‘Errare humanum est’

Sentint i veient com sovint erren en les seves informacions sobre el territori alguns referents de la ràdio i la televisió del país, valoro més que mai la importància del periodisme de proximitat, massa sovint menystingut. La pèrdua d’un model radiofònic de proximitat amb la clausura, fa pocs dies, de Fem Girona, que ha tancat després de 30 anys seguint el pols de la ciutat i de les comarques gironines, no és una bona notícia i són molts els gironins que lamenten com ha acabat aquesta emissora. Ara s’anuncia una solució improvisada, sense un projecte radiofònic clar, almenys de forma immediata. Haurem d’esperar que es posi en marxa i pugui cobrir aquest espai de la ràdio gironina, que de moment ha quedat orfe.

La periodista Helena Garcia Melero (la del 112) fa pocs dies, en el seu programa Tot es mou, va fer referència al casament de Kimbal Musk –germà del magnat nord-americà Elon Musk (propietari de Tesla, Space X i SolarCity)– i Christiana Wyly, que van celebrar a Sant Martí d’Empúries, a l’Escala, però que la conductora del programa va situar inicialment al terme municipal de Castelló d’Empúries. Pocs dies després, sentia com el gran referent de la ràdio catalana, Mònica Terribas, en informar del trasllat de les preses polítiques catalanes, la consellera Dolors Bassa i la presidenta Carme Forcadell, reiteradament canviava el nom del centre penitenciari del Puig de les Basses de Figueres, pel puig de les Llosses, que és una muntanya situada a la comarca del Vallespir, a la Catalunya del Nord.

És ben cert que errare humanum est, i com diem els catalans “qui té boca s’equivoca”. Aquests són només dos exemples, dels nombrosos errors que sentim sovint a les ràdios i televisions del país, quan es parla del territori més enllà de l’àrea metropolitana de Barcelona. Encara que els professionals dels mitjans nacionals, que fan una molt bona feina, tenen l’obligació de conèixer bé el territori, la realitat és que algunes contrades de les comarques catalanes els queden massa lluny. En el coneixement de la cosa local, són els mitjans de proximitat que sovint han d’esmenar la plana allà on no arriben o erren els d’àmbit nacional, i és aquí on cal reivindicar més atenció i respecte per aquests mitjans de proximitat i els seus professionals, i lamentar que s’hagin de tancar emissores, com ha passat amb Fem Girona.

Aquest article es va publicar a l'edició de Girona d'El Punt Avui el 5 de juliol 2018

Fem Girona ha tancat

Més de trenta anys de ràdio local i de proximitat a Girona s’han tancat aquest mes de juny, sense perspectiva que a curt o mitjà termini hi hagi cap relleu. Els companys de Fem Girona han deixat d’emetre el dia 30 de juny. La freqüència municipal d’FM de què disposa l’Ajuntament de Girona emmudirà, en caducar la cessió a Fem Girona. Les causes poden ser diverses, però tot plegat sembla el resultat d’un seguit de despropòsits, amb certa dosi de manca de voluntat política, una absència de projecte comunicatiu o poca planificació. Sembla que no hi ha hagut tampoc prou capacitat de reacció per reconduir la situació, almenys per prorrogar el conveni, mentre s’obria un període de negociació perquè és continués fent ràdio des de la freqüència municipal, o es construïa un projecte i un pla d’empresa per fer viable una emissora municipal amb cara i ulls. L’equip de govern vol treure la freqüència a concurs, amb unes condicions que fan inviable cap projecte seriós i engrescador, mentre que els grups de l’oposició de la CUP i el PSC aposten per una gestió directa, com a emissora municipal. Han estat tres dècades de ràdio local, que ha seguit el pols ciutadà, amb diferents noms i projectes. L’emissora Fem Girona l’havíem sentit amb altres noms, com Punto Radio, Radio Grup (l’emissora de ràdio del GEiEG) o Onda Rambla. Els professionals de Fem Girona, que al llarg dels anys han tingut diferents reconeixements, van ser guardonats el 2010 en els Premis de Comunicació Local Carles Rahola amb el premi Miquel Diumé al millor treball informatiu o divulgatiu en ràdio pel seu programa La Taverna de la Rambla. Aquell merescut reconeixement és només una petita mostra de la feina que durant anys han fet els companys Eduard Cid i Julià Bernabé al capdavant d’una modesta però gran redacció, primer a Onda Rambla Girona i després a Fem Girona. El tancament d’aquesta emissora suposa un altre cop contra la professió periodística i un empobriment de la comunicació local i comarcal. La clausura de Fem Girona ens porta a una pèrdua de la informació i l’opinió plural que necessiten els ciutadans en una democràcia, i s’afegeix al moment complicat que viuen actualment els mitjans de comunicació, en el qual la incertesa i vulnerabilitat laboral fan, a més, que els periodistes no disposin del marc necessari per exercir la seva professió amb independència i llibertat.

L'article original es va publucar a l'edició de Girona d'El Punt Avui el dia 7 de juny del 21018

Terrorisme a la carta

Estic preocupat pels veïns de Bàscara. El 31 de gener del 2013 la gent d’aquest poble va iniciar una protesta amb talls de trànsit a l’N-II per reivindicar la prohibició del pas de camions de gran tonatge per aquesta via. La protesta es va mantenir activa amb talls diaris de la carretera durant 79 dies ininterrompudament. Temo que en qualsevol moment hi hagi una operació antiterrorista i detinguin tot el poble, amb nens i avis inclosos, perquè tots van participar en aquella campanya sota el lema Prou camions a la N-II. Però encara podríem trobar més terroristes i sediciosos entre els veïns dels pobles veïns de l’Alt Empordà que es van sumar a aquella lluita. De fet, només per haver participat en un tall d’autopista la policia i la justícia espanyola ha detingut una integrant del CDR de Viladecans, sota l’acusació de delictes de rebel·lió, sedició i terrorisme. Delictes en els quals també podíem haver incorregut un altre grup de veïns de Figueres que també el 2013 i durant unes quantes setmanes van aturar el trànsit a l’avinguda Salvador Dalí, el tram urbà de l’N-II a la capital empordanesa. Per no parlar de la campanya ciutadana contra els peatges amortitzats. Una protesta que va començar a principis d’abril del 2012 a Catalunya i que un mes després es va estendre al País Valencià i a les Illes (túnel de Sóller). Concretament l’1 de maig del 2012 hi va haver una mobilització tan important que va obligar Abertis (empresa que el passat mes d’octubre va traslladar la seva seu social de Barcelona a Madrid) a aixecar barreres en alguns peatges i que va enviar 6.000 denúncies al Servei Català de Trànsit. No tinc notícia que la cosa arribes a l’Audiència Nacional, com tampoc no hi van arribar protestes similars d’arreu de l’Estat espanyol.

Bascara. Veïns del poble bolquen un cotxe al centre del poble en protesta pels accidents i l’excès de trànsit de camions.

Quan un estat converteix la llibertat d’expressió i el dret de manifestació en delictes tan greus, tot plegat només pot respondre a un guió preconcebut i que ara han tret del calaix. Són incapaços d’aplicar la proporcionalitat i són tan poc originals que recorren al pla antiterrorista creat per al País Basc quan hi havia morts (Hipercor, Vic…) Ara pretenen imposar aquest guió a Catalunya on, com que no hi violència, se la inventen i com que tampoc no hi ha terrorisme, també se l’inventen, tot plegat amb la complaença de mitjans de comunicació espanyols incapaços de qüestionar absolutament res, del que ja és una razzia repressiva contra un poble.

Aquets article es va publicar originariament el dia 12 d'abril a l'edició gironina d'El Punt Avui

El discurs de l’odi

M’ha ha caigut a les mans un treball publicat el 1994 a les revistes Viejo Topo i Mambru, que m’han posat els pels de punta. Es tracta d’una anàlisi sobre el paper que van jugar els mitjans de comunicació en el conflicte de l’antiga Iugoslàvia, el títol de l’article ja es prou revelador Com es construeix una guerra. “Sense mitjans de comunicació, concretament sense televisió, hauria esclatat la guerra a Bòsnia? Certament hauria estat molt difícil, perquè els mitjans hi han tingut un paper determinant”. Ho deia Zlatko Dizdarevic, redactor en cap del diari Oslobodenje de Sarajevo: “Els mitjans de comunicació han instigat deliberadament l’odi”. S’observa com el llenguatge, en la forma de designar l’altre, es comença a embrutir. D’aquesta manera els bosnians passen a ser anomenats “musulmans”; després “fonamentalistes”, més tard “turcs” i “moros”, per acabar essent simplement “porcs”. Segons s’explica en aquest treball, alguns dels periodistes que havien estat crítics amb el sistema comunista des de posicions progressistes es converteixen en vectors complaents de la propaganda dels serbis.

Aquest procés en el llenguatge i en els mitjans, té certes similituds amb el que succeeix a l’Estat espanyol. Només cal repassar els informatius de les cadenes de televisió espanyoles, escoltar les tertúlies radiofòniques o llegir titulars i columnistes a la premsa, o consultar hemeroteques o videoteques. De fet, ja existeix un petit recull antològic de l’insult contra els catalans que es va elaborar fa dos anys i va publicar Vilaweb, aquí en teniu un tastet: “Subnormales” (Antonio Gala, 03.02.2014), “Hobbits” (Jorge Moragas, 25.01.2014), “Egotistas carnívoros, genocidas, la peste” (Del Pozo, 02.12.2013), “Radicales anti-convivencia” (Victoria Prego, 07.10.2013), “Catalanes de mierda” (Juan Carlos Gafo, 20.07.2013), “Chusma, delincuentes” (Alejo Vidal-Quadras, 17.05.2013), “Golpistas” (Hermann Tertsch, 16.10.2013), “Como nazis” (Ketty Garat, 14.10.2013), “Como Hitler, golpe de estado” (Jordi Cañas, 26.07.2013), “Chantajistas como Hitler(Arcadi Espada, 17.07.2013), “Proetarras” (ABC, 17.12.2013). No cal dir que els insults i desqualificacions als catalans avui ja han pujat molt més de to. Tot plegat contribueix a crear un estat d’opinió a l’Estat espanyol, que sembla destinat que hi hagi clarament un sentiment de catalanofòbia o odi.

Aquest article es va publicar en la versió original a l'edició gironina d'El Punt Avui el 29/3/2018

 

Bouvard o Pécuchet?

Mirant pel retrovisor del que ha estat el periodisme empordanès, sempre hi veig una cara familiar amb un somriure fi, d’orella a orella, el de Joan Francesc Burgas, i em porta el record de l’impacte que van provocar una sèrie d’articles que retrataven la Figueres dels primers anys de la transició democràtica publicats a Presència, i que signàvem plegats sota el pseudònim Bouvard i Pécuchet. Un pseudònim inspirat en una novel·la de Gustave Flaubert, en la qual els protagonistes són dos personatges il·luminats, dos escrivents, còmics i sense maldat, profusament

Joan Francesc Brugas amb Pedro Aldamiz

documentats gràcies a la informació que tenien disponible, i que viuen un seguit de situacions delirants i còmiques. Una mica el perfil dels dos periodistes novells que s’amagaven rere el pseudònim del llibre de l’escriptor francès. Aquella etapa al costat de Joan Francesc Burgas va ser apassionant, i d’aprenentatge del mètode “burgesià” de treball. Una manera sistemàtica i analítica de fer que Burgas traslladaria, en diferent mesura, a totes les activitats periodístiques, polítiques i culturals en què va participar. L’home que es definia ideològicament com un anarco-centre-marxista, que havia col·laborat amb el PSUC, l’Assembla Democràtica de l’Alt Empordà, el Congrés de Cultura Catalana i la primera Oficina Política de l’Estat amb Víctor Ferreres, va treballar per a Centristes de Catalunya assessorant Marià Lorca, amb qui col·laboraria durant dotze anys a l’Ajuntament convergent de Figueres com a cap del gabinet de l’Alcaldia i del gabinet d’informació, i que tornaria al consistori, després al costat del socialista Joan Armangué. Llicenciat en filosofia i lletres, ha estat un cinèfil que seia sempre a primera fila de les sales de projecció, especialitzat en la semiologia del cinema, va iniciar el doctorat en llenguatge cinematogràfic i escriptura fílmica a la Sorbona de París, sota la direcció de Christian Metz. Tot i que el tema que ha treballat més intensament en els darrers anys ha estat la vida i l’obra de Salvador Dalí, amb centenars d’articles publicats a la revista Hora Nova sota el pseudònim “Els 3 pi mesons”, a banda dels treballs d’assessorament que ha realitzat en l’entorn dalinià. Personatge d’una gran humanitat, cabdal per entendre la Figueres del tombant de segle, tímid i extravagant, però sobretot incomprès, que amb el seu traspàs deixa un gran buit en l’àmbit cultural figuerenc i dalinià.

Publicat el 7/12/2017 a la Galeria de l'edició de Girona d'El Punt Avui

Mosques

La nostra feina cada vegada es fa més difícil en un món en el qual, amb les noves tecnologies, tothom pot comunicar, però la realitat és que no tothom fa periodisme. Els periodistes ens dediquem a comunicar, a explicar la realitat, interpretar-la, analitzar-la. És la nostra feina, i en aquesta tasca sempre hem d’evitar convertir-nos en el centre d’atenció o en estrelles mediàtiques. Fa lleig. Malgrat tot, excepcionalment el col·lectiu de periodistes som notícia a Girona un cop l’any, perquè lliurem les Mosques de la Informació. Un acte senzill, que celebrem aquest vespre a la Sitja de Fornells, i en el qual, tot i ser els promotors de la trobada, intentem donar tot el protagonisme als guardonats. Premiem gent molt coneguda i també col·legues dels quals ja ningú es recorda; també els qui ens han facilitat la feina, i fins i tot lliurem Mosques a aquells que més ens han mosquejat. (Foto /Manel Lladó)

Quan els polítics s’apropien la informació

Poques setmanes abans de començar la campanya, tots els partits preparen les seves maquinàries i ultimen els darrers detalls de les seves estratègies electorals. Entre aquestes n’hi ha una de molt important: com influir en els mitjans de comunicació.Sempre es parla de la relació entre els polítics i els periodistes. Una relació que és correcta quan cada una de les parts fa la seva feina respectant l’altra. Però el respecte dels polítics per la feina dels periodistes es perd quan entren en campanya. Als partits polítics, per influir en els mitjans públics, no els calen gaires estratègies. La llei electoral els dóna l’eina perfecta per distribuir-se el tempus en els informatius de les cadenes de ràdio i televisió públiques, amb uns criteris més que discutibles. És el que s’anomenen blocs electorals.

Aquest sistema de blocs –que en teoria formen part dels informatius dels mitjans de comunicació públics– no es negocia, s’imposa (això sí, sempre amb empara legal). El resultat són uns informatius en els espais de política de les televisions i les ràdios públiques en els quals l’únic que no es fa és informar. Aleshores un es pot preguntar: què és allò que veiem en els telenotícies? Són els anomenats blocs electorals, en els quals es deixen de banda els criteris professionals i periodístics, i s’explica la cosa amb criteris polítics. És a dir, són els polítics –els seus directors de campanya o caps de comunicació– els que decideixen quan surten els candidats a la pantalla de la televisió per omplir el temps “que els toca”, i ocupar aquell espai informatiu, encara que el missatge que emetin no tingui res a veure amb allò que s’entén com a notícia, ni tingui cap interès informatiu.

Per cert, moltes de les imatges televisives dels actes electorals no provenen de cap treball periodístic; sovint són talls de veu o imatges realitzades pels mateixos partits, que prèviament han barrat el pas a les càmeres dels periodistes que no podran informar en llibertat. Això d’apropiar-se la informació agrada tant que s’estan empescant una llei per poder segrestar la informació, durant les campanyes electorals, també en els mitjans privats.

Insults 2.0

S’ha desqualificat i insultat Mònica Terribas, per fer de periodista. No sé si el dirigent socialista Miguel Ángel Martín López ha de dimitir o l’han de fer plegar, m’és ben bé igual. Tampoc em toca defensar la Terribas, la seva trajectòria professional l’avala. El Col·legi de Periodistes ha deixat clar que algunes de les crítiques que ha rebut la periodista han traspassat la legítima discrepància i afecten directament el dret a la informació. De tot aquest debat, em quedo amb el fet que s’ha generat en el ciberespai, on hi ha alguns fòrums en què els visitants poden insultar, vexar i desqualificar encoberts per l’anonimat i perquè els ho permeten determinats mitjans. No és el cas del bloc de Joan Ferran ni el de Miguel Ángel Martín López, que en el Facebook va dir el que va dir sense amagar-se. Només els cal assumir que la xarxa 2.0 no és un espai privat, sinó una autèntica plaça pública.

La venjança dels Mossos

Foto: ACN

Per què els Mossos han fet, aquest dimecres, una càrrega tan brutal i injustificada, ja no contra els manifestants si no directament i de manera volguda contra els periodistes i informadors que seguien els esdeveniments al carrer?

 La resposta a aquesta pregunta és la clau per saber què va passar a la manifestació d’estudiants contraris al pla de Bolonya a Barcelona.  Cal cercar la contestació en el creixent malestar entre el Departament d’Interior del govern de la Generalitat i un col·lectiu molt important dels Mossos d’Esquadra. La policia autonòmica catalana fa massa  temps que reclama una especial atenció als problemes que té amb el govern. I la millor manera de cridar l’atenció és, atacar sense contemplacions els periodistes. El resultat era evident, la notícia ha sortit a tots els mitjans de comunicació. L’altra pregunta que cal fer-se és, per què els ciutadans o els professionals de la informació han de ser els destinataris, en forma de garrotades, de tota  la mala llet continguda dels Mossos contra els responsables d’Interior? A quina llumenera d’aquest cos policial se li ha ocorregut aquesta estratègia?

En aquest cas, no hi ha cap error, tal com ha dit el conseller Saura. En una manifestació es pot colpejar erròniament un parell de periodistes degudament identificats, això pot passar. Però en aquest cas els periodistes agredits pels Mossos són ni més ni menys que una trentena.

De què es venjaven o de què es desfogaven els Mossos en la seva brutal càrrega, per altra banda totalment injustificada?  La violència al carrer, en aquest cas,  venia del cordó policial, tot i que possiblement és cert que hi havia elements provocadors entre els manifestants, com gairebé sempre hi ha en totes les manifestacions. Però això no justifica la desproporció de la resposta policial. No vull ni imaginar-me què hauria passat si realment hi hagués hagut salvatgisme entre els manifestants (per exemple, còtels Molotov…).

Caldrà exigir moltes responsabilitats, ja no només polítiques, que n’hi ha d’haver, sinó també judicials i professionals. No pot ser que un cos policial, armat i preparat, i que teòricament està al servei de la ciutadania actuï de manera descontrolada o amb unes obscures intencions que responen més a una venjança o represàlia que al seu deure d’evitar els conflictes. Hi ha massa interrogants darrere de l’agressió policial contra aquests 26 periodistes:

Toni Albir, fotògraf de l’agència Efe
David Atzira, fotògraf free-lance
Julia Badenes, redactora de La Ser
Carlos Baraibar, redactor de Catalunya Ràdio
Ainara Bascunyana, redactora del canal Cuatro
Albert Beltran, fotògraf de El Periódico de Catalunya
Enric Borràs, redactor de Vilaweb
Xavier Bundó, redactor de Rac1
Yolanda Cardo, fotògrafa de l’ABC
Asunción Chamoso, periodista de Telecinco
Oriol Clavera, fotògraf free-lance
Joan Francesc Escrihuea, ajudant de so de TVE Catalunya
Albert Garcia, periodista de La Directa
Jesús Garcia, redactor del diari El País
Àlex Garcia, fotògraf de La Vanguardia
Maite Gutierrez, redactora de La Vanguardia
Anna Jiménez, fotògrafa de La Vanguardia
Rafa Julve, redactor de El Periódico de Catalunya
Estel Llobet, periodista d’Antena 3
Gabriel Massana, fotògraf de El Punt
Llorenç Osa, càmara d’Antena 3
Marc Saus, càmara de Telecinco
Guillem Valle, fotògraf del diari ADN
3 periodistes i un càmara de BTV

Miquel Diumé

Escric tal com raja, sense editar, i amb cert desordre alguns pensament que em venen al cap sobre en Miquel.
Periodista gironí, amic, company insubstituïble a la junta del Col·legi de Periodistes a la demarcació de Girona i també un col·lega blocaire al ciberespai. Sempre disposat a col·laborar i a fer-ho amb responsabilitat fins allà on calgués. No li faltava mai ni el seu toc d’humor, ni el pragmatisme davant les situacions difícils. Un dels darrers periodistes de carrer, una especialitat de la qual la professió s’està quedant orfe.
Teníem moltes coses pendents, entre elles un sopar amb una colla d’amics. Un àpat que em deia que havíem de fer encara que ell no pogués venir. Jo li comentava que de cap manera que esperaríem el temps que fes falta i que si calia el faríem a casa seva. I és que sense en Miquel, les trobades d’amics, col·legues, tertulians pacte de Síntesi o el que siguin estaran mancades d’aquell pàtina especial –profundament humana, distesa alegre, entranyable- que només ell el hi podia donar.
Em venen a la memòria vells records, imatges, moments. El veig amb aquell maletí de viatjant, en el qual sempre hi duia les eines de treball: el micròfon de RNE/R4 i el casset. Aquells plens municipals a l’Ajuntament de Girona, les múltiples rodes de premsa o històries en les quals vam coincidir, primer a l’Alt Empordà, els incendis forestals, la mort de Dalí i després a Girona en tantes altres informacions que vam compartir. Era el mestre, encara que sempre treballava amb humilitat, discreció, honestedat i una envejable professionalitat. …..
Un home apreciat per tothom i amb molts amics, només cal donar un cop d’ull a la web que li van preparar els seus fills fa pocs mesos quan va complir els 60, o els comentaris que podem trobar aquest dies a la xarxa, com el d’en Carles Puigdemont en El post número 83, o l’Eduard Batlle, amb Una amistat (principalment) radiofònica, en Toni Dalmau (L’adéu a Diumé i a Salellas) i també al Diari de Girona, a GironaInfo.cat, a Comunicació21, a El Periòdico de Catalunya o també en l’article que Maria Carme Ribas escriu en el Diari de Girona Recordant Miquel Diumé