La temptació de l’odi

Aquestes setmanes s’estan fent a Catalunya les Jornades Europees de la Cultura Jueva, que tenen com a tema principal la memòria. Coincidint amb aquestes jornades, al Museu d’Història dels Jueus de Girona s’hi han presentat dues exposicions d’artistes amb arrels empordaneses: Gemma Romero i Alexandra Genís. Gemma Romero Goday mostra vint obres, amb aquarel·les i collages que formen el projecte SomnisEls somnis de Walter Benjamin. Per la seva banda, Alexandra Genís ha presentat la mostra artística Antologia de Primo Levi, un projecte que reflexiona sobre el vincle entre la mort de l’escriptor piemontès i la seva escriptura. L’autora va viatjar a Torí i va fer un frottage de les paraules gravades a la làpida de la tomba de Primo Levi; a partir d’aquí, amb la utilització de diferents materials (carbonet, tinta negra, tinta blanca, lleixiu o suc de llimona) sobre diferents tipus de paper, ha fet les diferents peces, a les quals ha incorporat textos d’obres de l’escriptor, com ara Si això és un home, El sistema periòdic La treva. Mitjançant la mostra, Alexandra Genís ens endinsa en l’obra de Levi, en l’horror que van patir els jueus a Auschwitz, i en el sense sentit de l’Holocaust, que denunciava perquè mai més es tornés a produir un genocidi com aquell. Un autor que refusa la venjança i no odia els seus botxins, però no els perdonarà mai. Tot i que la majoria dels catalans percebin el judaisme com una cosa llunyana, tenim testimoni a casa nostra del que ens van deixar abans de la seva expulsió al segle XIII, amb els calls en moltes poblacions de Catalunya, com ara Girona i Besalú. Aquests dies, es fa difícil entendre que un poble que ha patit tant d’odi, persecució i repressió al llarg dels segles, avui, ja amb un estat propi, i en nom del dret a defensar-se, sigui tan cruel i implacable amb gent indefensa a Gaza i a Cisjordània, i cometi crims indiscriminats contra la població civil. Uns fets tan horrorosos que només els podem atribuir a un govern d’extrema dreta, que sembla que vol aniquilar totalment el poble palestí sembrant odi i mort. Potser caldria que els israelians, el poble jueu, fessin seves les paraules de Primo Levi: “La temptació de l’odi la tinc, però jo no soc un feixista, jo crec en la raó i la discussió com a instruments de progrés.”

Publicat al PUNT AVUI, el 2 de novembre 2023

Terrorisme a la carta

Estic preocupat pels veïns de Bàscara. El 31 de gener del 2013 la gent d’aquest poble va iniciar una protesta amb talls de trànsit a l’N-II per reivindicar la prohibició del pas de camions de gran tonatge per aquesta via. La protesta es va mantenir activa amb talls diaris de la carretera durant 79 dies ininterrompudament. Temo que en qualsevol moment hi hagi una operació antiterrorista i detinguin tot el poble, amb nens i avis inclosos, perquè tots van participar en aquella campanya sota el lema Prou camions a la N-II. Però encara podríem trobar més terroristes i sediciosos entre els veïns dels pobles veïns de l’Alt Empordà que es van sumar a aquella lluita. De fet, només per haver participat en un tall d’autopista la policia i la justícia espanyola ha detingut una integrant del CDR de Viladecans, sota l’acusació de delictes de rebel·lió, sedició i terrorisme. Delictes en els quals també podíem haver incorregut un altre grup de veïns de Figueres que també el 2013 i durant unes quantes setmanes van aturar el trànsit a l’avinguda Salvador Dalí, el tram urbà de l’N-II a la capital empordanesa. Per no parlar de la campanya ciutadana contra els peatges amortitzats. Una protesta que va començar a principis d’abril del 2012 a Catalunya i que un mes després es va estendre al País Valencià i a les Illes (túnel de Sóller). Concretament l’1 de maig del 2012 hi va haver una mobilització tan important que va obligar Abertis (empresa que el passat mes d’octubre va traslladar la seva seu social de Barcelona a Madrid) a aixecar barreres en alguns peatges i que va enviar 6.000 denúncies al Servei Català de Trànsit. No tinc notícia que la cosa arribes a l’Audiència Nacional, com tampoc no hi van arribar protestes similars d’arreu de l’Estat espanyol.

Bascara. Veïns del poble bolquen un cotxe al centre del poble en protesta pels accidents i l’excès de trànsit de camions.

Quan un estat converteix la llibertat d’expressió i el dret de manifestació en delictes tan greus, tot plegat només pot respondre a un guió preconcebut i que ara han tret del calaix. Són incapaços d’aplicar la proporcionalitat i són tan poc originals que recorren al pla antiterrorista creat per al País Basc quan hi havia morts (Hipercor, Vic…) Ara pretenen imposar aquest guió a Catalunya on, com que no hi violència, se la inventen i com que tampoc no hi ha terrorisme, també se l’inventen, tot plegat amb la complaença de mitjans de comunicació espanyols incapaços de qüestionar absolutament res, del que ja és una razzia repressiva contra un poble.

Aquets article es va publicar originariament el dia 12 d'abril a l'edició gironina d'El Punt Avui

Fòbia al color groc

Els nens i els drets dels infants també s’han utilitzat per atacar Catalunya i per acusar el món sobiranista d’adoctrinament. No és el primer cop que l’unionisme utilitza els nens com a arma llancívola.  Els dies de la festa de Reis que haurien ser de màgia i d’il·lusió per a la mainada, s’empastifen sense cap escrúpul per crear polèmica en els mitjans afins al règim, els del 155, en el marc de les habituals campanyes anticatalanes, que alimenta la seva hispanitat i es complaent amb les polítiques del govern de PP. Recordin que ja ho van intentar l’any 2017 perquè hi havia fanalets independentistes. Aquest any 2018 la cosa ana va contra l’ostentació del color groc a les places i carrers de les nostres ciutats. L’esperpèntica i ridícula prohibició del groc que va fer la Junta Electoral durant la campanya de les eleccions del 21-D la volien traslladar a la cavalcada dels Reis.

El diari El País (3-1-2018) en va llançar un primer avís en una informació en què deia: “Torna la polèmica per la crida de l’ANC i Òmnium Cultural, que volen omplir les cavalcades de Manresa i de Vic de llaços de color groc. Com ja van fer l’any passat, quan van demanar a la gent que portés fanalets amb l’estelada a l’acte de rebuda dels Reis a Vic.”

No acabo d’entendre aquesta mania endèmica que té l’unionisme espanyol a un color, diuen que se l’ha apropiat per utilitzar-lo políticament el sobiranisme. Fa dies que veiem gent per tot Catalunya molt enfeinada i enfadada, arrencant llaços grocs i símbols d’aquest color penjats en ponts i carrers demanant la llibertat dels presos polítics.

La cosa no és pas nova. El color groc a Catalunya ja va ser prohibit l’any 1704 durant la guerra de Successió, per evitar la publicitat del bàndol que usava insígnies d’aquest color perquè “crea discordias entre las familias”, i va ser per ordre del virrei Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar, conegut per la seva actuació recelosa envers els catalans, que va comportar reiterades violacions de les constitucions catalanes (desinsaculacions dels considerats desafectes, deportacions, empresonaments i exilis). Tres-cents anys després continuen amb la mateixa mania.

Poden prohibir colors i crear les polèmiques que vulguin, però la marea groga no desapareixerà dels carrers i les places mentre tinguem el govern, polítics i activistes catalans a la presó o a l’exili, sense haver estat jutjats i sense haver comès cap crim.

+Una primera versió d'aquest article es va publicar el 4/1/2018 a l'edició gironina d'El Punt Avui

La dignitat d’en Millo

Benvolgut Enric Millo. Fa poc més d’un any em vas dedicar un article en resposta a una Galeria que jo havia publicat, titulada Ciutadans invisibles, en la qual acusava el govern del PP de mentir i maltractar els gironins considerant-los invisibles, i de tu deia que tenies molta barra per afirmar que el govern de l’Estat complia els seus compromisos.

Afirmaves que jo havia escrit l’article amb els budells “des de la més absoluta animadversió contra un partit polític i amb manca d’objectivitat i realisme, i també des de la més profunda de les ignoràncies”. Vaig respectar el teu dret de rèplica i ho vaig deixar córrer; ara, al cap d’un any, podríem fer un repàs per demostrar que totes aquelles obres que jo havia denunciat avui continuen empantanegades. En aquell moment, tu feies política i maquillaves la realitat, jo donava una opinió des d’un punt de vista periodístic sobre la situació de les infraestructures i les minses inversions de l’Estat a Girona. Un debat epistolar civilitzat, amb profundes discrepàncies d’opinió i punts de vista. Avui, però, se’m fa molt difícil mantenir el cap fred, perquè el que va passar el dia 1 d’octubre a les comarques gironines, amb una Policía Nacional i una Guardià Civil sota les teves ordres que van actuar desbocades amb una brutalitat i una violència del tot innecessària, em va glaçar el cor. Les teves primeres declaracions sobre els fets defensant l’assalt policial encara van fer més mal, va caldre esperar cinc dies perquè demanessis disculpes als centenars de ferits, ho vas fer amb la boca petita i alhora justificant allò que, per a aquells que ho van patir, va ser una autèntica salvatjada. Mira, Enric, jo també vaig tardar dos dies a reaccionar, no ho volia fer en calent, però el dia tres et vaig dedicar una piulada a Twitter: “Enric Millo ets una persona indigna. Les teves mentides són incendiàries i busquen que hi hagi violència.” Ho reconec, aquesta vegada em vaig deixar anar, però era el que pensava en aquell moment i ho continuo pensant ara. Que no vas veure el que ens vau fer? Jo ho vaig viure, igual que els teus amics, veïns, coneguts, gent del teu barri de Girona, aquells amb els quals tu durant anys coincidies cada dia al carrer, a la fleca, al bar, al col·legi Verd, on anàveu a votar en les diferents convocatòries electorals. Tots ells gironins, gent del carrer normal que van ser colpejats, alguns de manera salvatge, per la policia. De veritat creus que n’hi ha prou de demanar disculpes? Podràs tornar a mirar tota aquesta gent als ulls?

Fem costat a la nostra gent

Gent de religió i trabuc

El fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, el que té menys credibilitat de tots els que han ocupat aquest càrrec, és l’únic fiscal general que ha estat reprovat pel Congrés dels Diputats. Resulta que aquest és el fiscal que ha ordenat l’obertura de diligències contra els 712 alcaldes que donen suport al referèndum de l’1-O, i que ordena als Mossos detenir els batlles que hagin estat citats i no es presentin a declarar. Un atac sense precedents a l’autonomia local que afecta la majoria d’alcaldes de les comarques gironines.

Una part important dels mitjans de comunicació espanyols han enterrat l’ètica periodística i la deontologia professional per convertir-se en altaveu i aparell de propaganda del govern del PP amb la mentida, la distorsió dels fets, els insults i les amenaces a tort i a dret, sense cap mena d’escrúpols. Com a periodista estic avergonyit que gent de la meva professió hagi renunciat als principis bàsics del periodisme. No cal que recordi els titulars i les manipulacions que hem vist o escoltats aquests dies. Però no puc passar per alt les floretes que ens dedica als gironins el distingit membre de la Reial Acadèmia Espanyola i escriptor Félix de Azúa Comella, quan escrivia fa pocs dies a El PaísGerona. Aquella província es un clon de Guipúzcoa y comparte con ella lo montaraz, la víscera y el arcaísmo. Es gente de religión y trabuco. Se sabe que una solución del incordio [referint-se al president Puigdemont] sería declarar la independencia de Gerona, a ver si así dejaban en paz al resto de los españoles. Antes sólo odiaban a los de Barcelona (“pixapins”, en su elegante jerga), pero ahora han ampliado el negocio.

Ja ho veuen, res a veure amb el bon rotllo i la il·lusió que ens caracteritza a la gent d’aquestes comarques, on no sents ningú que alci la veu amb odi o violència contra l’adversari o el que pensa diferent. Som terra de pas i d’acollida, i ho continuarem sent, fins i tot amb tots aquells que no ens estimen. Ara ens toca fer costat a la nostra gent, als de casa, als alcaldes i alcaldesses violentats, només pel fet de reclamar l’exercici d’un dret. Però no oblidem, i passi el que passi res serà igual, s’estan travessant massa línies vermelles i són tan còmplices d’aquesta barbàrie i d’aquest linxament contra els catalans aquells que l’exerceixen, com els que callen.

*Publicat a la columna de la Galeria de l'edició gironina d'El Punt Avui el 14/09/2017

La memòria de la Vijnecica de Sarajevo

La capital de Bòsnia i Hercegovina, Sarajevo, és una ciutat on el temps passa lentament, els carrers s’omplen de gent en les hores punta i el turisme es fa notar especialment al casc antic, l‘Old Town, però també en altres indrets on es poden veure d’altres atractius i monuments, com ara el pont Llatí, on el 28 de juny de 1914 van ser assassinats dos visitants il·lustres, l’arxiduc austríac Francesc Ferran i la seva esposa Sofia, duquessa de Hohenberg, un fet que va desencadenar la Primera Guerra Mundial. Prop d’aquest indret hi ha una de les joies arquitectòniques de la ciutat, la biblioteca de Sarajevo, incendiada i destruïda per l’artilleria sèrbia la nit del 24 d’agost de 1992, amb projebiblio-carrerctils de fòsfors, des del conjunt de muntanyes i punts elevats que envolten la capital, durant el setge de la ciutat en la guerra de Bòsnia i Hercegovina, entre el 1992 i el 1995. Un edifici que ha estat reconstruït amb fons de la UE, a més d’una aportació important de l’emirat de Qatar. El foc va destruir dos milions de llibres, alguns incunables i documents. L’edifici va quedar tocat de mort. Una obra que s’havia aixecat el 1894 amb una barreja d’estils orientals, just quan encara la ciutat formava part de l’imperi austrohongarès sota domini otomà.

Aquesta biblioteca ha estat el centre dels grans esdeveniments històrics que s’han produït a Sarajevo, precisament l’hereu de l’imperi austrohongarès, l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria va ser abatut a trets per un nacionalista serbi quan tornava d’un acte que s’havia fet a la biblioteca, coneguda com la Vijnecica.

El dia 13 d’octubre aquesta biblioteca reformada totalment fa dos anys va tornar a ser el centre de l’actualitat de la capital bosniana, amb la inauguració de l‘exbiblio1posició No ens n’oblidem, que recull imatges captades pel periodista empordanès Miquel Ruiz sobre la guerra de Bòsnia i que són un testimoni del conflicte i alhora una crida per la pau, per les inauguracioescenes de la vida quotidiana de la ciutat que conté i que van ser captades durant un conflicte armat durant el qual els habitants de Sarajevo no van defallir, malgrat el setge al qual van ser sotmesos, mentre els edificis queien o quedaven tocats per les bombes. Una imatge colpidora de la biblioteca de Sarajevo, mig derruïda i totalment calcinada per les bombes incendiàries, obre aquesta exposició que va donar peu a l’alcalde de la ciutat, Ivo Komsic, a agrair que imatges com aquestes permetin veure com el joc i les ganes de viure “van guanyar la mort” i serveixin perquè el món tingui en la seva memòria uns fets que no s’han de tornar a produir mai més. La mostra, que ha estat patrocinada en gran part per la Diputació de Girona, es va inaugurar amb l’assistència del seu president, Pere Vila, en un ambient molt emotiu amb la presència també del conseller d’Afers i Relacions Internacionals, Raül Romeva, que va posar com a exemple Bòsnia i Hercegovina per la tasca feta per a la recuperació de la memòria històrica, una recuperació que es nega a l’Estat espanyol 80 anys després de la Guerra Civil.

Sarajevo, si bé ha recuperat la seva vida i mira de tirar endavant, altre cop amb la convivència entre diferents cultures, pobles i religions, ha quedat tocada i es veu com el conflicte que va voler posar fi a una societat intercultural, pacífica i barrejada ha aconseguit una major islamització de la ciutat, palpable per als visitants.

Article publicat a l'edició gironina d'El Punt Avui, el 17 d'octubre de 2016, després de visitar la ciutat de Sarajevo i l'exposició de la biblioteca de la ciutat

Encara hi ha vençuts i vencedors

NGEL ALMAZAN -ACN  L'acte de beatificació  fet a la Catedral de Girona

ANGEL ALMAZAN -ACN
L’acte de beatificació fet a la Catedral de Girona

Tres germanetes màrtirs de l’Institut de Religioses de Sant Josep de Girona beatificades el dia 5 de setembre a la catedral de Girona amb la presència del cardenal Angelo Mato. Em semblaria perfecte, si no fos que la cerimònia suposa pujar als altars tres víctimes de la Guerra Civil espanyola, que estic convençut que es mereixen un reconeixement per la seva tasca social durant el conflicte. És preocupant, però, que altres víctimes innocents de la Guerra Civil, no importa el bàndol, també van ser martiritzades i assassinades només pel fet d’haver ajudat altres persones i haver salvat vides. També n’hi ha que van ser afusellades i enterrades en descampats, a les quals es nega una sepultura digna. No puc entendre, avui, aquestes diferències

Apunt publicat El Punt Avui el 4 de juliol  2015

La Marató de TV3 i les assegurances

La Marató de TV3 es dedica enguany a les malalties del cor i, entre altres aspectes, parla dels infants catalans afectats per una cardiopatia congènita Un conegut m’explicava que, ja fa uns quants anys, ell era un d’aquests nens, que va ser tractat al seu moment i que després sempre ha portat una vid a d’adolescent, de jove i d’adult absolutament normal, sense restriccions. Explicava, però, que pel fet d’haver patit la malaltia avui és víctima d’un abús financer escandalós. Resulta que, per fer una assegurança de vida, la companyia d’assegurances, vinculada a un banc que porta el nom del país, li exigeix un sobrecost del 200% sobre la prima. Vist el cas,(d’aprofitament econòmic)  seria gairebé obligat que aquestes entitats fessin importants aportacions a iniciatives com La Marató.

Apunt publicat a @elpuntaviu 12/12/14http://www.elpunt.cat

“Ne bis in idem”

Tot sovint, quan es produeix algun tipus delictiu que, per les raons que sigui, té transcendència pública, surten veus reclamant un enduriment de les penes. Algú creu que amb una nova reforma del Codi Penal aturarem les bandes d’encaputxats que fa setmanes que assalten cases i xalets –amb impunitat– atemorint famílies, sobretot aquella gent que viu en cases aïllades o en urbanitzacions? No podem estar canviant les lleis cada dos per tres. S’han de fer complir les existents –hi ha un munt d’exemples de sentències que no es compleixen–. També estaria bé que es capturessin els malfactors i es determinés si formen part d’una banda organitzada. Després, jutges i fiscals han d’aplicar les lleis amb duresa i contundència. Si hi ha robatori amb violència, s’ha de castigar que hagin entrat amb força en un domicili; després, el robatori, i també la violència. Els encaputxats no els podem emparar amb trampes legals, ni clàusules com ara el ne bis in idem, que prohibeix la doble condemna pels mateixos fets; és a dir, que un mateix fet delictiu, realitzat per la mateixa persona, no pot donar lloc a una doble sanció. Hi ha agreujants, i l’alarma social creix cada dia que hi ha un altre assalt amb violència.

Videovigilats

L’Ajuntament de Salt aprovarà  la instal·lació de sis noves càmeres de videovigilància endiferents carrers i places de la població. Amb aquestes, ja en sumaran una vintena. Si dic que fa por, algú em pot contestar que fa més por que hi hagi delinqüents actuant impunement sense que se’ls pugui identificar, o que amb la videovigilància molts ciutadans se senten més segurs. I el dret a la vida privada? O més concretament, el dret a la nostra intimitat no és un dret fonamental? On queda la dignitat de la persona? També cal preguntar-se quin tractament es fa de la nostra imatge quan som al carrer sota l’objectiu d’aquestes càmeres. Preocupa que els nostres drets civils no estiguin prou protegits. Tothom hauria de saber on estan ubicades totes les videocàmeres, públiques i privades. I és evident que molts aparells de videovigilància que ens controlen (al carrer, en oficines bancàries…) no estan degudament senyalitzats.