Tot un periodista

Ahir encara vaig escoltar la veu radiofònica inconfusible de Miquel Diumé. Era en el contestador del telèfon mòbil, l’estri que –a banda del correu electrònic– ens ha mantingut en contacte aquests darrers temps. Tot i la seva malaltia, estava sempre al corrent de tot el que passava al Col·legi. Era una peça cabdal de l’equip, amb les seves aportacions, les seves opinions, les seves crítiques, i sempre, sempre, els seus acudits. Just en el moment crític d’una reunió, no hi faltava mai el seu toc humorístic, amb aquell somriure sorneguer que el caracteritzava. Va dubtar abans d’incorporar-se a la junta del Col·legi; després de tants anys de prioritzar el periodisme, deia que ara tocava estar al costat de la jefa i passar llargues estades al seu refugi de Colera. A Girona només hi havia de venir per regar les plantes de casa seva, a Montjuïc. Ha estat durant anys degà dels periodistes gironins i de molt és qui ha fet més cròniques radiofòniques de Girona. A la ràdio ha fet tots els papers de l’auca, exercint l’autèntic periodisme de carrer, com a locutor, redactor o director. Si en un esdeveniment ho hi era, en Miquel, és que no era notícia. Com a home de consens, seriós, rigorós i que sabia dir les coses amb aquella sornegueria que el caracteritzava, i sense ofendre, va lliurar les mosques Borda i Grossa del Col·legi de l’any passat. En la vetllada, es notava que disfrutava. Deu mesos després de la seva prejubilació, va poder tornar a estar davant d’un micròfon, i és de la millor manera que el podem recordar. (*)

Publicat a l’edició de Girona del diari El Punt el 28 de maig / 08

En la mateixa edició el periodista Lluís Freixas escriu Un adéu a Miquel Diumé i en Salvador Garcia explica que: Mor als 60 anys Miquel Diumé, referent del periodisme i del bon humor

Premsa obrera

Fins a mitjan febrer, el Col·legi de Periodistes de Girona acull l’exposició ”Solidaridad Obrera’, 100 anys de premsa anarcosindicalista (1907-2007)’, dedicada al centenari de la ‘Soli’, publicació portaveu de la CNT a Catalunya. En el marc dels actes del centenari de la revista ‘Solidaridad Obrera’, la CNT i AIT de Catalunya i Balears van organitzar el 2007 aquesta exposició gràfics, que sintetitza els cent anys d’existència de la revista.

Es una mostra de com s’ha fet determinada premsa en el nostre país i alhora fa un repàs a una part de la història del periodisme a casa nostra.

Més informació:

Diari de Girona, Gironainfo.cat, El Punt, 3cat24.cat.

Una professió fantàstica

Un total de 135 informadors van serassassinats durant 2007 i altres 37 van morir accidentalment mentre exercien la seva professió, segons el balanç anual difós per laFederació Internacional de Periodistes (FIP).
Les xifres de 2007 són superiors a la mitjana històrica, però no a les de 2006, any en el qual van morir assassinats 155 reporters i que la FIP va definir com el més sagnant de la història del periodisme.

Si s’ha de jutjar per les estadístiques, el perill potencial que afronten els treballadors dels mitjans de comunicació varia molt en funció d’on exerceixin la seva professió.
L’informe recull que a Àsia va haver 31 morts violentes, a Llatinoammèrica 18, i a Àfrica, 14, però no cita cap crim la Unió Europea

La comunicació de la justícia

Comunicació i justícia. Són dos móns molt diferents.
La Justícia possiblement no ha necessitat tant dels periodistes com aquests de la justícia, tret –és clar– d’aquells casos en què alguns jutges han estat volgudament, en aquests darrers anys, el centre d’atenció mediàtic.

Els periodistes ens em hagut de buscar la vida per aconseguir alguna informació entre les sales i els passadissos dels jutjats, on, per cert, ara sembla que també s’intenta acotar la nostra feina, (tot i que reconec que en ocasions excepcionals quan es forma el núvol de cameres i micros se’ns pugui veure com una mena eixam d’abelles)

Està clar que la informació que genera la justícia està relacionada amb el món dels successos, i els mitjans de comunicació hi acudim com a una primera font d’informació.
Perquè informar és la nostra feina, una tasca que jo entenc com a vital en una societat democràtica, com a garant d’un dret fonamental com és el de rebre informació (Art. 20 de la Constitució espanyola). I –no ens enganyem– informar és un requisit gairebé imprescindible per la formació de l’opinió pública.

El mes de novembre passat, a Barcelona, van tenir lloc unes jornades sobre la percepció de la inseguretat i els mitjans de comunicació. (Per cert, ens hi va convidar expressament Joan Boada, perquè aprenguéssim a fer la nostra feina, després de rebre la mosca Borda del Col·legi). En aquestes jornades, Mercedes García Arán, catedràtica de Dret Penal de la Universitat Autònoma de Barcelona, va parlar de la informació sobre el funcionament del sistema penal i de la realitat de la delinqüència, en els següents termes:

“La informació sobre successos criminals afecta, en ocasions, el funcionament de les institucions públiques, com s’ha posat de manifest, per exemple, en la corrupció municipal destapada a Marbella, i amb això entra dins de l’interès general. Alhora, els mitjans són l’escenari de múltiples debats sobre els límits del sistema punitiu, debats per altra banda necessaris en una societat democràtica…”

Pot semblar que hi ha un cert paral·lelisme entre la independència judicial i la suposada objectivitat dels mitjans.
Però els mitjans de comunicació també es regeixen per criteris de mercat, en tant que són empreses de comunicació que competeixen unes i altres per obtenir beneficis.
Però els mitjans reflecteixen la veritat amb criteris que difícilment poden ser objectius en tot el seu procés, per causes diferents, com poden ser l’elecció dels temes que tenen interès periodístic i l’orientació de cada mitjà.

Sovint, i per atraure l’atenció de l’audiència i els lectors, els periodistes ens centrem en temes de delinqüència, i sobretot si hi ha violència. És clar que donem poca importància a qüestions com la reinserció o el bon funcionament de la justícia, (de la qual parlem bàsicament quan hi ha problemes).

La crònica de successos s’han convertit avui en una part substancial dels informatius i de les planes del diaris, i dóna un cert protagonisme a les víctimes (com en cas recent dels assalts dels encaputxats a diferents domicilis) cosa que en ocasions ens ha portat a donar una percepció que les respostes policials i judicials són excessivament benèvoles.
I potser sí que hi ha hagut un increment de les informacions en els mitjans que ha ajudat a crear aquesta percepció social d’inseguretat. I que això genera alhora friccions entre el món de la comunicació i el món judicial, però això no ens ha de condicionar a cap de les dues parts

(La premsa lliure i la independència del poder judicial són dues de les institucions més importants d’una societat democràtica).

En aquesta relació entre la comunicació i la justícia, com he dit abans, preval el dret que tenen els ciutadans a rebre informació, i és la manera d’entendre aquest drets i els seus límits on col·lideixen en ocasions el món judicial i el de la comunicació.

Exemples?
Només vull posar damunt la taula alguns casos que entenc que atempten contra aquest dret fonamental: Podem parlar del tancament dels diaris Egin i Egunkaria (no s’ha trobat res que justifiqués aquests tancaments, i un informe elaborat per un grup de juristes internacionals informa que el tancament d’aquest diaris viola la Constitució i el Conveni Europeu dels Drets Humans pel seu caràcter de desproporcionat.

Sense anar tan lluny. podem parlar del segrest de la revista El Jueves (una tipus d’actuació judicial que ens recorda etapes predemocràtiques)

I sense moure’ns de casa tenim aquí el cas de la crema d’imatges del rei i el lliure exercici de la professió periodística i el respecte al secret professional. Un fotoperiodista ha de poder treballar en llibertat, i no pot estar condicionat en l’exercici de la seva professió pel fet que després la justícia li demanarà les imatges que ha captat amb una finalitat molt diferent a la d’informar a la societat.

Vull recordar que Com a resposta a l’exigència a un periodista de lliurar unes fotos a la justícia, per primera vegada a Girona s’han arribat concentrar(a la Plaça del Vi) i en senyal de protesta gairebé un centenar de professionals de la informació.

Dit això, i ja per acabar, tret d’aquests casos, crec que hi ha una relació de certa fluïdesa entre els justiciables i periodistes. Que tots plegats intentem respectar les regles del joc, no escrites, i que pel fet que les vistes són públiques, per part del president de l’Audiència, Fernando Lacaba, crec que s’han donat facilitats als periodistes per accedir a les sentències i a certes dades judicials, (algú m’ha dit que això encara és força excepcional, cosa que confirmaria una manera d’actuar no massa oberta en de la majoria dels jutjats…)

En tot cas, esperem que la tendència positiva de l’Audiencia i en alguns jutjats s’incrementi en el futur.

Ennllaços recomanats:

Acomiaden un periodista d’ El Mundo

El periodista Fèlix Martínez ha estat acomiadat del diari El Mundo que dirigeix Pedro J.Ramírez, per escriure un article en el qual criticava als neofeixistes que van commemorar el darrer 20-N lloant al dictador Francisco Franco i a Primo de Rivera en un acte que es va celebrar a la l’emblemàtica plaça de Oriente de Madrid. Les crítiques que feia el periodista al dirigent de l’extrema dreta espanyola, Blas Piñar no han agradat a Pedro J. Ramírez, que ha acomiadat al seu redactor en cap a Catalunya.

Tot i reconèixer que en l’article es passa de voltes i que hi discrepo en les formes i el llenguatge, des d’aquesta bitàcola us convido a visitar com a mostra de solidaritat el bloc de Félix Martinez on podeu llegir íntegre l’article “La nostalgia de los malvados”, que ha provocat el seu acomiadament. Si voleu també hi podeu deixar algún missatge de suport per contrarestar les continues amenaces i insults que ha rebut aquests darrers dies.

Vides minades, deu anys

En les imatges que rebem avui dels principals conflictes del món hi ha una gran dependència de les grans agències d’informació, la nord-americana Associated Press, la britànica Reuters i la francesa France Presse, amb el que significa de dependència. Això fa que la majoria de diaris publiquin cada dia les mateixes imatges. Pels rotatius enviar fotògrafs els suposa una despesa que no consideren necessària, cosa que empobreix quan no anul·la a la pràctica les seccions de fotografia d’alguns diaris.

Hi ha una tendència a la imatge única, a una sola fotografia. Als diaris s’està potenciant la foto única i deixen els reportatges fotogràfics amplis per als magazins del diumenge o les revistes. .
Per tot plegat els grans fotoperiodistes han buscat alternatives i treballen en llibres o en exposicions, un fenomen que ha proliferat a tot Europa. Eancara que també trobem sensacionals webs a Internet.

He volgut dir això abans de presentar a Gervasio Sánchez, perquè tots tinguem una idea de la situació del fotoperiodisme avui. Però sortosament a banda de Gervasió, a l’Estat espanyol tenim grans fotoperiodistes com Sandra Balcells, Javier Bauluz, Celmente Bernard, Paco Elvira, Cristina Garcia Rodero, Santiago Lyon, Kim Manresa o Enric Folgosa Martí, entre altres

De Gervasio Sanchez, que puc dir que ja no sabeu. Que ha treballat durant molts anys com a fotoperiodista independent, tot i que manté una estreta relació amb el diari Heraldo de Aragón. La seva tasca professional l’ha desenvolupat sempre en zones de conflicte i pel que tinc entès ho ha fet com una opció personal col·laborant entre d’altres amb la BBC, la Cadena Ser o La Vanguardia. Ha cobert la majoria de conflictes armats des del 1984, a (Amèrica Llatina, Sierrra Leona, Àfrica, Àsia o Bòsnia) sempre amb una gran sensibilitat social i humana, amb la idea de donar a conèixer al món i denunciar els horrors de la guerra. Només cal veure la seva obra gràfica amb els comentaris que ell mateix ha escrit, o haver escoltat alguna de les seves cròniques radiofòniques des de Bagdad a la Ser.

Ha publicat llibres fotogràfics com El cerco de Sarajevo (1984), Kosovo Crònica de la Deportación, Niños de la guerra, La Caravana de la muerte Las víctimas de Pinochet, Latidos del Tiempo…..

Finalment el projecte Vidas Minadas, és un exemple molt clar de la seva manera particular d’entendre el periodisme.

Els nens com a víctimes una constant en la seva obra. Tant en la primera edició de Vidas Minadas del 1997, la del 2002 “Cinco años despues” i aquesta que acaba de presenta. Vidas Minadas, 10 años despues.

Gervasió, ha seguit durant tots aquests anys, el drama de les víctimes de la guerra, denunciant amb les seves imatges, la vulneració que fan els Estats reiteradament dels tractats internacional contra les mines antipersona, uns perquè fabriquen i exporten aquestes mines o armes –com és el cas de l’Estat espanyol- i altres perquè les utilitzen.

Dimarts, 4 de desembre es vam presentar l’edició en català de Vides Minades, deu anys a la Casa de Cultura de Girona, amb Gervasió Sanchez, el president de la Diputació de Girona, Enric Vilert i l’autor d’aquesta bitàcola.

Altres enllaços: Telenoticies , Avui, El Punt, Diari de Girona. El bloc d’en Fermí Sidera

Els 15 anys de la "Cati", a Girona

La seu gironina del Col·legi de Periodistes acull fins el dia 11 de gener del 2008 l’exposició 15 anys de Catalunya Informació.

Una mostra molt vinculada al món de la comunicació per tot el que ha significat i representa aquest projecte radiofònic en la història del periodisme català. Catalunya Informació, la “Cati” com es coneix entre els col·legues, com a projecte comunicacional, diguem-ho clar, és i ha estat una bona eina pels periodistes. Tots fem la nostra feina en el camp de la informació, i com a professionals cada dia tenim més eines per informar, (agències, internet, etc..) i en ocasions quan no bevem directament de la font de la notícia, tenim Catalunya Informació, com una eina més, que ens ha servit i ens serveix per conèixer el moment immediat d’aquella història que com a professionals també anem seguint, però a un ritme diferent.

A banda d’aquesta informació de minut a minut i durant les vint-i-quatre hores al dia, la “Cati” també ha fet una aposta per a la proximitat local i comarcal.

En la mostra s’intenta plasmar la realitat d’una emissora que sembla feta i pensada per als addictes i malalts de la informació. Es tracta d’una exposició amb un format diferents que aprofita les noves tecnologies perquè el visitant pugui fins i tot conèixer les mateixes entranyes de la “Cati”.

La sentència contra El Jueves

No accepto, ni respecto, ni puc entendre de cap manera que en un Estat democràtic es pugui donar una sentència condemnatòria contra els autors d’una caricatura de la família real espanyola, publicat a la revista El Jueves, de la mateixa manera que tampoc he acceptat, ni entès mai les condemnes que s’han fet des del món islàmic contra els autors de les famoses vinyetes al·lusives a Mahoma. Suposo que tot plegats és una qüestió divina que depassa l’enteniment dels pobre mortals. En un cas, un ha esdevingut rei per inspiració divina si ens remuntem a les arrels borbòniques. En l’altre cas, el de Mahoma, està més clar que els suposats ofesos, consideren que s’ha insultat l’enviat d’Alà, el seu Déu.

Potser caldria cercar algunes de les sentències dictades pel gran inquisidor Tomás de Torquemada per entendre la de l’Audiencia Nacional contra El Jueves.

De moment la secció catalana de Jutges per la Democràcia ja ha manifestat la seva preocupació davant la sentència condemnatòria als humoristes gràfics de la revista El Jueves per un delicte d’injúries, en considerar que «decisions com aquestes suposen una limitació a la llibertat d’expressió, principi i valor fonamental que ha de orientar l’aplicació i interpretació de les lleis, i en la qual es comprèn tant el dret a la crítica com a la sàtira, que és el que s’ha exercit en aquest cas.» En la mateixa línia s’ha pronunciat el Col·legi de Periodistes de Catalunya en reclamar un canvi en el codi penal espanyol, en el sentit de que les injúries a qualsevol ciutadà «haurien de ser tractades per igual en l’ordenament jurídic».

Mosques de la informació 2007

Avui és una d’aquelles poques vegades en què una majoria dels periodistes gironins ens hem posat d’acord en alguna cosa.

De fet, ha estat en una decisió democràtica i en forma de votacions la que ens porta a atorgar un reconeixement a altres actors socials, motivat per la seva relació amb el nostre ofici. I ho fem amb dues mosques que plasmen dues maneres diferents d’entendre i atendre la nostra professió: Són la mosca borda i la mosca grossa.

Però lliurarem també aquest guardó amb altres mosques per motius molt diferents i com a reconeixement d’una feina ben feta. Així avui fem els honors a dos personatges que han sabut convertir allò que va començar sent un xiringuito, en una cala perduda de la Costa Brava, en el millor restaurant del món, a més premiem la trajectòria professional d’un company que durant 40 anys i darrere d’una càmera ens ha mostrat els millors i pitjors moments de les nostres comarques, i també reconeixem un projecte de periodisme solidari que es fa casa nostra.

Les mosques són tot un símbol de les llegendes gironines i de la ciutat de Girona,
Les escultures que lliurem avui són obres originals de l’artista garrotxí Quim Domene que els ha fet amb gran enginy. I dic enginy per la manera com va interpretar el nostre encàrrec. Domene en va dir:
“Nois, Jo us veig als periodistes com unes mosques emprenyadores, però això
agafeu-vos-ho amb humor, la meva idea m’ha portat a fer un matamosques. “
(Si ens veu com a mosques ) Suposo que és per allò de matar el missatger!!

Això que Domene va dir amb gràcia i humor i amb tota la seva estima per a la professió, no deixa de ser ( en part) una realitat. Sovint, els periodistes fem nosa i quan no és així és perquè (en ocasions) se’ns vol utilitzar.

L’exemple el tenim amb el que va passar aquí a Girona fa unes setmanes, amb una clara violació del secret professional necessari per preservar el dret fonamental a la llibertat d’informació.

Es va obligar als periodistes a lliurar al jutge imatges captades d’una manifestació, la cosa com ja sabeu va acabar amb la compareixença d’un fotoperiodista davant de l’Audiencia Nacional a Madrid.

Els periodistes hauríem de ser garants de la llibertat d’expressió i d’ informació, uns drets que són de tots els ciutadans i que per a nosaltres signifiquen un deure que no podem trair.

Per això des del Col·legi de Periodistes treballem tots plegats en benefici del prestigi i ला credibilitat de la professió, per guanyar-nos la confiança dels ciutadans, per fer-nos respectar pels poders polítics i econòmics, i per ser independents respecte a tot tipus d’interessos aliens al món de la informació.

Deixeu-me abans d’acabar que recordi la memòria, de Josep Maria Huertas, el qual, fins al passat mes de març, va ser el nostre degà, i que reivindiqui el seu periodisme, el dels valors. Aquell periodisme d’en Huertas s’ha de recuperar. Han passat els anys de la transició, de la llei Fraga, però dissortadament hi ha tics del poder que encara no han desaparegut, la paraula censura i la reivindicació de la llibertat d’expressió i d’informació són mes vigents que mai i, si no, només ens hem de remetre al cas del segrest de la revista satírica El Jueves o cas de les fotos de Girona que he citat abans………

Amb tot, alguns avenços hi ha hagut, en aquest camp, perquè, tal com deia el nostre col·lega i humorista Jaume Perich:

“ Gràcies a la llibertat d’expressió avui ja és possible dir que un governant és un inútil sense que ens passi res । Al governant tampoc”…..

Text de la intervenció durant l’acte de Mosques de la Informació 2007 de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

El seny i l’Audiencia Nacional

Els grups municipals del PSC, ICV-EUiA i CiU a l’Ajuntament de Girona per boca de l’alcaldessa de la ciutat Anna Pagans, s’han pronunciat sobre la crema de fotos del rei i també sobre l’actuació policial i judicial que va obligar a un fotògraf a lliurar imatges de les manifestacions antimonàrquiques al magistrat de l’Audiencia Nacional, Fernando Grande-Marlaska. Aquestes tres formacions polítiques han afirmat que en aquest afer no hi ha hagut seny pels qui pretenen convertir aquest acte en un delicte de greus conseqüències per a les persones imputables o retallen a un periodista la llibertat d’informació exigint imatges que han d’estar emparades pel secret professional, i afirmen que està «fora de lloc i de mesura» la reacció de la fiscalia i de l’Audiencia Nacional.
ERC que no es va sumar al comunicat institucional s’ha pronunciat per boca del seu diputat al Parlament Pere Vigo qui ha mostrat públicament el seu rebuig al fet que el fotògraf Jordi Ribot hagi estat «obligat» a entregar les fotografies, condemna que no ha fet la portaveu d’ERC a l’Ajuntament de Girona, Cristina Alsina.
Paral·lelament el president de la patronal gironina FOEG, Joan Fausto Martí, va dir ahir que si bé es lleig cremar coses, entén la reacció dels joves en les seves protestes antimonarquiques. Aquestes declaracions tenen el seu interès perquè resulta que la FOEG es qui va organitzar la visita del Rei a Girona, que va provocar les protestes dels independentistes amb totes les seves conseqüències.
(A la foto es veu Jordi Ribot entrant a la comissaria dels Mossos de Girona, per entregar les fotos.. L’autor i propietari de la imatge es LLUIS SERRAT)