El discurs de l’odi

M’ha ha caigut a les mans un treball publicat el 1994 a les revistes Viejo Topo i Mambru, que m’han posat els pels de punta. Es tracta d’una anàlisi sobre el paper que van jugar els mitjans de comunicació en el conflicte de l’antiga Iugoslàvia, el títol de l’article ja es prou revelador Com es construeix una guerra. “Sense mitjans de comunicació, concretament sense televisió, hauria esclatat la guerra a Bòsnia? Certament hauria estat molt difícil, perquè els mitjans hi han tingut un paper determinant”. Ho deia Zlatko Dizdarevic, redactor en cap del diari Oslobodenje de Sarajevo: “Els mitjans de comunicació han instigat deliberadament l’odi”. S’observa com el llenguatge, en la forma de designar l’altre, es comença a embrutir. D’aquesta manera els bosnians passen a ser anomenats “musulmans”; després “fonamentalistes”, més tard “turcs” i “moros”, per acabar essent simplement “porcs”. Segons s’explica en aquest treball, alguns dels periodistes que havien estat crítics amb el sistema comunista des de posicions progressistes es converteixen en vectors complaents de la propaganda dels serbis.

Aquest procés en el llenguatge i en els mitjans, té certes similituds amb el que succeeix a l’Estat espanyol. Només cal repassar els informatius de les cadenes de televisió espanyoles, escoltar les tertúlies radiofòniques o llegir titulars i columnistes a la premsa, o consultar hemeroteques o videoteques. De fet, ja existeix un petit recull antològic de l’insult contra els catalans que es va elaborar fa dos anys i va publicar Vilaweb, aquí en teniu un tastet: “Subnormales” (Antonio Gala, 03.02.2014), “Hobbits” (Jorge Moragas, 25.01.2014), “Egotistas carnívoros, genocidas, la peste” (Del Pozo, 02.12.2013), “Radicales anti-convivencia” (Victoria Prego, 07.10.2013), “Catalanes de mierda” (Juan Carlos Gafo, 20.07.2013), “Chusma, delincuentes” (Alejo Vidal-Quadras, 17.05.2013), “Golpistas” (Hermann Tertsch, 16.10.2013), “Como nazis” (Ketty Garat, 14.10.2013), “Como Hitler, golpe de estado” (Jordi Cañas, 26.07.2013), “Chantajistas como Hitler(Arcadi Espada, 17.07.2013), “Proetarras” (ABC, 17.12.2013). No cal dir que els insults i desqualificacions als catalans avui ja han pujat molt més de to. Tot plegat contribueix a crear un estat d’opinió a l’Estat espanyol, que sembla destinat que hi hagi clarament un sentiment de catalanofòbia o odi.

Aquest article es va publicar en la versió original a l'edició gironina d'El Punt Avui el 29/3/2018

 

La nena de bronze

Una nena de bronze contempla embadalida la flamant plaça 1 d’Octubre de Girona, de la mateixa manera que l’ha observada asseguda, des del 24 d’abril del 1991, impertèrrita als canvis que s’han anat produint en aquest cèntric espai gironí que havia ocupat la fàbrica Grober. Aquesta talla de bronze, obra de l’escultor madrileny Paco López Hernández, té la seva història. La idea de posar una escultura formava part del projecte d’urbanització de la plaça, dels arquitectes Juli Esteban, Jon Montero i Elies Torres. Es va decidir fer servir com a model una nena gironina que hagués nascut el 6 de desembre del 1978, el mateix dia que es va aprovar la Constitució Espanyola. L’única gironina nascuda aquell dia va ser Maria del Mar Cabeza, que va ser triada com a model. L’encàrrec a l’escultor es va fer el 1982, quan la Maria del Mar tenia quatre anys. L’artista es va desplaçar a Girona i va fer un motlle en plastilina, a mida real de la criatura, que es va guardar per poder fer la fosa en bronze. Però amb els retards successius de les obres, van passar els anys, el motlle no es va utilitzar i es va fer malbé. Quan es va reprendre el projecte la nena havia crescut i ja tenia dotze anys, i es va haver de fer un model nou, de la mateixa nena, però en aquesta ocasió a partir de fotografies. L’escultura de bronze, de Maria del Mar Cabeza, una nena que avui ja té quaranta anys, es va col·locar a la plaça el 1991.

Girona. Plaça Constitució. Acte organitzat pel CDR i Girona Vota. Bateig de la plaça constitució com a plaça de l’1 d’octubre.

Quatre anys abans que s’estrenés la plaça, Narcís-Jordi Aragó va escriure una Galeria fent servir la simbologia de l’escultura de la nena: “Romandrà sempre petita, qui sap si com a símbol d’una Constitució raquítica que no creix ni es desenvolupa com havíem esperat.” Realment era una premonició sobre una llei que ha quedat tan petita i obsoleta, que s’ha considerat no mereixia que donés nom a la plaça. Un espai que l’adolescent de bronze ha continuat contemplant i ha estat testimoni durant els darrers mesos de manifestacions i concentracions independentistes multitudinàries que s’han convocat a la mateixa plaça, que ha estat rebatejada amb el nom d’1 d’Octubre, en record del referèndum celebrat aquell dia i reprimit per la policia espanyola en el que ha estat l’atac més violent que han patit els gironins en aquest segle, i tal com diu l’alcaldessa, Marta Madrenas, “la Constitució espanyola no mereix cap homenatge perquè permet atonyinar ciutadans”.

La dignitat d’en Millo

Benvolgut Enric Millo. Fa poc més d’un any em vas dedicar un article en resposta a una Galeria que jo havia publicat, titulada Ciutadans invisibles, en la qual acusava el govern del PP de mentir i maltractar els gironins considerant-los invisibles, i de tu deia que tenies molta barra per afirmar que el govern de l’Estat complia els seus compromisos.

Afirmaves que jo havia escrit l’article amb els budells “des de la més absoluta animadversió contra un partit polític i amb manca d’objectivitat i realisme, i també des de la més profunda de les ignoràncies”. Vaig respectar el teu dret de rèplica i ho vaig deixar córrer; ara, al cap d’un any, podríem fer un repàs per demostrar que totes aquelles obres que jo havia denunciat avui continuen empantanegades. En aquell moment, tu feies política i maquillaves la realitat, jo donava una opinió des d’un punt de vista periodístic sobre la situació de les infraestructures i les minses inversions de l’Estat a Girona. Un debat epistolar civilitzat, amb profundes discrepàncies d’opinió i punts de vista. Avui, però, se’m fa molt difícil mantenir el cap fred, perquè el que va passar el dia 1 d’octubre a les comarques gironines, amb una Policía Nacional i una Guardià Civil sota les teves ordres que van actuar desbocades amb una brutalitat i una violència del tot innecessària, em va glaçar el cor. Les teves primeres declaracions sobre els fets defensant l’assalt policial encara van fer més mal, va caldre esperar cinc dies perquè demanessis disculpes als centenars de ferits, ho vas fer amb la boca petita i alhora justificant allò que, per a aquells que ho van patir, va ser una autèntica salvatjada. Mira, Enric, jo també vaig tardar dos dies a reaccionar, no ho volia fer en calent, però el dia tres et vaig dedicar una piulada a Twitter: “Enric Millo ets una persona indigna. Les teves mentides són incendiàries i busquen que hi hagi violència.” Ho reconec, aquesta vegada em vaig deixar anar, però era el que pensava en aquell moment i ho continuo pensant ara. Que no vas veure el que ens vau fer? Jo ho vaig viure, igual que els teus amics, veïns, coneguts, gent del teu barri de Girona, aquells amb els quals tu durant anys coincidies cada dia al carrer, a la fleca, al bar, al col·legi Verd, on anàveu a votar en les diferents convocatòries electorals. Tots ells gironins, gent del carrer normal que van ser colpejats, alguns de manera salvatge, per la policia. De veritat creus que n’hi ha prou de demanar disculpes? Podràs tornar a mirar tota aquesta gent als ulls?