El discurs de l’odi

M’ha ha caigut a les mans un treball publicat el 1994 a les revistes Viejo Topo i Mambru, que m’han posat els pels de punta. Es tracta d’una anàlisi sobre el paper que van jugar els mitjans de comunicació en el conflicte de l’antiga Iugoslàvia, el títol de l’article ja es prou revelador Com es construeix una guerra. “Sense mitjans de comunicació, concretament sense televisió, hauria esclatat la guerra a Bòsnia? Certament hauria estat molt difícil, perquè els mitjans hi han tingut un paper determinant”. Ho deia Zlatko Dizdarevic, redactor en cap del diari Oslobodenje de Sarajevo: “Els mitjans de comunicació han instigat deliberadament l’odi”. S’observa com el llenguatge, en la forma de designar l’altre, es comença a embrutir. D’aquesta manera els bosnians passen a ser anomenats “musulmans”; després “fonamentalistes”, més tard “turcs” i “moros”, per acabar essent simplement “porcs”. Segons s’explica en aquest treball, alguns dels periodistes que havien estat crítics amb el sistema comunista des de posicions progressistes es converteixen en vectors complaents de la propaganda dels serbis.

Aquest procés en el llenguatge i en els mitjans, té certes similituds amb el que succeeix a l’Estat espanyol. Només cal repassar els informatius de les cadenes de televisió espanyoles, escoltar les tertúlies radiofòniques o llegir titulars i columnistes a la premsa, o consultar hemeroteques o videoteques. De fet, ja existeix un petit recull antològic de l’insult contra els catalans que es va elaborar fa dos anys i va publicar Vilaweb, aquí en teniu un tastet: “Subnormales” (Antonio Gala, 03.02.2014), “Hobbits” (Jorge Moragas, 25.01.2014), “Egotistas carnívoros, genocidas, la peste” (Del Pozo, 02.12.2013), “Radicales anti-convivencia” (Victoria Prego, 07.10.2013), “Catalanes de mierda” (Juan Carlos Gafo, 20.07.2013), “Chusma, delincuentes” (Alejo Vidal-Quadras, 17.05.2013), “Golpistas” (Hermann Tertsch, 16.10.2013), “Como nazis” (Ketty Garat, 14.10.2013), “Como Hitler, golpe de estado” (Jordi Cañas, 26.07.2013), “Chantajistas como Hitler(Arcadi Espada, 17.07.2013), “Proetarras” (ABC, 17.12.2013). No cal dir que els insults i desqualificacions als catalans avui ja han pujat molt més de to. Tot plegat contribueix a crear un estat d’opinió a l’Estat espanyol, que sembla destinat que hi hagi clarament un sentiment de catalanofòbia o odi.

Aquest article es va publicar en la versió original a l'edició gironina d'El Punt Avui el 29/3/2018

 

La dignitat d’en Millo

Benvolgut Enric Millo. Fa poc més d’un any em vas dedicar un article en resposta a una Galeria que jo havia publicat, titulada Ciutadans invisibles, en la qual acusava el govern del PP de mentir i maltractar els gironins considerant-los invisibles, i de tu deia que tenies molta barra per afirmar que el govern de l’Estat complia els seus compromisos.

Afirmaves que jo havia escrit l’article amb els budells “des de la més absoluta animadversió contra un partit polític i amb manca d’objectivitat i realisme, i també des de la més profunda de les ignoràncies”. Vaig respectar el teu dret de rèplica i ho vaig deixar córrer; ara, al cap d’un any, podríem fer un repàs per demostrar que totes aquelles obres que jo havia denunciat avui continuen empantanegades. En aquell moment, tu feies política i maquillaves la realitat, jo donava una opinió des d’un punt de vista periodístic sobre la situació de les infraestructures i les minses inversions de l’Estat a Girona. Un debat epistolar civilitzat, amb profundes discrepàncies d’opinió i punts de vista. Avui, però, se’m fa molt difícil mantenir el cap fred, perquè el que va passar el dia 1 d’octubre a les comarques gironines, amb una Policía Nacional i una Guardià Civil sota les teves ordres que van actuar desbocades amb una brutalitat i una violència del tot innecessària, em va glaçar el cor. Les teves primeres declaracions sobre els fets defensant l’assalt policial encara van fer més mal, va caldre esperar cinc dies perquè demanessis disculpes als centenars de ferits, ho vas fer amb la boca petita i alhora justificant allò que, per a aquells que ho van patir, va ser una autèntica salvatjada. Mira, Enric, jo també vaig tardar dos dies a reaccionar, no ho volia fer en calent, però el dia tres et vaig dedicar una piulada a Twitter: “Enric Millo ets una persona indigna. Les teves mentides són incendiàries i busquen que hi hagi violència.” Ho reconec, aquesta vegada em vaig deixar anar, però era el que pensava en aquell moment i ho continuo pensant ara. Que no vas veure el que ens vau fer? Jo ho vaig viure, igual que els teus amics, veïns, coneguts, gent del teu barri de Girona, aquells amb els quals tu durant anys coincidies cada dia al carrer, a la fleca, al bar, al col·legi Verd, on anàveu a votar en les diferents convocatòries electorals. Tots ells gironins, gent del carrer normal que van ser colpejats, alguns de manera salvatge, per la policia. De veritat creus que n’hi ha prou de demanar disculpes? Podràs tornar a mirar tota aquesta gent als ulls?

La memòria de la Vijnecica de Sarajevo

La capital de Bòsnia i Hercegovina, Sarajevo, és una ciutat on el temps passa lentament, els carrers s’omplen de gent en les hores punta i el turisme es fa notar especialment al casc antic, l‘Old Town, però també en altres indrets on es poden veure d’altres atractius i monuments, com ara el pont Llatí, on el 28 de juny de 1914 van ser assassinats dos visitants il·lustres, l’arxiduc austríac Francesc Ferran i la seva esposa Sofia, duquessa de Hohenberg, un fet que va desencadenar la Primera Guerra Mundial. Prop d’aquest indret hi ha una de les joies arquitectòniques de la ciutat, la biblioteca de Sarajevo, incendiada i destruïda per l’artilleria sèrbia la nit del 24 d’agost de 1992, amb projebiblio-carrerctils de fòsfors, des del conjunt de muntanyes i punts elevats que envolten la capital, durant el setge de la ciutat en la guerra de Bòsnia i Hercegovina, entre el 1992 i el 1995. Un edifici que ha estat reconstruït amb fons de la UE, a més d’una aportació important de l’emirat de Qatar. El foc va destruir dos milions de llibres, alguns incunables i documents. L’edifici va quedar tocat de mort. Una obra que s’havia aixecat el 1894 amb una barreja d’estils orientals, just quan encara la ciutat formava part de l’imperi austrohongarès sota domini otomà.

Aquesta biblioteca ha estat el centre dels grans esdeveniments històrics que s’han produït a Sarajevo, precisament l’hereu de l’imperi austrohongarès, l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria va ser abatut a trets per un nacionalista serbi quan tornava d’un acte que s’havia fet a la biblioteca, coneguda com la Vijnecica.

El dia 13 d’octubre aquesta biblioteca reformada totalment fa dos anys va tornar a ser el centre de l’actualitat de la capital bosniana, amb la inauguració de l‘exbiblio1posició No ens n’oblidem, que recull imatges captades pel periodista empordanès Miquel Ruiz sobre la guerra de Bòsnia i que són un testimoni del conflicte i alhora una crida per la pau, per les inauguracioescenes de la vida quotidiana de la ciutat que conté i que van ser captades durant un conflicte armat durant el qual els habitants de Sarajevo no van defallir, malgrat el setge al qual van ser sotmesos, mentre els edificis queien o quedaven tocats per les bombes. Una imatge colpidora de la biblioteca de Sarajevo, mig derruïda i totalment calcinada per les bombes incendiàries, obre aquesta exposició que va donar peu a l’alcalde de la ciutat, Ivo Komsic, a agrair que imatges com aquestes permetin veure com el joc i les ganes de viure “van guanyar la mort” i serveixin perquè el món tingui en la seva memòria uns fets que no s’han de tornar a produir mai més. La mostra, que ha estat patrocinada en gran part per la Diputació de Girona, es va inaugurar amb l’assistència del seu president, Pere Vila, en un ambient molt emotiu amb la presència també del conseller d’Afers i Relacions Internacionals, Raül Romeva, que va posar com a exemple Bòsnia i Hercegovina per la tasca feta per a la recuperació de la memòria històrica, una recuperació que es nega a l’Estat espanyol 80 anys després de la Guerra Civil.

Sarajevo, si bé ha recuperat la seva vida i mira de tirar endavant, altre cop amb la convivència entre diferents cultures, pobles i religions, ha quedat tocada i es veu com el conflicte que va voler posar fi a una societat intercultural, pacífica i barrejada ha aconseguit una major islamització de la ciutat, palpable per als visitants.

Article publicat a l'edició gironina d'El Punt Avui, el 17 d'octubre de 2016, després de visitar la ciutat de Sarajevo i l'exposició de la biblioteca de la ciutat

‘Charmant’ (Lluís Maria de Puig)

Un referent del catalanisme, un gran polític, europeista, socialista, historiador… És ben cert, Lluís Maria de Puig tenia grans virtuts, altrament no hauria arribat a la cúpula d’organitzacions i institucions europees. (Consell d’Europa, UEO, etc..)Però també era un charmant, una persona que en qualsevol reunió era capaç de captar l’atenció de la concurrència, parlant de política, d’història o del tema més inversemblant que us pugueu imaginar. Sovint departia amb certa sornegueria, i amb molt de sentit de l’humor. En realitat, era un bon xerraire, s’entusiasmava en qualsevol conversa. Però de tots els temes que li havia escoltat, en trobades d’amics, que res tenien a veure en política, li brillaven els ulls d’una manera molt especial quan parlava de la Laura i l’Helena. De tota la seva activitat política, que vivia a fons, i que li suposava viatjar constantment, l’únic que li sabia greu era no haver pogut passar més estones amb les dues filles i la Ieto, la seva dona.

Quina barra!

Recorden l’escàndol d’aquell banc gironí, el Banc dels Pirineus, que va fer suspensió de pagaments, que l’Audiència de Barcelona va declarar fraudulenta, i com va perseguir judicialment els responsables de l’entitat? Recorden el cas de la fallida de Banca Catalana, que va sacsejar el panorama polític i econòmic català en la dècada dels anys vuitanta i com des de Madrid es va intentar criminalitzar el president Pujol? Recorden el cas Banesto, que va esclatar el 1993 i que va acabar amb la condemna judicial dels responsables de l’entitat i del seu màxim responsable, Mario Conde, que va anar a la presó? Tot plegat, un fart de riure comparat amb Bankia. L’escàndol financer més important que hi ha hagut mai, que fa trontollar l’economia de tot l’Estat, amb repercussions a la zona euro. El cas de Bankia serà recordat per la impunitat dels seus màxims responsables, que són premiats amb indemnitzacions milionàries. Quina barra!

Xantatge

Tots sabíem que el desembarcament de la companyia aèria de baix cost Ryanair a Barcelona tindria conseqüències per a l’aeroport de Girona, i no precisament positives. Aquest era el risc que es corria quan es van construir i equipar unes instal·lacions aeroportuàries a la mida d’una sola companyia, cosa que ens convertia en ostatges sotmesos als seus desitjos i exigències. També tots estem d’acord que la solució de viabilitat per a l’aeroport de Vilobí passa pel traspàs de la seva gestió al govern de la Generalitat. Mentre estigui en mans d’Aena, aquest aeroport no serà mai competitiu. El que no és admissible és que els responsables de la companyia aèria irlandesa, coneixedors de la situació, ara utilitzin la seva posició de privilegi a Girona per reclamar una reducció del 40% de les taxes i ho condicionin a la seva permanència a Vilobí. D’això, a casa meva en diem xantatge. (Foto Manel Lladó)

Brussel·les gira full

Ha hagut de passat més de mig any perquè finalment el Parlament Europeu escoltés les protestes dels eurodiputats catalans i reconegués que poden resultar ofensius els símbols de l’àliga, el jou i les fletxes, i el lema franquista «Una, grande y libre» que s’exhibeixen a l’Eurocambra de Brussel·les en un exemplar de la Constitució Espanyola del 1978, i finalment els retirarà. Aquests símbols feixistes són en un original que va regalar fa 14 anys el Congrés dels Diputats (presidit per Federico Trillo) al Parlament Europeu. Però no es pensin pas que l’Eurocambra retirarà el llibre exposat que conté aquesta simbologia: es limitaran a canviar de pàgina. Aquest és el drama de la nostra història, que l’única cosa que fem és girar full, amagar les vergonyes i penalitzar qui investiga els crims del franquisme. Els símbols, les conseqüències, la misèria i la remor persisteixen. No n’hi ha prou de girar full.

Danys col·laterals

L’estraperlo és un negoci il·legal de productes intervinguts per l’Estat, que després es venen a preus abusius. Això que pot semblar lleig va evitar que molta gent passés gana a les poblacions frontereres, en una època molt difícil. Cap als anys seixanta la situació es va anar regularitzant i a la Jonquera, Portbou i Puigcerdà es van crear milers de llocs de treball amb la font de riquesa que van suposar les importacions i exportacions de mercaderies i el transport internacional. Entre funcionaris, policia, i empleats d’agències de duanes milers de famílies es van guanyar molt bé la vida fins que el 1993, amb l’entrada en vigor del Regim de Mercat Únic Europeu, la majoria es van quedar sense feina. Sense opció a l’estraperlo la gent va haver de buscar-se la vida. Ara els ha arribat la jubilació i sembla que l’Estat els vol fer la torna per l’estraperlo dels avantpassats, i es fa el ronso alhora de compensar-los pel dany patit per l’entrada de l’Estat espanyol a la CEE.

El nou Blair europista

Tony Blair sembla tenir tots els números per convertir-se en el primer president permanent del Consell europeu. Un nou càrrec que es nomenarà quan entri en vigor el Tractat de Lisboa, que fa pocs dies ha passat l’escull d’Irlanda.

Un visat per Kosova

Tant si Blair és o no president del Consell europeu els ciutadans de Kosova, a partir del 2010 necessitaran un visat especial si pretenen trepitjar sòl de la Unió Europea. Aquesta exigència que ve imposada per motius de seguretat està condicionada al fet que els cinc Estats de la UE que encara no reconeixent la independència de Kosova ho facin. Espanya és un dels pocs governs de la UE que no reconèix el Kosova independent

I si Irlanda diu que no?

Els irlandesos voten per segon cop en un referèndum per ratificar el tractat de Lisboa.  En una primera  convocatòria el 2008 van dir “No”. Ara una altra vegada han de respondre a la mateixa pregunta. Sembla que es prén als irlandesos per mesells i que els volen fer anar a votar indefinidament fins que diguin “Sí”. Aquest és un bon sistema per guanyar referèndums. Molt democràtic. Si més no, més democràtic que aquell que es va utilitzar a França i a Holanda, que en referèndum van rebutjat la Constitució europea. I després no s’ha fet cap més consulta sobre el nou tractat

I si ara Irlanda torna dir  “No”? Si els irlandesos diuen que no, es mantindrà el el tractat de Niça aprovat el desembre del 2000? I la UE aguditzarà la seva crisi institucional amb polítiques més favorables a l’individualisme de cada Estat que a les polítiques europeistes.