Albert Tomàs i Bassols

Si algú va sacsejar el comerç petit i mitjà d’una Figueres, la dels anys seixanta i setanta, comercialment en expansió –lluny encara de l’actual procés de decadència–, aquest va ser l’empresari i activista cultural Albert Tomàs i Bassols. És l’exemple més clar del que avui en diem un emprenedor. Va ser un home avançat en el seu temps i un innovador en el món del comerç a les comarques gironines. Pioner en les noves tendències de vendes, va ser dels primers comerciants a utilitzar la publicitat a la ràdio per promocionar el negoci. Després d’una primera botiga, en va obrir d’altres, va saber diversificar-se, va crear la marca Establiments Albert i va impulsar la consciència de grup dels comerciants locals en defensa dels interessos del sector.

Albert Tomas comerciant i activista cultural, premi de la Fundació Valvi

Més enllà del comerç, Albert Tomàs ha destacat com a activista en defensa de la llengua, la cultura i el patrimoni, amb una obstinació que el 2004 el va portar a crear una fundació que porta el seu nom, pensada per avalar activitats en la defensa i recuperació del patrimoni cultural de l’Alt Empordà i fomentar la cultura catalana. I si en alguna cosa ha estat especialment tenaç, obsessiu, i hi ha treballat amb constància, ha estat en la recuperació de la canònica de Santa Maria de Vilabertran, fet pel qual el 2013 la Fundació Valvi li va atorgar el premi Joan Saqués. Albert Tomàs, com a personatge públic, també ha passat per la política i, lluny de dogmatismes, l’ha utilitzada com a instrument per aconseguir objectius locals. Tot i participar en la fundació de CDC a l’Alt Empordà, l’Albert explicava com Jordi Pujol el va intentar convèncer: ”Em va agafar pel braç i vam estar fent voltes per la Rambla de Figueres fins a les dues de la matinada, fins que li vaig dir que n’estava gairebé convençut, però que necessitava temps.” I amb el temps, va ser regidor independent de Vilabertran, en una llista de CiU, va anar a les llistes d’ERC a Figueres i anys després va ser regidor del PSC. El 2015 va formar part de la candidatura de Junts pel Sí al Parlament de Catalunya. Amb la seva trajectòria, ha deixat clar que l’únic partit del qual podia formar part Albert Tomàs era el d’Albert Tomàs. Ara que ja no hi és, algú haurà d’acabar allò que malgrat el seu entossudiment va deixar pendent: aconseguir que Vilabertran sigui el centre d’interpretació del romànic i que es recuperi l’antic camí de la font del Soc.

L'article original es va publicar el 16/07/2020 a l'edició gironina d'EL PUNT AVUI

 

‘Errare humanum est’

Sentint i veient com sovint erren en les seves informacions sobre el territori alguns referents de la ràdio i la televisió del país, valoro més que mai la importància del periodisme de proximitat, massa sovint menystingut. La pèrdua d’un model radiofònic de proximitat amb la clausura, fa pocs dies, de Fem Girona, que ha tancat després de 30 anys seguint el pols de la ciutat i de les comarques gironines, no és una bona notícia i són molts els gironins que lamenten com ha acabat aquesta emissora. Ara s’anuncia una solució improvisada, sense un projecte radiofònic clar, almenys de forma immediata. Haurem d’esperar que es posi en marxa i pugui cobrir aquest espai de la ràdio gironina, que de moment ha quedat orfe.

La periodista Helena Garcia Melero (la del 112) fa pocs dies, en el seu programa Tot es mou, va fer referència al casament de Kimbal Musk –germà del magnat nord-americà Elon Musk (propietari de Tesla, Space X i SolarCity)– i Christiana Wyly, que van celebrar a Sant Martí d’Empúries, a l’Escala, però que la conductora del programa va situar inicialment al terme municipal de Castelló d’Empúries. Pocs dies després, sentia com el gran referent de la ràdio catalana, Mònica Terribas, en informar del trasllat de les preses polítiques catalanes, la consellera Dolors Bassa i la presidenta Carme Forcadell, reiteradament canviava el nom del centre penitenciari del Puig de les Basses de Figueres, pel puig de les Llosses, que és una muntanya situada a la comarca del Vallespir, a la Catalunya del Nord.

És ben cert que errare humanum est, i com diem els catalans “qui té boca s’equivoca”. Aquests són només dos exemples, dels nombrosos errors que sentim sovint a les ràdios i televisions del país, quan es parla del territori més enllà de l’àrea metropolitana de Barcelona. Encara que els professionals dels mitjans nacionals, que fan una molt bona feina, tenen l’obligació de conèixer bé el territori, la realitat és que algunes contrades de les comarques catalanes els queden massa lluny. En el coneixement de la cosa local, són els mitjans de proximitat que sovint han d’esmenar la plana allà on no arriben o erren els d’àmbit nacional, i és aquí on cal reivindicar més atenció i respecte per aquests mitjans de proximitat i els seus professionals, i lamentar que s’hagin de tancar emissores, com ha passat amb Fem Girona.

Aquest article es va publicar a l'edició de Girona d'El Punt Avui el 5 de juliol 2018

Fem Girona ha tancat

Més de trenta anys de ràdio local i de proximitat a Girona s’han tancat aquest mes de juny, sense perspectiva que a curt o mitjà termini hi hagi cap relleu. Els companys de Fem Girona han deixat d’emetre el dia 30 de juny. La freqüència municipal d’FM de què disposa l’Ajuntament de Girona emmudirà, en caducar la cessió a Fem Girona. Les causes poden ser diverses, però tot plegat sembla el resultat d’un seguit de despropòsits, amb certa dosi de manca de voluntat política, una absència de projecte comunicatiu o poca planificació. Sembla que no hi ha hagut tampoc prou capacitat de reacció per reconduir la situació, almenys per prorrogar el conveni, mentre s’obria un període de negociació perquè és continués fent ràdio des de la freqüència municipal, o es construïa un projecte i un pla d’empresa per fer viable una emissora municipal amb cara i ulls. L’equip de govern vol treure la freqüència a concurs, amb unes condicions que fan inviable cap projecte seriós i engrescador, mentre que els grups de l’oposició de la CUP i el PSC aposten per una gestió directa, com a emissora municipal. Han estat tres dècades de ràdio local, que ha seguit el pols ciutadà, amb diferents noms i projectes. L’emissora Fem Girona l’havíem sentit amb altres noms, com Punto Radio, Radio Grup (l’emissora de ràdio del GEiEG) o Onda Rambla. Els professionals de Fem Girona, que al llarg dels anys han tingut diferents reconeixements, van ser guardonats el 2010 en els Premis de Comunicació Local Carles Rahola amb el premi Miquel Diumé al millor treball informatiu o divulgatiu en ràdio pel seu programa La Taverna de la Rambla. Aquell merescut reconeixement és només una petita mostra de la feina que durant anys han fet els companys Eduard Cid i Julià Bernabé al capdavant d’una modesta però gran redacció, primer a Onda Rambla Girona i després a Fem Girona. El tancament d’aquesta emissora suposa un altre cop contra la professió periodística i un empobriment de la comunicació local i comarcal. La clausura de Fem Girona ens porta a una pèrdua de la informació i l’opinió plural que necessiten els ciutadans en una democràcia, i s’afegeix al moment complicat que viuen actualment els mitjans de comunicació, en el qual la incertesa i vulnerabilitat laboral fan, a més, que els periodistes no disposin del marc necessari per exercir la seva professió amb independència i llibertat.

L'article original es va publucar a l'edició de Girona d'El Punt Avui el dia 7 de juny del 21018

Terrorisme a la carta

Estic preocupat pels veïns de Bàscara. El 31 de gener del 2013 la gent d’aquest poble va iniciar una protesta amb talls de trànsit a l’N-II per reivindicar la prohibició del pas de camions de gran tonatge per aquesta via. La protesta es va mantenir activa amb talls diaris de la carretera durant 79 dies ininterrompudament. Temo que en qualsevol moment hi hagi una operació antiterrorista i detinguin tot el poble, amb nens i avis inclosos, perquè tots van participar en aquella campanya sota el lema Prou camions a la N-II. Però encara podríem trobar més terroristes i sediciosos entre els veïns dels pobles veïns de l’Alt Empordà que es van sumar a aquella lluita. De fet, només per haver participat en un tall d’autopista la policia i la justícia espanyola ha detingut una integrant del CDR de Viladecans, sota l’acusació de delictes de rebel·lió, sedició i terrorisme. Delictes en els quals també podíem haver incorregut un altre grup de veïns de Figueres que també el 2013 i durant unes quantes setmanes van aturar el trànsit a l’avinguda Salvador Dalí, el tram urbà de l’N-II a la capital empordanesa. Per no parlar de la campanya ciutadana contra els peatges amortitzats. Una protesta que va començar a principis d’abril del 2012 a Catalunya i que un mes després es va estendre al País Valencià i a les Illes (túnel de Sóller). Concretament l’1 de maig del 2012 hi va haver una mobilització tan important que va obligar Abertis (empresa que el passat mes d’octubre va traslladar la seva seu social de Barcelona a Madrid) a aixecar barreres en alguns peatges i que va enviar 6.000 denúncies al Servei Català de Trànsit. No tinc notícia que la cosa arribes a l’Audiència Nacional, com tampoc no hi van arribar protestes similars d’arreu de l’Estat espanyol.

Bascara. Veïns del poble bolquen un cotxe al centre del poble en protesta pels accidents i l’excès de trànsit de camions.

Quan un estat converteix la llibertat d’expressió i el dret de manifestació en delictes tan greus, tot plegat només pot respondre a un guió preconcebut i que ara han tret del calaix. Són incapaços d’aplicar la proporcionalitat i són tan poc originals que recorren al pla antiterrorista creat per al País Basc quan hi havia morts (Hipercor, Vic…) Ara pretenen imposar aquest guió a Catalunya on, com que no hi violència, se la inventen i com que tampoc no hi ha terrorisme, també se l’inventen, tot plegat amb la complaença de mitjans de comunicació espanyols incapaços de qüestionar absolutament res, del que ja és una razzia repressiva contra un poble.

Aquets article es va publicar originariament el dia 12 d'abril a l'edició gironina d'El Punt Avui

El discurs de l’odi

M’ha ha caigut a les mans un treball publicat el 1994 a les revistes Viejo Topo i Mambru, que m’han posat els pels de punta. Es tracta d’una anàlisi sobre el paper que van jugar els mitjans de comunicació en el conflicte de l’antiga Iugoslàvia, el títol de l’article ja es prou revelador Com es construeix una guerra. “Sense mitjans de comunicació, concretament sense televisió, hauria esclatat la guerra a Bòsnia? Certament hauria estat molt difícil, perquè els mitjans hi han tingut un paper determinant”. Ho deia Zlatko Dizdarevic, redactor en cap del diari Oslobodenje de Sarajevo: “Els mitjans de comunicació han instigat deliberadament l’odi”. S’observa com el llenguatge, en la forma de designar l’altre, es comença a embrutir. D’aquesta manera els bosnians passen a ser anomenats “musulmans”; després “fonamentalistes”, més tard “turcs” i “moros”, per acabar essent simplement “porcs”. Segons s’explica en aquest treball, alguns dels periodistes que havien estat crítics amb el sistema comunista des de posicions progressistes es converteixen en vectors complaents de la propaganda dels serbis.

Aquest procés en el llenguatge i en els mitjans, té certes similituds amb el que succeeix a l’Estat espanyol. Només cal repassar els informatius de les cadenes de televisió espanyoles, escoltar les tertúlies radiofòniques o llegir titulars i columnistes a la premsa, o consultar hemeroteques o videoteques. De fet, ja existeix un petit recull antològic de l’insult contra els catalans que es va elaborar fa dos anys i va publicar Vilaweb, aquí en teniu un tastet: “Subnormales” (Antonio Gala, 03.02.2014), “Hobbits” (Jorge Moragas, 25.01.2014), “Egotistas carnívoros, genocidas, la peste” (Del Pozo, 02.12.2013), “Radicales anti-convivencia” (Victoria Prego, 07.10.2013), “Catalanes de mierda” (Juan Carlos Gafo, 20.07.2013), “Chusma, delincuentes” (Alejo Vidal-Quadras, 17.05.2013), “Golpistas” (Hermann Tertsch, 16.10.2013), “Como nazis” (Ketty Garat, 14.10.2013), “Como Hitler, golpe de estado” (Jordi Cañas, 26.07.2013), “Chantajistas como Hitler(Arcadi Espada, 17.07.2013), “Proetarras” (ABC, 17.12.2013). No cal dir que els insults i desqualificacions als catalans avui ja han pujat molt més de to. Tot plegat contribueix a crear un estat d’opinió a l’Estat espanyol, que sembla destinat que hi hagi clarament un sentiment de catalanofòbia o odi.

Aquest article es va publicar en la versió original a l'edició gironina d'El Punt Avui el 29/3/2018

 

La nena de bronze

Una nena de bronze contempla embadalida la flamant plaça 1 d’Octubre de Girona, de la mateixa manera que l’ha observada asseguda, des del 24 d’abril del 1991, impertèrrita als canvis que s’han anat produint en aquest cèntric espai gironí que havia ocupat la fàbrica Grober. Aquesta talla de bronze, obra de l’escultor madrileny Paco López Hernández, té la seva història. La idea de posar una escultura formava part del projecte d’urbanització de la plaça, dels arquitectes Juli Esteban, Jon Montero i Elies Torres. Es va decidir fer servir com a model una nena gironina que hagués nascut el 6 de desembre del 1978, el mateix dia que es va aprovar la Constitució Espanyola. L’única gironina nascuda aquell dia va ser Maria del Mar Cabeza, que va ser triada com a model. L’encàrrec a l’escultor es va fer el 1982, quan la Maria del Mar tenia quatre anys. L’artista es va desplaçar a Girona i va fer un motlle en plastilina, a mida real de la criatura, que es va guardar per poder fer la fosa en bronze. Però amb els retards successius de les obres, van passar els anys, el motlle no es va utilitzar i es va fer malbé. Quan es va reprendre el projecte la nena havia crescut i ja tenia dotze anys, i es va haver de fer un model nou, de la mateixa nena, però en aquesta ocasió a partir de fotografies. L’escultura de bronze, de Maria del Mar Cabeza, una nena que avui ja té quaranta anys, es va col·locar a la plaça el 1991.

Girona. Plaça Constitució. Acte organitzat pel CDR i Girona Vota. Bateig de la plaça constitució com a plaça de l’1 d’octubre.

Quatre anys abans que s’estrenés la plaça, Narcís-Jordi Aragó va escriure una Galeria fent servir la simbologia de l’escultura de la nena: “Romandrà sempre petita, qui sap si com a símbol d’una Constitució raquítica que no creix ni es desenvolupa com havíem esperat.” Realment era una premonició sobre una llei que ha quedat tan petita i obsoleta, que s’ha considerat no mereixia que donés nom a la plaça. Un espai que l’adolescent de bronze ha continuat contemplant i ha estat testimoni durant els darrers mesos de manifestacions i concentracions independentistes multitudinàries que s’han convocat a la mateixa plaça, que ha estat rebatejada amb el nom d’1 d’Octubre, en record del referèndum celebrat aquell dia i reprimit per la policia espanyola en el que ha estat l’atac més violent que han patit els gironins en aquest segle, i tal com diu l’alcaldessa, Marta Madrenas, “la Constitució espanyola no mereix cap homenatge perquè permet atonyinar ciutadans”.

Fòbia al color groc

Els nens i els drets dels infants també s’han utilitzat per atacar Catalunya i per acusar el món sobiranista d’adoctrinament. No és el primer cop que l’unionisme utilitza els nens com a arma llancívola.  Els dies de la festa de Reis que haurien ser de màgia i d’il·lusió per a la mainada, s’empastifen sense cap escrúpul per crear polèmica en els mitjans afins al règim, els del 155, en el marc de les habituals campanyes anticatalanes, que alimenta la seva hispanitat i es complaent amb les polítiques del govern de PP. Recordin que ja ho van intentar l’any 2017 perquè hi havia fanalets independentistes. Aquest any 2018 la cosa ana va contra l’ostentació del color groc a les places i carrers de les nostres ciutats. L’esperpèntica i ridícula prohibició del groc que va fer la Junta Electoral durant la campanya de les eleccions del 21-D la volien traslladar a la cavalcada dels Reis.

El diari El País (3-1-2018) en va llançar un primer avís en una informació en què deia: “Torna la polèmica per la crida de l’ANC i Òmnium Cultural, que volen omplir les cavalcades de Manresa i de Vic de llaços de color groc. Com ja van fer l’any passat, quan van demanar a la gent que portés fanalets amb l’estelada a l’acte de rebuda dels Reis a Vic.”

No acabo d’entendre aquesta mania endèmica que té l’unionisme espanyol a un color, diuen que se l’ha apropiat per utilitzar-lo políticament el sobiranisme. Fa dies que veiem gent per tot Catalunya molt enfeinada i enfadada, arrencant llaços grocs i símbols d’aquest color penjats en ponts i carrers demanant la llibertat dels presos polítics.

La cosa no és pas nova. El color groc a Catalunya ja va ser prohibit l’any 1704 durant la guerra de Successió, per evitar la publicitat del bàndol que usava insígnies d’aquest color perquè “crea discordias entre las familias”, i va ser per ordre del virrei Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar, conegut per la seva actuació recelosa envers els catalans, que va comportar reiterades violacions de les constitucions catalanes (desinsaculacions dels considerats desafectes, deportacions, empresonaments i exilis). Tres-cents anys després continuen amb la mateixa mania.

Poden prohibir colors i crear les polèmiques que vulguin, però la marea groga no desapareixerà dels carrers i les places mentre tinguem el govern, polítics i activistes catalans a la presó o a l’exili, sense haver estat jutjats i sense haver comès cap crim.

+Una primera versió d'aquest article es va publicar el 4/1/2018 a l'edició gironina d'El Punt Avui

La dignitat d’en Millo

Benvolgut Enric Millo. Fa poc més d’un any em vas dedicar un article en resposta a una Galeria que jo havia publicat, titulada Ciutadans invisibles, en la qual acusava el govern del PP de mentir i maltractar els gironins considerant-los invisibles, i de tu deia que tenies molta barra per afirmar que el govern de l’Estat complia els seus compromisos.

Afirmaves que jo havia escrit l’article amb els budells “des de la més absoluta animadversió contra un partit polític i amb manca d’objectivitat i realisme, i també des de la més profunda de les ignoràncies”. Vaig respectar el teu dret de rèplica i ho vaig deixar córrer; ara, al cap d’un any, podríem fer un repàs per demostrar que totes aquelles obres que jo havia denunciat avui continuen empantanegades. En aquell moment, tu feies política i maquillaves la realitat, jo donava una opinió des d’un punt de vista periodístic sobre la situació de les infraestructures i les minses inversions de l’Estat a Girona. Un debat epistolar civilitzat, amb profundes discrepàncies d’opinió i punts de vista. Avui, però, se’m fa molt difícil mantenir el cap fred, perquè el que va passar el dia 1 d’octubre a les comarques gironines, amb una Policía Nacional i una Guardià Civil sota les teves ordres que van actuar desbocades amb una brutalitat i una violència del tot innecessària, em va glaçar el cor. Les teves primeres declaracions sobre els fets defensant l’assalt policial encara van fer més mal, va caldre esperar cinc dies perquè demanessis disculpes als centenars de ferits, ho vas fer amb la boca petita i alhora justificant allò que, per a aquells que ho van patir, va ser una autèntica salvatjada. Mira, Enric, jo també vaig tardar dos dies a reaccionar, no ho volia fer en calent, però el dia tres et vaig dedicar una piulada a Twitter: “Enric Millo ets una persona indigna. Les teves mentides són incendiàries i busquen que hi hagi violència.” Ho reconec, aquesta vegada em vaig deixar anar, però era el que pensava en aquell moment i ho continuo pensant ara. Que no vas veure el que ens vau fer? Jo ho vaig viure, igual que els teus amics, veïns, coneguts, gent del teu barri de Girona, aquells amb els quals tu durant anys coincidies cada dia al carrer, a la fleca, al bar, al col·legi Verd, on anàveu a votar en les diferents convocatòries electorals. Tots ells gironins, gent del carrer normal que van ser colpejats, alguns de manera salvatge, per la policia. De veritat creus que n’hi ha prou de demanar disculpes? Podràs tornar a mirar tota aquesta gent als ulls?

Fem costat a la nostra gent

Gent de religió i trabuc

El fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, el que té menys credibilitat de tots els que han ocupat aquest càrrec, és l’únic fiscal general que ha estat reprovat pel Congrés dels Diputats. Resulta que aquest és el fiscal que ha ordenat l’obertura de diligències contra els 712 alcaldes que donen suport al referèndum de l’1-O, i que ordena als Mossos detenir els batlles que hagin estat citats i no es presentin a declarar. Un atac sense precedents a l’autonomia local que afecta la majoria d’alcaldes de les comarques gironines.

Una part important dels mitjans de comunicació espanyols han enterrat l’ètica periodística i la deontologia professional per convertir-se en altaveu i aparell de propaganda del govern del PP amb la mentida, la distorsió dels fets, els insults i les amenaces a tort i a dret, sense cap mena d’escrúpols. Com a periodista estic avergonyit que gent de la meva professió hagi renunciat als principis bàsics del periodisme. No cal que recordi els titulars i les manipulacions que hem vist o escoltats aquests dies. Però no puc passar per alt les floretes que ens dedica als gironins el distingit membre de la Reial Acadèmia Espanyola i escriptor Félix de Azúa Comella, quan escrivia fa pocs dies a El PaísGerona. Aquella província es un clon de Guipúzcoa y comparte con ella lo montaraz, la víscera y el arcaísmo. Es gente de religión y trabuco. Se sabe que una solución del incordio [referint-se al president Puigdemont] sería declarar la independencia de Gerona, a ver si así dejaban en paz al resto de los españoles. Antes sólo odiaban a los de Barcelona (“pixapins”, en su elegante jerga), pero ahora han ampliado el negocio.

Ja ho veuen, res a veure amb el bon rotllo i la il·lusió que ens caracteritza a la gent d’aquestes comarques, on no sents ningú que alci la veu amb odi o violència contra l’adversari o el que pensa diferent. Som terra de pas i d’acollida, i ho continuarem sent, fins i tot amb tots aquells que no ens estimen. Ara ens toca fer costat a la nostra gent, als de casa, als alcaldes i alcaldesses violentats, només pel fet de reclamar l’exercici d’un dret. Però no oblidem, i passi el que passi res serà igual, s’estan travessant massa línies vermelles i són tan còmplices d’aquesta barbàrie i d’aquest linxament contra els catalans aquells que l’exerceixen, com els que callen.

*Publicat a la columna de la Galeria de l'edició gironina d'El Punt Avui el 14/09/2017

Suar llibertat

Dijous vinent s’ha previst el gran acte de la candidatura de Junts pel Sí a Girona. El repte és omplir el pavelló de Fontajau. Just aquest dia farà 39 anys que es va celebrar a Girona un dels actes polítics més importants de les comarques gironines. Sota el lema “guanyem la llibertat”, aquell 24 de setembre del 1976, i a l’antic pavelló de la Devesa, es va fer el primer míting socialista de la Transició a la capital gironina. El vell pavelló va quedar petit, i els que hi eren van passar calor, van “suar socialisme”, com es va dir aleshores. Però les esperances i il·lusions que s’havien posat en aquell nou partit català i en uns canvis que després no han arribat o ens han decebut, ens han portat a la situació d’avui. Ara es torna veure il·lusió en els ulls de la gent i molt probablement aquest dijous se suarà llibertat i independència, de nou s’omplirà el palau d’esports més gran de Girona, perquè torna a ser un moment clau per al futur d’aquest país.