Fotoperiodista de pedra picada

Ruiiiiiz!  és un recull d’instantànies provinents del fons d’exposicions i arxius del fotògraf Miquel Ruiz Avilés, que es  presenta dissabte 6 d’abril a la Sala Dolors Xabé de Sarrià de Ter. Es tracte, com diria el mateix autor d’una “barrija-barreja” amb imatges de diferents èpoques, formats i estils que han estat seleccionades per retre-li homenatge i recordar-lo, un any després que ens deixés.

Si voleu saber més sobre en Miquel Ruiz, us deixo l’enllaç (en vermell) amb la biografia “Miquel Ruiz Avilés, fotoperiodista de pedra picada” que es va publicar en el número del primer trimestre del 2024 de la Revista de GironaMiquel Ruiz _Revista de Girona_Gener_2024_0342_042

Si plores, no veus l’objectiu.

Aquesta frase la deia sovint el fotoperiodista Miquel Ruiz Avilés  (Purullena, 1954 – Girona, 2023) i és xocant, perquè sempre posava molt sentiment i emoció en el que feia, i tots li havíem vist vessar llàgrimes en determinades situacions.

Era de llàgrima fàcil. Enmig d’una catàstrofe natural, com la de Sri Lanka, reconeixia que li era impossible fer dues fotos seguides: primer feia la foto, després es desfogava rebotint alguna cosa i plorant alhora, i tot seguit tornava a fer més fotos.

 

Els gavarrots de l’Evarist Vallés

Evarist Vallès és l’únic pintor que ha clavat gavarrots al cel de l’Empordà”, deia Salvador Dalí, que tenia una gran consideració per l’Evarist Vallés i la seva obra. Aquesta afirmació daliniana fa referència als claus que Vallès posava en els seus quadros quan pintava paisatges empordanesos. Des de fa anys, part de l’obra de l’Evarist Vallès es pot veure en el Teatre Museu Dalí de Figueres, ja que per voluntat de Dalí n’hi ha una exposició permanent en el museu dalinià. També hi ha un fons molt important en el Museu de l’Empordà, del qual Vallès va ser director i que val la pena visitar. En les vides de Vallès i Dalí, a banda de ser molt bons amics, hi ha algunes coincidències curioses, com el fet que els dos han internacionalitzat i alhora immortalitzat els paisatges empordanesos, o que tots dos eren fills de reconeguts notaris que van exercir la seva professió a Figueres. En el que no coincidien precisament era en la seves idees polítiques. Vallès, que era força més jove que Dalí, era un pintor inconformista que es declarava obertament comunista, de fet va militar en el PSUC en l’etapa de la clandestinitat i la transició democràtica, formant part d’aquella generació d’artistes que entre els anys seixanta i setanta interactuaven amb una ideologia d’esquerres, com va passar amb Antoni Tàpies, Josep Guinovart i Joan Brossa, entre molts altres. Vallès fins i tot va anar a les llistes del PSUC en les primeres eleccions municipals, l’any 1979. Tot i que va néixer a Piarola (l’Anoia), de ben jove es va instal·lar amb la família –eren dotze germans– a Figueres, i encara que va viure a Nova York i París i va viatjar pel món finalment es va instal·lar a Figueres. Allà, hi va trobar el punt idoni per pintar, a casa seva, en un pis del carrer Muralla on tenia l’estudi cara tramuntana, amb molt bona lluminositat, i que visualment dominava tot l’Empordà. D’aquí a tres dies es tanca l’any del centenari de l’Evarist Vallès, una commemoració massa discreta, només un acte al Museu de l’Empordà, cap exposició institucional, una de privada a Cadaqués i la discreta presència en la mostra del moviment inconformista al Museu d’Art de Girona. Algú no ha fet prou bé la seva feina, ja que queda pendent el reconeixement que es mereix.

Albert Tomàs i Bassols

Si algú va sacsejar el comerç petit i mitjà d’una Figueres, la dels anys seixanta i setanta, comercialment en expansió –lluny encara de l’actual procés de decadència–, aquest va ser l’empresari i activista cultural Albert Tomàs i Bassols. És l’exemple més clar del que avui en diem un emprenedor. Va ser un home avançat en el seu temps i un innovador en el món del comerç a les comarques gironines. Pioner en les noves tendències de vendes, va ser dels primers comerciants a utilitzar la publicitat a la ràdio per promocionar el negoci. Després d’una primera botiga, en va obrir d’altres, va saber diversificar-se, va crear la marca Establiments Albert i va impulsar la consciència de grup dels comerciants locals en defensa dels interessos del sector.

Albert Tomas comerciant i activista cultural, premi de la Fundació Valvi

Més enllà del comerç, Albert Tomàs ha destacat com a activista en defensa de la llengua, la cultura i el patrimoni, amb una obstinació que el 2004 el va portar a crear una fundació que porta el seu nom, pensada per avalar activitats en la defensa i recuperació del patrimoni cultural de l’Alt Empordà i fomentar la cultura catalana. I si en alguna cosa ha estat especialment tenaç, obsessiu, i hi ha treballat amb constància, ha estat en la recuperació de la canònica de Santa Maria de Vilabertran, fet pel qual el 2013 la Fundació Valvi li va atorgar el premi Joan Saqués. Albert Tomàs, com a personatge públic, també ha passat per la política i, lluny de dogmatismes, l’ha utilitzada com a instrument per aconseguir objectius locals. Tot i participar en la fundació de CDC a l’Alt Empordà, l’Albert explicava com Jordi Pujol el va intentar convèncer: ”Em va agafar pel braç i vam estar fent voltes per la Rambla de Figueres fins a les dues de la matinada, fins que li vaig dir que n’estava gairebé convençut, però que necessitava temps.” I amb el temps, va ser regidor independent de Vilabertran, en una llista de CiU, va anar a les llistes d’ERC a Figueres i anys després va ser regidor del PSC. El 2015 va formar part de la candidatura de Junts pel Sí al Parlament de Catalunya. Amb la seva trajectòria, ha deixat clar que l’únic partit del qual podia formar part Albert Tomàs era el d’Albert Tomàs. Ara que ja no hi és, algú haurà d’acabar allò que malgrat el seu entossudiment va deixar pendent: aconseguir que Vilabertran sigui el centre d’interpretació del romànic i que es recuperi l’antic camí de la font del Soc.

L'article original es va publicar el 16/07/2020 a l'edició gironina d'EL PUNT AVUI

 

‘Errare humanum est’

Sentint i veient com sovint erren en les seves informacions sobre el territori alguns referents de la ràdio i la televisió del país, valoro més que mai la importància del periodisme de proximitat, massa sovint menystingut. La pèrdua d’un model radiofònic de proximitat amb la clausura, fa pocs dies, de Fem Girona, que ha tancat després de 30 anys seguint el pols de la ciutat i de les comarques gironines, no és una bona notícia i són molts els gironins que lamenten com ha acabat aquesta emissora. Ara s’anuncia una solució improvisada, sense un projecte radiofònic clar, almenys de forma immediata. Haurem d’esperar que es posi en marxa i pugui cobrir aquest espai de la ràdio gironina, que de moment ha quedat orfe.

La periodista Helena Garcia Melero (la del 112) fa pocs dies, en el seu programa Tot es mou, va fer referència al casament de Kimbal Musk –germà del magnat nord-americà Elon Musk (propietari de Tesla, Space X i SolarCity)– i Christiana Wyly, que van celebrar a Sant Martí d’Empúries, a l’Escala, però que la conductora del programa va situar inicialment al terme municipal de Castelló d’Empúries. Pocs dies després, sentia com el gran referent de la ràdio catalana, Mònica Terribas, en informar del trasllat de les preses polítiques catalanes, la consellera Dolors Bassa i la presidenta Carme Forcadell, reiteradament canviava el nom del centre penitenciari del Puig de les Basses de Figueres, pel puig de les Llosses, que és una muntanya situada a la comarca del Vallespir, a la Catalunya del Nord.

És ben cert que errare humanum est, i com diem els catalans “qui té boca s’equivoca”. Aquests són només dos exemples, dels nombrosos errors que sentim sovint a les ràdios i televisions del país, quan es parla del territori més enllà de l’àrea metropolitana de Barcelona. Encara que els professionals dels mitjans nacionals, que fan una molt bona feina, tenen l’obligació de conèixer bé el territori, la realitat és que algunes contrades de les comarques catalanes els queden massa lluny. En el coneixement de la cosa local, són els mitjans de proximitat que sovint han d’esmenar la plana allà on no arriben o erren els d’àmbit nacional, i és aquí on cal reivindicar més atenció i respecte per aquests mitjans de proximitat i els seus professionals, i lamentar que s’hagin de tancar emissores, com ha passat amb Fem Girona.

Aquest article es va publicar a l'edició de Girona d'El Punt Avui el 5 de juliol 2018

Bouvard o Pécuchet?

Mirant pel retrovisor del que ha estat el periodisme empordanès, sempre hi veig una cara familiar amb un somriure fi, d’orella a orella, el de Joan Francesc Burgas, i em porta el record de l’impacte que van provocar una sèrie d’articles que retrataven la Figueres dels primers anys de la transició democràtica publicats a Presència, i que signàvem plegats sota el pseudònim Bouvard i Pécuchet. Un pseudònim inspirat en una novel·la de Gustave Flaubert, en la qual els protagonistes són dos personatges il·luminats, dos escrivents, còmics i sense maldat, profusament

Joan Francesc Brugas amb Pedro Aldamiz

documentats gràcies a la informació que tenien disponible, i que viuen un seguit de situacions delirants i còmiques. Una mica el perfil dels dos periodistes novells que s’amagaven rere el pseudònim del llibre de l’escriptor francès. Aquella etapa al costat de Joan Francesc Burgas va ser apassionant, i d’aprenentatge del mètode “burgesià” de treball. Una manera sistemàtica i analítica de fer que Burgas traslladaria, en diferent mesura, a totes les activitats periodístiques, polítiques i culturals en què va participar. L’home que es definia ideològicament com un anarco-centre-marxista, que havia col·laborat amb el PSUC, l’Assembla Democràtica de l’Alt Empordà, el Congrés de Cultura Catalana i la primera Oficina Política de l’Estat amb Víctor Ferreres, va treballar per a Centristes de Catalunya assessorant Marià Lorca, amb qui col·laboraria durant dotze anys a l’Ajuntament convergent de Figueres com a cap del gabinet de l’Alcaldia i del gabinet d’informació, i que tornaria al consistori, després al costat del socialista Joan Armangué. Llicenciat en filosofia i lletres, ha estat un cinèfil que seia sempre a primera fila de les sales de projecció, especialitzat en la semiologia del cinema, va iniciar el doctorat en llenguatge cinematogràfic i escriptura fílmica a la Sorbona de París, sota la direcció de Christian Metz. Tot i que el tema que ha treballat més intensament en els darrers anys ha estat la vida i l’obra de Salvador Dalí, amb centenars d’articles publicats a la revista Hora Nova sota el pseudònim “Els 3 pi mesons”, a banda dels treballs d’assessorament que ha realitzat en l’entorn dalinià. Personatge d’una gran humanitat, cabdal per entendre la Figueres del tombant de segle, tímid i extravagant, però sobretot incomprès, que amb el seu traspàs deixa un gran buit en l’àmbit cultural figuerenc i dalinià.

Publicat el 7/12/2017 a la Galeria de l'edició de Girona d'El Punt Avui

La feina mal feta

Foto: ESTEVE CARRERA

Foto: ESTEVE CARRERA

L’aparcament del passeig Nou de Figueres va quedar completament inundat a conseqüència de la llevantada. És cert que l’aiguat que va caure sobre Figueres va ser un fet extraordinari i que va entrar aigua en molts baixos, soterranis i pàrquings de la ciutat, però en cap cas ho va fer en la proporció en què es va inundar el flamant aparcament públic de la ciutat. Un aparcament que ja es va construir amb molts problemes perquè ja s’inundava, cosa que presagiava el que ha passat; -sortosament no es va haver de lamentar cap dany personal-. L’aiguat ha demostrat que, malgrat els successius retards en la seva construcció, els tècnics no van saber resoldre el problema. No van fer bé la seva feina. Caldrà veure ara si li tremolarà el pols a l’alcaldessa Marta Felip  a l’hora d’exigir responsabilitats.

*L'Apunt publicat a @elpuntavui el 10/12/2014

 

La Rambla de Figueres

Fotos de la rambla dLa riera Galligans travessa la ciutat de Figueres per sota terra des del sector del Turo Baix fins a la carretera de Llançà. Després del cobriment de la riera, el 1828, l’actual espai de la Rambla es va convertir en el punt neuràlgic de la vida social. La darrera reforma es va fer l’any 2003, i s’han anat fent treballs de manteniment del túnel que hi passa per sota. Després de l’esvoranc provocat per la llevantada, és obligat preguntar-se si l’ACA i l’Ajuntament havien fet tots els controls i els treballs necessaris perquè això no passés. Es parla d’un fet extraordinari, que ens ha de preocupar de manera extraordinària. En aquest passeig s’hi celebren esdeveniments amb milers de persones, i el que va passar diumenge no ha de tornar a tenir lloc mai més.

La Rambla una riera (Vídeo)

L'Apunt publicat a l'edició de Girona @elpuntavui 3/12/14

 

Brussel·les i la MAT de Monti

imagesRed Eléctrica ha anat silenciant a cop de talonari moltes veus contràries al traçat de la línia de molt alta tensió. També s’ha avingut a negociar i ha accedit a moure alguna torre. D’aquesta manera, entre una cosa i l’altra, ha anat desactivant les protestes en contra de la MAT. Aquella actitud inicial de prepotència amb què REE va desembarcar va anar canviant, però l’impacte mediambiental i els perills contra la salut de les persones, a les zones habitades, no es va modificar. Ara Brussel·les ha expedientat el govern espanyol per no haver fet els deures amb la MAT, tot i que la Comissió Europea va deixar fer, amb l’aval de l’informe del comissari Mario Monti. Amb tantes connivències, la cosa no anirà més enllà d’una simbòlica estirada d’orelles.

*Apunt publicat a l’edició  El Punt Avui 11/7/2014

Santi Vila

Benvolgut conseller i alcalde, com a figuerenc no puc deixar de felicitar-lo pel seu

Foto: Manel Lladó

nomenament. I de mostrar alhora la meva satisfacció perquè en una comarca com l’Alt Empordà, que històricament ha estat maltractada en matèria d’infraestructures, veiem com una gran oportunitat que el conseller de Territori i Sostenibilitat conegui bé i hagi patit aquests dèficits que des de fa anys aguanten els empordanesos. Només per citar alguns exemples, tenim: l’enllaç nord de l’AP-7 a la ciutat de Figueres, i la necessitat de desdoblar l’N-II des de la Jonquera a Tordera, o trobar-hi solucions alternatives; el corredor mediterrani; la posada en funcionament del TAV sense deixar que es deteriorin encara més les connexions ferroviàries de rodalies i mitja distància, per no parlar del pas a nivell de la carretera de Roses i el traçat subterrani del tren. No el vull pas atabalar, però sàpiga que estarem expectants amb la seva obra de govern.

Un país en venda

Que estem fotuts? Tots hi estem d’acord. Que s’han de fer sacrificis, hi estiguem o no d’acord? N’hem de fer per nassos, perquè ens retallen el sou, els serveis bàsics de la salut i l’educació ja no són el que eren, etc. Però arribar a posar a la venda una finca pública protegida als límits del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, com és el cas de la Torre d’en Mornau, ja és més que preocupant. No sé si la cosa és un frau de llei com diuen els naturalistes, però ens crea inseguretat jurídica. Si el que és públic i protegit ara es pot privatitzar, després també es podrà desprotegir. Serveixen per a alguna cosa les lleis de protecció de la natura i la llei de protecció del Parc Natural dels Aiguamolls aprovada pel Parlament de Catalunya? O és que és cert que tenim un Parlament tant de fireta que ni nosaltres mateixos respectem les lleis que aprovem. Si és que el país està en venda, podem recórrer als xinesos, que ho compren tot.