic de la concentració el dia 22 de setembre a la plaça del Vi. Finalment el fotògraf va lliurar part d’aquest material davant l’amenaça del jutge d’imputar-lo per un delicte greu de desobediència. L’altre gran despropòsit és que una part del món empresarial gironí, com si fos un acte de reparació o reconciliació amb la corona, va crear la Fundació Príncep de Girona, que suposava l’organització d’un fòrum anual amb la presència de la família reial. Després de la violència policial de l’1 d’octubre i el discurs de Felip VI avalant les agressions contra el poble, aquesta fòrum ja ha perdut el suport dels gironins.

Laprimera versió d'aquest article es va publicar a l'edició gironina d'El Punt Avui el 15 de març 2018

La nena de bronze

Una nena de bronze contempla embadalida la flamant plaça 1 d’Octubre de Girona, de la mateixa manera que l’ha observada asseguda, des del 24 d’abril del 1991, impertèrrita als canvis que s’han anat produint en aquest cèntric espai gironí que havia ocupat la fàbrica Grober. Aquesta talla de bronze, obra de l’escultor madrileny Paco López Hernández, té la seva història. La idea de posar una escultura formava part del projecte d’urbanització de la plaça, dels arquitectes Juli Esteban, Jon Montero i Elies Torres. Es va decidir fer servir com a model una nena gironina que hagués nascut el 6 de desembre del 1978, el mateix dia que es va aprovar la Constitució Espanyola. L’única gironina nascuda aquell dia va ser Maria del Mar Cabeza, que va ser triada com a model. L’encàrrec a l’escultor es va fer el 1982, quan la Maria del Mar tenia quatre anys. L’artista es va desplaçar a Girona i va fer un motlle en plastilina, a mida real de la criatura, que es va guardar per poder fer la fosa en bronze. Però amb els retards successius de les obres, van passar els anys, el motlle no es va utilitzar i es va fer malbé. Quan es va reprendre el projecte la nena havia crescut i ja tenia dotze anys, i es va haver de fer un model nou, de la mateixa nena, però en aquesta ocasió a partir de fotografies. L’escultura de bronze, de Maria del Mar Cabeza, una nena que avui ja té quaranta anys, es va col·locar a la plaça el 1991.

Girona. Plaça Constitució. Acte organitzat pel CDR i Girona Vota. Bateig de la plaça constitució com a plaça de l’1 d’octubre.

Quatre anys abans que s’estrenés la plaça, Narcís-Jordi Aragó va escriure una Galeria fent servir la simbologia de l’escultura de la nena: “Romandrà sempre petita, qui sap si com a símbol d’una Constitució raquítica que no creix ni es desenvolupa com havíem esperat.” Realment era una premonició sobre una llei que ha quedat tan petita i obsoleta, que s’ha considerat no mereixia que donés nom a la plaça. Un espai que l’adolescent de bronze ha continuat contemplant i ha estat testimoni durant els darrers mesos de manifestacions i concentracions independentistes multitudinàries que s’han convocat a la mateixa plaça, que ha estat rebatejada amb el nom d’1 d’Octubre, en record del referèndum celebrat aquell dia i reprimit per la policia espanyola en el que ha estat l’atac més violent que han patit els gironins en aquest segle, i tal com diu l’alcaldessa, Marta Madrenas, “la Constitució espanyola no mereix cap homenatge perquè permet atonyinar ciutadans”.

La ciutat de les bicis

Per unes hores, els carrers de Girona han estat dels ciclistes, vam ser la ciutat de les bicis. Això va succeir diumenge, 14 de gener, amb la celebració de la tradicional pedalada de Reis, que organitza l’associació Mou-te en Bici. Un acte lúdic i festiu pensat per als més petits, que estrenen bicicleta. Una trobada que enguany va aplegar més d’un centenar de ciclistes de totes les edats i que consisteix a fer un recorregut pels carrers de la ciutat. Un trajecte en el transcurs del qual els participants en la gran bicicletada són acollits amb simpatia i aplaudiments per la majoria de la població, encara que no hi van faltar alguns improperis per part d’automobilistes contraris a la bicicleta com a mitjà de transport urbà. L’activitat també té la seva part de queixa per la persecució a què estan sotmesos els usuaris de la bicicleta per part de la Policia Municipal, que ja ha posat unes dues-centes multes a ciclistes que circulen per les voreres, independentment de si posen en perill –o no– la seguretat d’altres persones, tot i que no s’adopten les mesures necessàries per pacificar el trànsit, per tal que bicicletes, motos i cotxes puguin conviure sense problemes. En la part reivindicativa es demanen espais urbans per a les bicicletes, en un model de ciutat pensada i dissenyada per a la circulació prioritària dels cotxes pràcticament sense cap restricció. Malgrat la manca de voluntat política per fer una Girona més sostenible, hi ha iniciatives encomiables d’altres institucions, com són les bicicletes universitàries de la UdG, un servei gratuït de préstec de bicicletes per als estudiants. També, va creixent el nombre de ciclistes urbans i s’imposa una realitat que no es correspon amb l’atenció que hi dedica l’administració. No n’hi ha prou de fer pedaços, carrils bici, que en realitat no ho són, i limitar-se a fer la propaganda d’una ciutat sostenible en la qual no es creu. Només cal fer un repàs dels nivells creixents de contaminació que hi ha a Girona, una ciutat que per mides i característiques seria ideal per aplicar-hi polítiques dràstiques de reducció del transit rodat, com ja s’ha fet en moltes ciutats mitjanes del centre d’Europa, o seguir exemples més propers, premiats per les Nacions Unides, com és el cas de Pontevedra, però per a això calen polítiques més globals i valentes de debò, que de moment sembla que el govern gironí no està disposat a assumir.

Fòbia al color groc

Els nens i els drets dels infants també s’han utilitzat per atacar Catalunya i per acusar el món sobiranista d’adoctrinament. No és el primer cop que l’unionisme utilitza els nens com a arma llancívola.  Els dies de la festa de Reis que haurien ser de màgia i d’il·lusió per a la mainada, s’empastifen sense cap escrúpul per crear polèmica en els mitjans afins al règim, els del 155, en el marc de les habituals campanyes anticatalanes, que alimenta la seva hispanitat i es complaent amb les polítiques del govern de PP. Recordin que ja ho van intentar l’any 2017 perquè hi havia fanalets independentistes. Aquest any 2018 la cosa ana va contra l’ostentació del color groc a les places i carrers de les nostres ciutats. L’esperpèntica i ridícula prohibició del groc que va fer la Junta Electoral durant la campanya de les eleccions del 21-D la volien traslladar a la cavalcada dels Reis.

El diari El País (3-1-2018) en va llançar un primer avís en una informació en què deia: “Torna la polèmica per la crida de l’ANC i Òmnium Cultural, que volen omplir les cavalcades de Manresa i de Vic de llaços de color groc. Com ja van fer l’any passat, quan van demanar a la gent que portés fanalets amb l’estelada a l’acte de rebuda dels Reis a Vic.”

No acabo d’entendre aquesta mania endèmica que té l’unionisme espanyol a un color, diuen que se l’ha apropiat per utilitzar-lo políticament el sobiranisme. Fa dies que veiem gent per tot Catalunya molt enfeinada i enfadada, arrencant llaços grocs i símbols d’aquest color penjats en ponts i carrers demanant la llibertat dels presos polítics.

La cosa no és pas nova. El color groc a Catalunya ja va ser prohibit l’any 1704 durant la guerra de Successió, per evitar la publicitat del bàndol que usava insígnies d’aquest color perquè “crea discordias entre las familias”, i va ser per ordre del virrei Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar, conegut per la seva actuació recelosa envers els catalans, que va comportar reiterades violacions de les constitucions catalanes (desinsaculacions dels considerats desafectes, deportacions, empresonaments i exilis). Tres-cents anys després continuen amb la mateixa mania.

Poden prohibir colors i crear les polèmiques que vulguin, però la marea groga no desapareixerà dels carrers i les places mentre tinguem el govern, polítics i activistes catalans a la presó o a l’exili, sense haver estat jutjats i sense haver comès cap crim.

+Una primera versió d'aquest article es va publicar el 4/1/2018 a l'edició gironina d'El Punt Avui

Bouvard o Pécuchet?

Mirant pel retrovisor del que ha estat el periodisme empordanès, sempre hi veig una cara familiar amb un somriure fi, d’orella a orella, el de Joan Francesc Burgas, i em porta el record de l’impacte que van provocar una sèrie d’articles que retrataven la Figueres dels primers anys de la transició democràtica publicats a Presència, i que signàvem plegats sota el pseudònim Bouvard i Pécuchet. Un pseudònim inspirat en una novel·la de Gustave Flaubert, en la qual els protagonistes són dos personatges il·luminats, dos escrivents, còmics i sense maldat, profusament

Joan Francesc Brugas amb Pedro Aldamiz

documentats gràcies a la informació que tenien disponible, i que viuen un seguit de situacions delirants i còmiques. Una mica el perfil dels dos periodistes novells que s’amagaven rere el pseudònim del llibre de l’escriptor francès. Aquella etapa al costat de Joan Francesc Burgas va ser apassionant, i d’aprenentatge del mètode “burgesià” de treball. Una manera sistemàtica i analítica de fer que Burgas traslladaria, en diferent mesura, a totes les activitats periodístiques, polítiques i culturals en què va participar. L’home que es definia ideològicament com un anarco-centre-marxista, que havia col·laborat amb el PSUC, l’Assembla Democràtica de l’Alt Empordà, el Congrés de Cultura Catalana i la primera Oficina Política de l’Estat amb Víctor Ferreres, va treballar per a Centristes de Catalunya assessorant Marià Lorca, amb qui col·laboraria durant dotze anys a l’Ajuntament convergent de Figueres com a cap del gabinet de l’Alcaldia i del gabinet d’informació, i que tornaria al consistori, després al costat del socialista Joan Armangué. Llicenciat en filosofia i lletres, ha estat un cinèfil que seia sempre a primera fila de les sales de projecció, especialitzat en la semiologia del cinema, va iniciar el doctorat en llenguatge cinematogràfic i escriptura fílmica a la Sorbona de París, sota la direcció de Christian Metz. Tot i que el tema que ha treballat més intensament en els darrers anys ha estat la vida i l’obra de Salvador Dalí, amb centenars d’articles publicats a la revista Hora Nova sota el pseudònim “Els 3 pi mesons”, a banda dels treballs d’assessorament que ha realitzat en l’entorn dalinià. Personatge d’una gran humanitat, cabdal per entendre la Figueres del tombant de segle, tímid i extravagant, però sobretot incomprès, que amb el seu traspàs deixa un gran buit en l’àmbit cultural figuerenc i dalinià.

Publicat el 7/12/2017 a la Galeria de l'edició de Girona d'El Punt Avui

Adoctrinar els infants

Quan has patit l’escola franquista i escoltes que actualment s’adoctrina els nens a Catalunya, t’esgarrifes. Ens indigna veure com polítics electes i càrrecs institucionals, des del més absolut desconeixement de l’escola catalana, menteixen escandalosament i empastifen la tasca pedagògica dels nostres mestres. Són gent barroera i intoxicadora, que els hauria de caure la cara de vergonya d’utilitzar políticament i de manera maldestra els nens i nenes.

Volen que els expliqui què era adoctrinar a l’escola? Es tractava d’una política perversa de la dictadura franquista de la qual no se n’escapava ningú i que es practicava tant a les escoles públiques com a les privades. Jo ho vaig patir. Quan feia el batxillerat, tots els alumnes havien d’aprovar una assignatura anomenada Formación del Espíritu Nacional (FEN), que habitualment impartia un professor que també feia gimnàstica i estava vinculat a la Falange.

A Figueres teníem de professor Idelfonso Guerrero Sánchez, que per cert va acabar la seva carrera a Girona, després de ser nomenat el 1984 jefe de l’Oficina de Educación i Ciencia de Girona.

Tot plegat, s’ha demostrat, va ser una de les aberracions pedagògiques més colossals de la història de l’ensenyament a Europa. Utilitzaven llibres d’adoctrinament polític del Frente de Juventudes franquista com Vela y Ancla d’Eugenio de Bustos, que contenia un seguit de missatges joseantonianos i feixistes. Malgrat aquests intents d’adoctrinar amb idees franquistes, al cap dels anys s’ha demostrat que allò va fracassar, i si ho tornen a intentar, ara amb la idea d’espanyolitzar els nens catalans, una vegada més tornaran a marrar.

No entenc com la majoria de mitjans de comunicació espanyols també falsegen la realitat sobre un tema tan sensible –que afecta els infants–, que desconeixen del tot, i que en canvi callin quan s’intenta eliminar drets tan bàsics com el de reunió, manifestació i opinió, i que alhora avalin la política salvatge del govern del PP quan pretén intervenir i controlar els mitjans de comunicació públics catalans, amb el que suposarà un atac directe sense precedents a la democràcia i la llibertat d’expressió. Es tracta també d’una vulneració del dret a la informació, un pilar bàsic per a la democràcia, ja que aquests mitjans són punts de referència informativa per a la societat catalana

Article publicat com a Galeria d'opinió a El Punt Avui

La dignitat d’en Millo

Benvolgut Enric Millo. Fa poc més d’un any em vas dedicar un article en resposta a una Galeria que jo havia publicat, titulada Ciutadans invisibles, en la qual acusava el govern del PP de mentir i maltractar els gironins considerant-los invisibles, i de tu deia que tenies molta barra per afirmar que el govern de l’Estat complia els seus compromisos.

Afirmaves que jo havia escrit l’article amb els budells “des de la més absoluta animadversió contra un partit polític i amb manca d’objectivitat i realisme, i també des de la més profunda de les ignoràncies”. Vaig respectar el teu dret de rèplica i ho vaig deixar córrer; ara, al cap d’un any, podríem fer un repàs per demostrar que totes aquelles obres que jo havia denunciat avui continuen empantanegades. En aquell moment, tu feies política i maquillaves la realitat, jo donava una opinió des d’un punt de vista periodístic sobre la situació de les infraestructures i les minses inversions de l’Estat a Girona. Un debat epistolar civilitzat, amb profundes discrepàncies d’opinió i punts de vista. Avui, però, se’m fa molt difícil mantenir el cap fred, perquè el que va passar el dia 1 d’octubre a les comarques gironines, amb una Policía Nacional i una Guardià Civil sota les teves ordres que van actuar desbocades amb una brutalitat i una violència del tot innecessària, em va glaçar el cor. Les teves primeres declaracions sobre els fets defensant l’assalt policial encara van fer més mal, va caldre esperar cinc dies perquè demanessis disculpes als centenars de ferits, ho vas fer amb la boca petita i alhora justificant allò que, per a aquells que ho van patir, va ser una autèntica salvatjada. Mira, Enric, jo també vaig tardar dos dies a reaccionar, no ho volia fer en calent, però el dia tres et vaig dedicar una piulada a Twitter: “Enric Millo ets una persona indigna. Les teves mentides són incendiàries i busquen que hi hagi violència.” Ho reconec, aquesta vegada em vaig deixar anar, però era el que pensava en aquell moment i ho continuo pensant ara. Que no vas veure el que ens vau fer? Jo ho vaig viure, igual que els teus amics, veïns, coneguts, gent del teu barri de Girona, aquells amb els quals tu durant anys coincidies cada dia al carrer, a la fleca, al bar, al col·legi Verd, on anàveu a votar en les diferents convocatòries electorals. Tots ells gironins, gent del carrer normal que van ser colpejats, alguns de manera salvatge, per la policia. De veritat creus que n’hi ha prou de demanar disculpes? Podràs tornar a mirar tota aquesta gent als ulls?

Fem costat a la nostra gent

Gent de religió i trabuc

El fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, el que té menys credibilitat de tots els que han ocupat aquest càrrec, és l’únic fiscal general que ha estat reprovat pel Congrés dels Diputats. Resulta que aquest és el fiscal que ha ordenat l’obertura de diligències contra els 712 alcaldes que donen suport al referèndum de l’1-O, i que ordena als Mossos detenir els batlles que hagin estat citats i no es presentin a declarar. Un atac sense precedents a l’autonomia local que afecta la majoria d’alcaldes de les comarques gironines.

Una part important dels mitjans de comunicació espanyols han enterrat l’ètica periodística i la deontologia professional per convertir-se en altaveu i aparell de propaganda del govern del PP amb la mentida, la distorsió dels fets, els insults i les amenaces a tort i a dret, sense cap mena d’escrúpols. Com a periodista estic avergonyit que gent de la meva professió hagi renunciat als principis bàsics del periodisme. No cal que recordi els titulars i les manipulacions que hem vist o escoltats aquests dies. Però no puc passar per alt les floretes que ens dedica als gironins el distingit membre de la Reial Acadèmia Espanyola i escriptor Félix de Azúa Comella, quan escrivia fa pocs dies a El PaísGerona. Aquella província es un clon de Guipúzcoa y comparte con ella lo montaraz, la víscera y el arcaísmo. Es gente de religión y trabuco. Se sabe que una solución del incordio [referint-se al president Puigdemont] sería declarar la independencia de Gerona, a ver si así dejaban en paz al resto de los españoles. Antes sólo odiaban a los de Barcelona (“pixapins”, en su elegante jerga), pero ahora han ampliado el negocio.

Ja ho veuen, res a veure amb el bon rotllo i la il·lusió que ens caracteritza a la gent d’aquestes comarques, on no sents ningú que alci la veu amb odi o violència contra l’adversari o el que pensa diferent. Som terra de pas i d’acollida, i ho continuarem sent, fins i tot amb tots aquells que no ens estimen. Ara ens toca fer costat a la nostra gent, als de casa, als alcaldes i alcaldesses violentats, només pel fet de reclamar l’exercici d’un dret. Però no oblidem, i passi el que passi res serà igual, s’estan travessant massa línies vermelles i són tan còmplices d’aquesta barbàrie i d’aquest linxament contra els catalans aquells que l’exerceixen, com els que callen.

*Publicat a la columna de la Galeria de l'edició gironina d'El Punt Avui el 14/09/2017

La memòria de la Vijnecica de Sarajevo

La capital de Bòsnia i Hercegovina, Sarajevo, és una ciutat on el temps passa lentament, els carrers s’omplen de gent en les hores punta i el turisme es fa notar especialment al casc antic, l‘Old Town, però també en altres indrets on es poden veure d’altres atractius i monuments, com ara el pont Llatí, on el 28 de juny de 1914 van ser assassinats dos visitants il·lustres, l’arxiduc austríac Francesc Ferran i la seva esposa Sofia, duquessa de Hohenberg, un fet que va desencadenar la Primera Guerra Mundial. Prop d’aquest indret hi ha una de les joies arquitectòniques de la ciutat, la biblioteca de Sarajevo, incendiada i destruïda per l’artilleria sèrbia la nit del 24 d’agost de 1992, amb projebiblio-carrerctils de fòsfors, des del conjunt de muntanyes i punts elevats que envolten la capital, durant el setge de la ciutat en la guerra de Bòsnia i Hercegovina, entre el 1992 i el 1995. Un edifici que ha estat reconstruït amb fons de la UE, a més d’una aportació important de l’emirat de Qatar. El foc va destruir dos milions de llibres, alguns incunables i documents. L’edifici va quedar tocat de mort. Una obra que s’havia aixecat el 1894 amb una barreja d’estils orientals, just quan encara la ciutat formava part de l’imperi austrohongarès sota domini otomà.

Aquesta biblioteca ha estat el centre dels grans esdeveniments històrics que s’han produït a Sarajevo, precisament l’hereu de l’imperi austrohongarès, l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria va ser abatut a trets per un nacionalista serbi quan tornava d’un acte que s’havia fet a la biblioteca, coneguda com la Vijnecica.

El dia 13 d’octubre aquesta biblioteca reformada totalment fa dos anys va tornar a ser el centre de l’actualitat de la capital bosniana, amb la inauguració de l‘exbiblio1posició No ens n’oblidem, que recull imatges captades pel periodista empordanès Miquel Ruiz sobre la guerra de Bòsnia i que són un testimoni del conflicte i alhora una crida per la pau, per les inauguracioescenes de la vida quotidiana de la ciutat que conté i que van ser captades durant un conflicte armat durant el qual els habitants de Sarajevo no van defallir, malgrat el setge al qual van ser sotmesos, mentre els edificis queien o quedaven tocats per les bombes. Una imatge colpidora de la biblioteca de Sarajevo, mig derruïda i totalment calcinada per les bombes incendiàries, obre aquesta exposició que va donar peu a l’alcalde de la ciutat, Ivo Komsic, a agrair que imatges com aquestes permetin veure com el joc i les ganes de viure “van guanyar la mort” i serveixin perquè el món tingui en la seva memòria uns fets que no s’han de tornar a produir mai més. La mostra, que ha estat patrocinada en gran part per la Diputació de Girona, es va inaugurar amb l’assistència del seu president, Pere Vila, en un ambient molt emotiu amb la presència també del conseller d’Afers i Relacions Internacionals, Raül Romeva, que va posar com a exemple Bòsnia i Hercegovina per la tasca feta per a la recuperació de la memòria històrica, una recuperació que es nega a l’Estat espanyol 80 anys després de la Guerra Civil.

Sarajevo, si bé ha recuperat la seva vida i mira de tirar endavant, altre cop amb la convivència entre diferents cultures, pobles i religions, ha quedat tocada i es veu com el conflicte que va voler posar fi a una societat intercultural, pacífica i barrejada ha aconseguit una major islamització de la ciutat, palpable per als visitants.

Article publicat a l'edició gironina d'El Punt Avui, el 17 d'octubre de 2016, després de visitar la ciutat de Sarajevo i l'exposició de la biblioteca de la ciutat

Suar llibertat

Dijous vinent s’ha previst el gran acte de la candidatura de Junts pel Sí a Girona. El repte és omplir el pavelló de Fontajau. Just aquest dia farà 39 anys que es va celebrar a Girona un dels actes polítics més importants de les comarques gironines. Sota el lema “guanyem la llibertat”, aquell 24 de setembre del 1976, i a l’antic pavelló de la Devesa, es va fer el primer míting socialista de la Transició a la capital gironina. El vell pavelló va quedar petit, i els que hi eren van passar calor, van “suar socialisme”, com es va dir aleshores. Però les esperances i il·lusions que s’havien posat en aquell nou partit català i en uns canvis que després no han arribat o ens han decebut, ens han portat a la situació d’avui. Ara es torna veure il·lusió en els ulls de la gent i molt probablement aquest dijous se suarà llibertat i independència, de nou s’omplirà el palau d’esports més gran de Girona, perquè torna a ser un moment clau per al futur d’aquest país.