Energia neta

El govern de la Generalitat va aprovar l’1 de juliol que entre les zones prioritàries on s’han d’instal·lar els futurs parcs eòlics hi hagi reservats diferents espais a l’Alt Empordà. Amb relació a les propostes inicials, s’ha rebaixat la potència que es generarà i s’han acceptat al·legacions dels ajuntaments. Cap sorpresa i poques concessions. Hi haurà impacte, però serà menys. Què voleu que us digui, suposo que és el preu que s’ha de pagar per haver-nos mostrat durant anys fidels al lema «Nuclears? No, gràcies». No volíem energies alternatives? Podrem quantificar com són d’alternatius 180 megawatts de potència i un nombre de molins que es calcula que podria ser d’una quarantena d’ombres allargades?

I a sobre, ara va el Consell de Seguretat Nuclear i ens presenta un estudi en què s’assegura que no hi ha cap relació entre els casos de càncer i la proximitat a les instal·lacions nuclears. Visca les nuclears!

Bojos per l’Empordà

El concert Bojos per l’Empordà amb què Salvem l’Empordà va homenatjar Lluís Llach va ser una carta d’amor i alhora un reconeixement pel suport del cantant a totes les lluites i reivindicacions de Salvem. Podria dir que va ser un acte entranyable i alhora una bogeria de quatre hores, que van aguantar com només ho podem fer aquells que estan tocats per l’Empordà. Perquè s’ha d’estar ben boig per lluitar com ho fa aquesta gent des de fa vuit anys perquè no s’acabi de trinxar el territori. No són gent, com se’ls acusa, instal·lada en la «cultura del no», sinó que sempre argumenten la seva reivindicació. Quan diuen «no» és per dir que «no d’aquesta manera». Però s’ha d’estar boig per defensar el medi, quan tots els partits ja preparen les seves maquinàries electorals i, segons els indicadors de l’Idescat sobre medi ambient, la sensibilitat mediambiental dels gironins està per sota de la mitjana catalana.

L’Arbre Sec

Amb un vermut reivindicatiu i una tallada de la carretera de Figueres a la Bisbal, Salvem l’Empordà ha «inaugurat» una de les obres més polèmiques de l’etapa del conseller Nadal al capdavant del Departament de Política Territorial i Obres Publiques, la C-31, que oficialment encara no ho ha estat, d’inaugurada. Els activistes empordanesos reivindiquen un altre model de carretera, més sostenible i menys agressiu amb el territori i alerten d’un munt de projectes i infraestructures que és previst que s’executin a l’Alt Empordà. Si el govern no fa una política més respectuosa amb el medi, l’impacte social i territorial serà irreversible i aquesta comarca esdevindrà un espai molt poc atractiu per viure-hi. El nom del lloc triat ahir per Salvem m’ha semblat premonitori del que espera a l’Empordà, si es tiren endavant tots els projectes tal com el govern els ha planificat. La concentració es va fer a l’Arbre Sec.

El bunyol de la C-31

Foto/ Roger casero

Foto/ Roger casero

Tradicionalment, a l’Empordà, aquests dies de Setmana Santa, gairebé a cada casa es fan brunyols, i dic brunyol amb «r» perquè és com els hem anomenat, pastat, fet i menjat tota la vida els empordanesos. Per cert, algunes famílies tenen el sa costum de menjar-se’ls amb llonganissa, si no ho han provat mai, aprofitin aquests dies per fer-ho, val la pena. Els lingüistes em diuen que la paraula brunyol s’entén com una derivació localista de bunyol, que és tal com s’escriu al diccionari fent referència a una preparació fregida feta de pasta de farina, ous, llet i aigua…. (no els dono la recepta perquè a cada casa és diferent). També es defineix bunyol com «una cosa o treball mal fet» i és en aquest sentit que crec que la Generalitat no podia haver triat millors dates per obrir al trànsit la carretera C-31 entre la Tallada i Torroella de Fluvià, que és un colossal bunyol.

Aiguamolls

La creació del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà no va ser fàcil, van caldre moltes mobilitzacions populars en uns moments difícils, en l’etapa d’una democràcia encara molt jove. En aquells moments hi havia una societat mobilitzada, que, amb el suport dels partits de l’oposició –curiosament els que avui són al govern–, va pressionar per salvar els aiguamolls. Aquests mateixos partits són avui els que es fan enrere en els plans d’ampliació del parc, diuen que pressionats per alcaldes, propietaris i pagesos. Ens hauríem de preguntar com aquest govern ha aconseguit en pocs anys que la truita es girés de tal manera que els amplis suports que tenia el parc se li posessin avui en contra. Aconseguir això ja té el seu mèrit! Alguna cosa no s’ha fet bé. Potser al final serà cert allò que algú ha comentat en més d’una ocasió, que si la creació del Parc dels Aiguamolls s’hagués de decidir avui, no es faria.

La nova ruta del vi

No es cap novetat, tothom tenia clar que a l’Alt Empordà li tocava gaudir de la producció d’energia eòlica. L’impacte paisatgístic ha estat sempre el principal problema que s’ha posat sobre la taula. Després, un cop assumit que tindríem escampats per tota la plana allò que en la seva bogeria el Quixot va veure com a gegants, el debat ha derivat a saber on s’instal·laran. Fa pocs dies, el govern va desvetllar l’incògnita. A la ruta del vi de l’Empordà: Agullana, Cantallops, Masarac, Sant Climent Sescebes, Espolla i Campany (a més de la Jonquera), que es convertirà en la ruta dels molins. No sabem com millorarà la producció d’energia en la producció dels vins empordanesos. Aquests set parcs eòlics seran els que tindran major capacitat de producció, més d’una cinquena part del que produeix el reactor d’una central nuclear. Benvinguda sigui l’energia alternativa, però ens hauria agradat més que s’haguessin posat els molins al llarg del corredor d’infraestructures que formen l’autopista, l’N-II i el TAV.

Cap de Creus

Un projecte encarregat a finals dels anys 60 a l’arquitecte figuerenc Pelai Martínez i al francès Jean Weiler, va cloure’s amb la construcció al cap de Creus del Club Mediterranée. Una ciutat de vacances pensada per gaudir i alhora preservar un paisatge únic amb el vistiplau d’intel·lectuals de l’època, com ara Josep Pla i Salvador Dalí. Les construccions o bungalous es van bastir sense fonaments, directament sobre les roques, de tal manera que avui es pot anar desconstruint, deixant el paisatge tal com era ara fa més de cinquanta anys. Finalment el Departament de Medi Ambient ha posat en marxa un pla per enderrocar la resta de construccions il·legals que s’han construït aquests últims anys al cap de Creus, amb la classificació de camins, la creació d’alguns itineraris i el plantejament de limitar el pas de vehicles. Ens haurem de creure que el Parc Natural del Cap de Creus ara ja és una realitat.

Dalí – Fatima – Lorca

[]El Papa Juan Pau II va desvetllar el tercer misteri de les revelacions que la Verge de Fatima va confiar a tres pastorets portuguesos l’octubre del 1917. Van passar molts anys fins que el Vaticà no va decidir fer públic aquell tercer misteri, el juny del 2000. 

Quants anys hauran de passar perquè es desvetllí el segon misteri dalinià. I és què Dalí, com la verge de Fàtima va fer dues revelacions l’1 de desembre del 1988, des de l’habitació 655 de la clínica Quirón de Barcelona. Els va fer el aleshores alcalde de Figueres Marià Lorca. I és que Salvador Dalí, en la seva qualitat de divinitat, podia fer revelacions.

Manuel Vazquez Moltalban, en un reportatge publicat a la revista Triunfo el 19 de febrer de 1972 afirmava “Dalí quiere ser Dios” i explicava com el pintor empordanès es creia que podia predir el futur. El periodista citava el quadre Premonició de la guerra civil, « aquesta obra es va acabar mesos abans de l’esclat de la guerra civil espanyola. Si a Dalí, si se li ha de fer cas, es va anticipar igualment a la política del ping-pong entre Nixon i Mao…» i a moltes altres coses.

El suposat primer misteri dalinià, va ser revelat per Marià Lorca el migdia del dissabte 21 de gener del 1989 en una roda de premsa en la qual l’alcalde va comparèixer al costat de Robert Descharnes, Miguel Domenech i el regidor de cultura del consistori figuerenc Francesc Calvet. No era cap misteri. Lorca fa pocs dies m’ho recordava en una entrevista “el mestre Dalí em va comunicar el seu desig de ser enterrat a sota la cúpula del Teatre-Museu de Figueres”.

El que també em vaig quedar amb ganes de publicar va ser el contingut del suposat segon misteri dalinià. Hauria estat una bona exlcusiva però Lorca s’hi va resistir. L’exalcalde va comentar que malgrat els anys que han passat continua fidel al compromís que té amb ell mateix de no fer-ho públic fins que ho cregui adient. Marià Lorca no ha fet ni com el Vaticà on es van anar passant el secret de Papa a Papa. Lorca va deixar l’Ajuntament de Figueres fa catorze anys i mai ha revelat el segon misteri dalinià a cap dels seus successors.

Què ha de contenir aquest segon misteri dalinià que vint anys després de la mort de Dalí encara no es pot revelar?  Potser desmentir que existís el primer misteri.

La cita era al mas d’Andorra

El mas d’Andorra de Fortià, propietat d’un empresari empordanès que comercialitza cereals i que va ser assaltat fa pocs dies per tres encaputxats, té una història particular. El mas d’Andorra, que ha estat restaurat fa poc, a finals del anys setanta va ser una illa de llibertat, una escola de democràcia. El mateix espai que fa més de trenta anys era obert a tothom, i que de ben segur figura en els arxius de la brigada politicosocial com un lloc per vigilar i on a cap lladre se li hauria ocorregut apropar-se, avui, com ha explicat la Tura Soler, és un autèntic búnquer pel que fa a mesures de seguretat: té alarmes, càmeres de seguretat i portes blindades a l’interior. I tot i això ha estat assaltat.
En la mateixa masia on ara s’agraeix qualsevol presència policial, abans s’intentava evitar que la policia o la Guàrdia Civil s’hi acostés per a res. En aquella època era una masia que quedava amagada, la vegetació i els arbres impedien que es veiés des de la carretera. Era el lloc ideal per fer-hi qualsevol reunió clandestina, o almenys això és el que es pensaven els ingenus activistes de l’època. Perquè, no ens enganyem, el trànsit inusual que generava una reunió de l’oposició democràtica de l’Alt Empordà esverava mig poble de Fortià, sobretot quan algun despistat, a més, es perdia pel poble i demanava als veïns on era Andorra.
Aquesta masia, que continua sent propietat de la mateixa família, aleshores estava llogada a un conegut periodista empordanès que treballava a Barcelona, i aquest deixava la clau a uns amics. És així com Just Manuel Casero i Carles Causa (PSUC), que eren amics de Jaume Guillament, van aconseguir un espai fantàstic i suposadament camuflat per celebrar les primers reunions de l’Assemblea de l’Alt Empordà –que era, per dir-ho d’alguna manera, la branca comarcal de la plataforma unitària de l’oposició democràtica o Assemblea de Catalunya–. En aquelles reunions, que també es van celebrar al santuari de la Salut de Terrades i a una altra masia de Vilamacolum –propietat del matrimoni Jordi Geli i Maria Àngels Anglada–, entre altres llocs, hi va passar molta gent, alguns, com Ernest Lluch, Esteve Ripoll, Eduard Puig Vayreda, Narcís Oliveras després, es van dedicar a la política.
Però la història del mas d’Andorra també està lligada al món del periodisme català, Josep Maria Huertas Claveria també l’havia freqüentat en la mateixa etapa de la transició, amb altres companys de professió que després van dirigir diferents mitjans de comunicació.